Dimecres, 14 novembre de 1951

Edward va agarrar amb fúria el pom de porta per obrir-la bruscament.



—Ja està, s'ha acabat, ens han arxivat el cas –la frustració de Edward aumentava en cada paraula.



—Edward tranquil·litza’t. És normal, no hem tingut proves amb tots estos mesos. Hem estat donant pals de cec, interrogant, investigant a la gent una vegada rere una altra, intentant aconseguir alguna resposta sense cap resultat –-la veu de William estava tan frustrada com la del seu company però intentava amagar-la per fer-lo sentir millor.



Van posar la vista sobre una taula apartada del bar on es trobaven.

—És que tot se’m fa costa munt. Perdem el cas, no ajudem la família i tu amb poc temps em deixaràs sol –William no havia caigut en el compte que prompte tornaria el company al qual substituïa.



Això el va fer entrar en una profunda tristor. Només de pensar que no tornaria a treballar amb aquella persona que tant li agradava, que no tornarien a creuar les seves mirades, li va crear un nus a l'estómac.



Edward estava amb la mirada perduda quan va arribar la Juliet a prendre nota. La noia que feia mesos enrere va ser desagradable amb William, ara era una de les millors persones que coneixia.



—Quines cares més llargues, està tot bé?–va dir encuriosida.



Edward va ensopegar amb les paraules.



—Juliet han arxivat el cas, tot perquè no hem trobat cap resposta.



—Quina impotència deveu sentir però, si vos soc sincera, era molt difícil aconseguir res amb la família que tenia el noi.



—Què vols dir amb això? –William els mirava encuriosit, no tenia ni idea a què es referia la Juliet.



—Jo vaig anar a l'escola amb la seva germana, Charlotte. Era una noia molt rara, sempre estava als seus mons i moltes vegades se la veia com parlava amb els dels suburbis, la brossa, per ser més clara –aquesta informació va deixar impactats als amics.



—No vam poder interrogar la germana. La seva família va dir que podria ser traumàtic.



—TRAUMATIC! Va no em feu riure, ella sí que pot ser traumàtica.



Edward i William es van mirar. Les seves mirades estaven plenes d’eufòria i brillants d’il·lusió. Tots dos van aixecar-se de la taula d’una salt i van sortir del bar mentre sentien la Juliet com preguntava on anaven.



Els dos sabien quin era el seu destí, la casa de la víctima.



No es van dirigir paraula, sols es miraven i corrien pels carrers del petit poble en busca de la gran resposta, sols es miraven eufòrics i plens de desig. La seva respiració era agitada, ràpida i entretallada. Tenien els nervis a flor de pell i el cor a la boca.



Per fi es trobaven enfront de la porta. William desitjava que la noia estés sola, per no haver de donar explicacions als seus familiars. La mà li tremolava, estava nerviós, però de sobte una onada de pau li va agafar la mà. Edward la hi sostenia, feia que les tremolors desapareguessin, que els nervis no estiguessin, que tot fos perfecte.



Quan va pujar la vista va veure aquell somriure, els seu preferit.



—Podem fer-ho –deia l’Edward mentre tocava la porta. William encara mirava el rostre del seu company quan la porta es va obrir, i va ser aleshores quan es va adonar que la mà de l’altre ja no estava sobre la seva.



—Bona tarda, oficials. Necessiten alguna cosa?

—Hola, Charlotte, ens preguntàvem si ens podries deixar passar. T’hem de fer unes preguntes sobre l’assassinat del teu germà –va dir en William.



—Eh... això... és clar, passin.



William estava d’acord amb la Juliet. Era una noia estranya, els seu pèls desordenats i el seu vestuari danyat no ajudaven a fer una millor idea d’aquesta.



—Bé són unes preguntes molt senzilles. Esperem que no siguin molèstia –va procedir Edward. Ella estava distant com si encara no fos conscient que la policia estigués allí.



William va mirar el seu company donant-li el permís perquè s’encarregués ell de l’interrogatori.



—On estaves la nit que va morir el teu germà?

—Vaja... no ho sé... no ho recordo... fa molt de temps.



—Interessant –Edward preguntava mentre anava anotant.



—No recordes on eres la nit que van matar el teu germà?

­—...



Un silenci va ser la seva resposta.



Edward va continuar amb les preguntes mentre William la mirava. Les seves faccions, reaccions, com actuava en front d’una pregunta dolorosa... i per a la sorpresa del noi, la Charlotte no expressava cap tipus de sentiment. Va ser aleshores quan hi va caure. Segons la Julie estava entrenada. La noia s’ajuntava amb la gent dels suburbis. Aquestes persones havien comès molts assassinats i sempre havien estat difícils d’enganxar ja que la seva expressió era neutra durant els interrogatoris i, a part, els fets que contaven a un policia mai concordaven amb els de ningú altre.

Així que estava clar: ella havia estat entrenada per aquella gent per tal d’amagar el seus sentiments després d’un assassinat.



De sobte, una cosa el va fer tornar a la sala i sortir dels seus pensaments, la noia s’havia aixecat de la butaca on es trobava.



—Portaré alguna cosa per veure, tinc la boca seca i suposo que vostès també –la noia es va allunyar lentament de l’estança, i va deixar sols els dos companys, o això es pensaven.

William va xiuxiuejar al seu amic tot el que havia pensat moments enrere.

—És ella, no ho veus? L’hem d’arrestar.



—És clar que ho veig, però no en tenim proves, no podem fer res. A menys que...



—Exacte, la podem empresonar preventivament, mentre intentem aconseguir-ne.

Charlotte, que havia escoltat tota la conversa des de el marc de la porta, no va dubtar a obrir un calaix amagat de la cuina, i va agafar aquell objecte que, posteriorment, ho canviaria tot.



-—Quan torni, li faré les últimes preguntes i marxarem de seguida per contar-li-ho al capità tot –va dir Edward amb un to saber.



—Ja sóc aquí, teniu, un refrigeri.

—Has tardat un poc, pensava que hauria d’anar a una botiga o alguna cosa.



—Escolta, Charlotte. Hem de...



—No –va dirigir la mà a la seva butxaca, la Walther P5, amb què havia assassinat el seu germà, va aparèixer a les seves mans.



—Pum!

William resava perquè aquella bala li hagués tocat, suplicava que li hagués estat un escut per al seu company. Però s’equivocava.



El noi es va girar en la direcció procedent del tret; es va treure la seva pistola decidit a disparar, però la noia ja havia fugit sense deixar rastre.

William va tornar a mirar el seu company, però aquest és trobava a terra, amb el cos quasi sense vida.

William va caure al seu costat mentre notava com les llàgrimes li caïen per la pell. Es va apropar a Edward. Aquest va agafar la mà de William fent els seus màxims esforços. Per un moment tenia esperança.



—Tot anirà bé –va dir William amb carinyo.



—No t’enganyis, tots dos sabem que no en sortiré amb vida, però vull que sàpigues que no tinc por a morir i menys si estàs al meu costat.

—Hi ha alguna cosa que pugui fer per tu en aquests moments?

—El teu secret. Vull saber el teu secret, William.

—El meu… secret...



—Sí, aquell inconfessable.



William va començar a tremolar. Estaven passant massa coses al moment, tot allò era superior a ell.



—T’estimo Edward Scott. T’he estimat des del moment que et vaig veure.



Edward va fer un lleu somriure i amb el seu últim sospir va dedicar les paraules més boniques que havia sentit mai el William.



—T’estimo, William Linton.