La història es repetia en certa manera, aquest cop sent tot era real. La sensació d’aquell moment en que la meva felicitat em va ser arrabassada davant meu ja m’era coneguda. Un escalfred em va recórrer l’espatlla, no podia veure marxar el meu Nil. La meva ànima demanava a crits que calia evitar-ho. Volia impedir l’enfonsament de la meva vida. Necessitava fugir d’aquella sensació de buidesa, mes no vaig poder. Van endur-se’l. Aquella senyora va gosar mirar-me als ulls amb una gèlida mirada quan em treia l’únic valor de la meva vida. Quan em treia en Nil.

No entenia res. Ni perquè estava en un hospital ni perquè no podia estar amb el meu fill. Vaig voler parlar, pronunciar-me sobre la situació. Les paraules costaven de sortir com si la veu hagués cobrat pes. I pesava molt. No em vaig vèncer fins que vaig poder preguntar què estava passant amb un únic fil de veu. Cap resposta, no vaig rebre res.

Un d’aquells nois vestits de blau va aparèixer a la porta d’aquella simple habitació. Sí, va entrar un infermer (amb la mateixa cara de pocs amics que la que havia estat allà abans). Va inclinar el meu llit per jo poder quedar assegut i, així, vaig observar el que succeïa. Tornà a allunyar-se per uns minuts, en els que buscava alguna cosa. Quan es va atansar a mi, tenia un parell de pastilles al palmell. Em va resultar familiar, la situació. Fins que la seva mà va ser a prop de la meva i vaig haver de prendre aquell medicament. Llavors, es va despertar. La peça que faltava al meu trencaclosques era un record i aquest va aparèixer al tenir davant meu aquell parell de comprimits blancs. Recordava d’una manera difusa unes pastilles així de blanques a la meva mà. No vaig saber desxifrar de quines es tractaven fins que el difús record va tornar-se completament nítid, poc després de marxar l’infermer.

Creia saber part de la veritat: anava equivocat. La veritat anava molt més enllà. Allò que va aparèixer a la meva memoria era l’espurna que va provocar tot l’incendi viscut. Aquell senyor de l’andana del tren que va estar al meu costat durant la trucada que va marcar el després, aquell senyor que seia tranquil mirant el diari, aquell senyor va ser el principi de tot.

La trucada finalitzà i, amb ella, les poques ganes que tenia de respirar. Aquell senyor se n’adonà, em va veure dempeus plorant en silenci i i va oferir-me pau. No la mena de pau que realment hagués necessitat, potser. Sentia que ja no podia sentir res més. Necessitava poder sentir-me serè. Ell m’oferia harmonia, ell m’oferia les poc conegudes píndoles de la pau. Plantejant-ho així, devia pensar que res podia sortir malament. Però no vaig ser capaç de controlar la situació.

Vaig agafar la primera d’aquelles pastilles blanques i, sense rumiar-ho suficient, vaig portar-la a la meva boca. Quan vaig començar a sentir la sensació d’estar entre núvols, vaig necessitar-ne més. Sentia la necessitat d’oblidar la seva mort, de fer com si mai no hagués succeït. Igual el millor era el dol, el plor. Aquelles píndoles feien màgia dins meu, com si estiguessin pintant de colors el meu interior. En vaig prendre un parell més. Potser hauria d’haver frenat. Potser aquell havia d’haver estat el final. No va ser així, necessitava que aquell sentiment perdurés. Així doncs, vaig agafar-li a aquell home del diari totes les píndoles que guardava. Tinc una clara imatge fent-les mica i aspirant la pols d’àngel pel nas. Va ser aleshores quan vaig entrar al tren.

Continuava en la mateixa habitació tot sol. Vaig agafar el meu telèfon i, decidit, vaig cercar tota la veritat. Vaig buscar aquella droga amb els noms que el senyor havia dit: “píndoles de la pau”i “pols d’àngel”. Les imatges coincidien amb el que jo havia pres. Vaig començar a llegir i tot va cobrar sentit: era una droga al·lucinògena.

Havia viscut una mentida. Els braços de la Dora no m’havien abraçat al tren. El nostre últim ball no és el que jo recordo, perquè ella no hi era. El nostre quasi petó mai va arribar a passar. Ni tan sols l’inundació del tren va ser real. Tot era una invenció meva. Tot era la mentida que jo necessitava escoltar. Va estar com un regal de part meva per a mi. Un regal que per poc més i em treu la vida.

Ara sabia el que havia passat però seguia amb un nus al cor. No podia suportar-ho. Estava completament sol. La persona que portava anys fent-me riure ja no podria olorar cap gira-sol més amb mi i el petit que necessita del meu afecte probablement no podria escoltar cap conte més dels meus. Em vaig espantar. Tot el cos començà a tremolar-me bruscament. Els pulmons van negar el pas de l’aire, m’ofegava. Vaig cridar plorant, havia de deixar anar tot aquell cúmul d’emocions. No tenia la sensació de no saber què m’estava passant. Havia tingut atacs d’ansietat abans. Suposo que vaig prendre aquella droga per no passar per això. Encara que em negués a reconèixer-ho, era la veritat, estava espantat. Tenia una por terrible a la meva vida sense la Dora.

Les llàgrimes saltaven dels meus ulls violentament. Les paraules ja no pesaven, eren tan lleugeres que volaven. Podia cridar. Van venir els metges i van seguir el protocol per tranquil·litzar-me. Vaig bramar que necessitava al Nil. Perquè el necessitava, necessitava aquell petit tant com l’aire que respirem. A ells no els importava i a mi, massa.

El rellotge ha estat movent les seves agulles i els dies del calendari han estat ratllats dins del mateix hospital. He estat circulant pels seus passadissos amb una cadira de rodes fins a dia d’avui. La recuperació després de tal sobredosi ha estat un camí dur, el meu cos no estava preparat. Tot un mes després, avui em permeten caminar lliure pel carrer. Avui em permeten abraçar els petits braços d’en Nil. No crec que sigui capaç de deixar anar els seus braços mai més. Aquests dies a l’hospital, ha estat la raó de la meva esperança. És ell el meu àngel.

Agafo tot el necessari i baixo a l’entrada de l’edifici. Rere el vidre de la porta veig el seu petit cos. Veig el seu cabell arrissat volant pel vent, veig els seus ulls verds mirant-me impacients, veig la seva mà saludant-me. Veig el Nil. Corro fins a ell, l’agafo dels seus braços i l’enlairo amunt per acabar en una abraçada. Sento que aquell parell de segons han omplert part del buit que tenia al cor. Petonejo tota la seva cara i ell, entre rialles, diu que m’havia trobat a faltar. Somric i li recordo que l’estimo més que a mi mateix.

Després d’uns quants gelats i molts riures, en Nil ha tornat amb la seva mare. Fins d’aquí un temps, no podrà dormir a casa meva segons l’advocat. Per ara, em conformo amb passar temps amb ell. En Nil aporta els colors la meva vida, és art.

Un cop sol, puc acomiadar-me degudament de la Dora. Estic al cementiri, amb un ram de gira-sols a la mà No m’atraveixo a buscar la seva tomba. Perquè la trobaré i això em trencarà. Respiro, omplo els meus pulmons de l’amor que tinc per ella i m’endinso entre làpides. Freno en un cop sec. Allà està, allà està ella. Deixo a sobre aquells gira-sols que no oloraríem junts. Els meus ulls s’humitegen. Cada rialla, cada mirada, cada ball, cada moment viscut al seu costat va aparèixer a la meva ment. Va explotar un globus dins meu, deixant volar totes les emocions. Necessitava fer saber als quatre vents que aquella era la persona més important per a mi. No podia, només sortien llàgrimes. Vaig acariciar la làpida per xiuxiuejar: “Dora Bonnín Serrat, eres la meva companya de vida. T’estimaré sempre.“

Allà assegut, a la gespa del cementiri, m’he adonat que tot el que tinc és a mi mateix quan s’acaba el dia. Desitjo que sigui suficient.