L’aigua que començà a inundar el vagó va impedir el nostre primer petó. Per alguna mena d'avaria de la que el seu nom desconec, l’aigua del mar (que teniem ben proper) va començar a entrar el tren. La gent del nostre voltant cridà amb desesperació sense saber què fer. Tant la Dora com jo mateix vam quedar perplexos davant de la situació. Ningú no va saber què fer, l’aigua pujava molt ràpid i no vam tenir temps a pensar que ja ens cobria. El tren sencer estava ple d’aquella salada aigua del mar de la Costa Brava. L’aire que acostumava a respirar començà a minvar, fins desaparèixer. Els mateixos pulmons que feia cosa de minuts havíem gaudit de l’aire, en aquell moment lluitaven per no omplir-se d’aigua. Cada segon que passava el meu cos estava més a prop de consentir, de consentir l’entrada al meu cos a aquella sal, de consentir la meva pèrdua.

Fins que vaig cedir.

Tota gota que m’entrava va frenar l’entrada del poc aire restant, negant-li el pas a la vida. Ara regnava l’aigua, dins i arreu meu. Tot es descontrolà, no hi havia sortida. Aquells que abans s’omplien de coratge, ara s’omplien (literalment) d’aigua. Per mi era la meva benvinguda a la mort. O el comiat a la vida. L’aigua, la simbolització de la vida, era precisament qui me la treia. Notava la mort més propera que mai i això m’angoixà. Em sentí atapeït. Com si l’aigua esclafés cadascun dels meus músculs, com si l’aigua em volgués treure tot. Patia d’una continua pressió al meu pit, m’ofegava. L’aigua no frenava el seu curs dins meu, seguia i seguia entrant. Entre tota la desesperació vaig aconseguir veure de nou a la Dora, als seus cabells mullats.

En un intent d’apropar-me, vaig deixar de veure-la quan sobtadament, tot es tornà negre. Ja no sentia dolor, ja no patia. Ara tot el mal havia desaparegut. Ja no sentia res, cap pressió al pit ni cap gota de sal dins meu. Estava tan lluny del patiment que cada part del meu cos va començar a relaxar-se i tot es va anar esvaint. Durant aquell moment sense ninguna mena de malestar, en aquell instant de tranquil·litat, vaig ser feliç. No m’importava si m’estava morint, perquè era la sensació més agradable que havia viscut mai. Encara que no tingués la certesa de que ho estigués vivint, de que fos real. Tot va deixar de comptar per uns instants.

La llum començà a reflexar els meus ulls, forçant-me a obrir-los. No volia. No volia renunciar a aquella sensació paradisíaca. Ja no sentia pau. Tornava a sentir la misèria al meu costat. Vaig notar que els meus pulmons tornaren a respirar la seva necessitat. L’aigua salada ja no era cap de les seves preocupacions, ni de les meves.

Sense poder resistir-me més vaig tornar a gaudir dels colors, si és que encara podia gaudir. Mig desorientat, em volia fixar en on em trobava. Però no era capaç, estava immòbil sobre un llit. Intentava desxifrar la meva ubicació sense mirar res més que un sostre blanc, però no era fàcil.

Sentí un aire fi entrant, vaig suposar que d’una finestra. Una gèlida bufada de vent em va xiuxiuejar la pell, dient-me el que jo, en el fons, ja sabia: tot era una gran mentida. Una d’aquelles que no vols que ho siguin i t’aferres a la idea de la seva veritat, per molt que no tingui cap sentit lògic. Potser no ho volia admetre però ella no hi seria més al meu costat. La Dora i jo no viuriem el nostre últim ball. Ni el nostre primer petó.

Arribà el moment, el moment que tant havia intentat aplaçar. El dol. L’ètapa en que veia la vida com una supervivència i aquells petits detalls que abans em feien somriure es tornaren insignificants. Els colors ja no eren dignes de gaudir, la meva veu ja no sonaria més amb la mateixa vitalitat, ja no riuria amb la mateixa gràcia. El meu món es va apagar i jo em vaig voler amagar. Amagar-me de la vida que m’esperava, una vida sense esperances.

No vaig tardar gaire que ja era plorant desconsoladament. Necessitava alliberar la meva ràbia. Aquella que per cada mentida que m’havia cregut, s’havia anat acomuplant. Així que vaig bramar. Tota llàgrima que queia pel meu rostre, provocava un crit més. El dolor era immens, tant que amb simples llàgrimes no era suficient. Havia de deixar anar tots els sentiments trobats dins meu.

Devia estar creant molt enrenou perquè, quan el meu plor va esclatar, vaig percebre veus noves dins l’habitació. Em volia aixecar, per veure qui havia entrat, però no vaig poder, era com si estigués lligat. Fou llavors que sentí la seva veu, la veu d’aquella personeta que m’esperava a Barcelona. La veu de la persona més important en aquells moments en els que no em quedava pràcticament res. Era la veu del Nil, el meu fill. No havia estat conscient de lo molt que necessitava sentir la seva veu, de veure la seva carona, d’abraçar aquells petits braços.

Just quan em van aixecar el llit, vaig adonar-me’n d’on estava: en un hospital. No ho comprenia, en aquell moment només volia veure el meu fill. La meva exparella l’agafava en braços mentres ell em mirava amb el mateix viu somriure de sempre. Vaig allargar els braços per agafar-lo jo, per abraçar el seu petit cos.

No vaig ser capaç d’abraçar al Nil. Vaig ser frenat altre cop.