Van passar la resta del matí buscant aquella màscara. Si la utilitzaven sovint no havia d'estar molt amagada. Abans de res, revisaren el lloc on va aparéixer la primera. No hi era allí. Aquella cambra només contenia algunes eines de manteniment: claus de metall, alicates, una aixada, un rasclet, diverses pales i algun utensili més xicotet de jardineria, a més dels que usava per a treballar la fusta. En la planta baixa on, a més de la cuina i el saló, es trobaven els dormitoris i el bany, no van trobar res. Van pujar a la golfa. Estava plena de caixes. Una per una, van anar buidant-les, traient fulls de paper plens de números, marcats amb el logotip de l'empresa de la qual Morro havia sigut director. Benvenuto va fullejar alguns folis. Semblaven contractes i llistes de materials comprats, productes venuts i coses per l’estil. Res estrany.

Van baixar al saló, esgotats. On estaria aquella màscara? De sobte, Sebastiano obrí molt els ulls. I si era al cotxe? Mai no havia obert els compartiments sota el volant… Van córrer fins al garatge i miraren dins. Efectivament, allí estava. Una màscara de pell marró quasi idèntica a la primera. A més, van trobar alguns plànols del que semblaven diverses instal·lacions subterrànies. El text que acompanyava els dibuixos estava escrit a màquina. A la cantonada superior esquerra de cadascuna de les fulles, el coronel va veure alguna cosa que el va deixar sense alé. El coneixia molt bé, perquè havia vist com a poc a poc cobria els carrers de les ciutats més importants d'Itàlia. Li provocava un sentiment de repulsió. El fasces. L'emblema del Partit Nacional Feixista, que ara tenia tot el poder. Ell havia lluitat en l'exèrcit del seu país abans que aquest acabara convertit en una dictadura contrària a tots els ideals que durant tant de temps havia defensat. Al llarg dels últims anys havia vist aparéixer el símbol a Roma i estendre's fins als edificis més importants de Florència, Bolonya i altres grans ciutats. Com podia ser que en un lloc tan allunyat del món com era Fons hi haguera documents amb aqueix emblema? —es va preguntar, inquiet. I per què al cotxe del seu oncle, que res tenia a veure? Amb un moviment ràpid i decidit, va agarrar tots els papers i se'ls va guardar en la jaqueta.

El xiquet el va acompanyar dins i l’ajudà a fer el menjar. Al cap de Benvenuto regnava el caos. D'una banda, esperava ansiós l'excursió que estaria fent en menys d'un parell d'hores, encara que per una altra es preguntava què significava allò que al seu oncle li havia causat tal desassossec. En silenci, acabà de parar taula i van menjar.

Portant jaquetes de pell i carregant amb les màscares de gas i un parell de fanalets de petroli, van eixir del casalot. Semblaven soldats, va pensar Sebastiano mentre travessaven la part del bosc que li pertanyia. Van decidir seguir el camí més directe fins a la tanca i tardaren menys de vint minuts en trobar-se davant la barrera metàl·lica. Aqueix dia, la llum del sol permetia avançar pel mig dels arbres sense por de perdre's entre la broma i les ombres, i no van tardar a acostar-se al lloc que buscaven. Trepitjaven amb cautela, evitant alguns dels ocells que jeien a terra. Aquesta vegada, el xicotet va evitar ni tan sols mirar-los, per por que la seua visió li produïra el mateix efecte que el dia anterior.

A mesura que es reduïa la distància entre ells i la cabanya, la llum de la qual gaudien es va anar esvaint a causa d'alguns núvols que ara cobrien el cel. Per a evitar quedar-se a les fosques sota les cada vegada més frondoses copes dels arbres, l’home va encendre els fanalets. A continuació, tots dos es van ajustar les màscares. Amb l'ajuda del xiquet, el seu oncle va agafar una gruixuda branca seca del sòl i es va col·locar davant la porta de la caseta. Junts van donar un parell de colps contra ella. Tot i que sabien que les terres eren de la seua propietat, van sentir que allò que feien era en gran manera un acte furtiu. Finalment, la porta va cedir amb un cruixit. Dins de la caseta no hi havia més que barrils de resina buits i foscor. Les febles flames que portaven il·luminaren les quatre parets. Estaven massa a prop, va pensar el coronel, sentint-se oprimit. A primera vista, semblava que no hi haguera res sospitós, cap lloc pel qual poguera eixir el gas. Però en examinar el sòl amb més deteniment, van veure que no tot estava cobert per la mateixa capa de pols. Encara que poc marcades, unes quantes petjades formaven un camí que els va portar fins a un parell de sacs amuntegats a la cantonada. En moure'ls, trobaren el que buscaven: una xicoteta argolla. Amb força, van tirar d'ella, fins que a poc a poc una llosa del sòl, que fins a aquell moment semblava immòbil, es va alçar. Sota la trapa, van veure un pou amb una escala de caragol metàl·lica. Van descendir, esperant que aquella espiral claustrofòbica acabara prompte. Quan tocaren el sòl i van il·luminar l'habitació, tots dos es van quedar sense alé. Allò era sens dubte un laboratori.

Hi havia taules plenes de instruments de cristall i ceràmica blanca i lluenta. En acostar-se, el xiquet va reconéixer en ells el símbol de l'empresa de fertilitzants de Morro, igual al dels contractes que hi havia a la seua casa. Prestatgeries plenes de diferents productes classificats amb etiquetes de diversos colors cobrien les parets. Totes excepte una. La vista del coronel continuava fixa en aquella paret. El xicotet corria d'una prestatgeria a una altra, observant els cartells dels materials que contenien, llegint els noms de cadascun d'ells i intentant memoritzar-los per a poder després enumerar-los davant tots els seus companys de l'internat. Ja podia fins i tot veure les seues cares d’admiració. Al fons hi havia un depòsit de metall reblat que tenia una de les plaques lleugerament oberta. Probablement aquell era l'origen del gas.

—Benvenuto! Vine ràpid i sense tocar res, per favor. —va dir el coronel quasi suplicant.

Va tornar al seu costat, espantat.

—Qui és aqueix home que està amb el meu besoncle?

Sebastiano continuava immòbil davant l'única paret que no estava coberta de lleixes, separat d'ella per tot just mig metre. Aquells dos papers havien cridat definitivament l'atenció del xiquet. El primer, un mapa, tenia pintats diversos punts vermells assenyalant algunes ciutats d'Itàlia: Roma, Tívoli, Fons, … Al peu hi havia una anotació feta a mà que deia: “Laboratoris Microbiològics en el Territori Italià”. El segon era més xicotet, una fotografia de dos homes somrients donant-se la mà. Un d'ells era Morro, vestit amb una bata blanca. El segon portava un uniforme militar, ple d'insígnies i medalles. Al braç dret portava brodada una àguila, i en el capell negre, un fasces. Aquell era Mussolini.

Quan sortia del laboratori el xicotet va entropessar amb una caixa de metall que hi havia a terra. En caure, va soltar sense voler el seu fanalet, fent-ho rodar sobre la pedra. Abans d'apagar-se, aquest va il·luminar feblement un racó sota el final de l'escala que abans es trobava completament fosc. I ho van veure. Primer el reflex als cristalls de les seues ulleres. Després, els seus ulls, oberts com a plats. Després, les seues celles de color gris. El seu nas. La seua boca, gelada. I, finalment, el seu cos, inert, aferrat al que semblaven cartutxos de dinamita. Estava mort. Benvenuto va cridar aterrit. Va pujar els escalons corrent sense mirar arrere. El seu oncle, en canvi, no es va moure. Observava la cara de l'home, amb una barreja de repulsió i curiositat, perquè el seu rostre li era familiar. Malgrat la poca llum, de seguida ho va reconéixer. Matteo —va murmurar. L'ajudant de Morro, el seu més benvolgut amic. Al seu costat, jeia una màscara de gas trencada. Sense dubte havia mort intentant destruir les instal·lacions. Potser havia caigut per accident i, en un acte de justícia divina, el gas o el que fora que havia provocat la mort dels ocells havia fet el seu efecte en ell.

Va seguir el seu nebot cap a l'eixida de la caseta, ansiós. Desitjava eixir d'aquell terrorífic soterrani com més prompte millor. El xiquet l’esperava impacient al costat de la porta. A través del vidre que protegia els seus ulls, Sebastiano va veure llàgrimes d'angoixa i por. Tots dos van córrer cap al bosc, espantats.

Als dos-cents metres el coronel es va detindre, exhaust.

—Benvenuto, no puc seguir —Va tirar de la màscara per a llevar-se-la, pantaixant. —Crec que el genoll m'esclatarà.

El seu nebot es va fixar a la cama que subjectava amb força. Va entendre que aquella vegada en què li semblà que coixejava no es va enganyar.

—Supose que ara no és moment per a dir-te que em vaig retirar de l’exèrcit per una lesió, però…Arg! Em crema! —va cridar recolzant-se en el tronc d'un arbre, atordit pel dolor.

El xiquet estava espantat. Volia allunyar-se d'aquell lloc i oblidar el que havia vist, però sabia que el seu oncle no podria seguir el ritme que portaven. Es va acostar més a ell, al mateix temps que es llevava la màscara, respirant per fi una mica d'aire fresc. Va agarrar el seu fanalet, l'únic que els quedava, l’agafà per davall de la cintura i el va ajudar a posar-se en peus. Així, poc a poc i sense parlar, van anar avançant entre els pins, acostant-se al reixat de metall.

Portaven ja més de mig camí recorregut quan el xiquet va girar el cap bruscament. Li havia semblat veure un centelleig de llum al lluny. De sobte, va sentir alguna cosa. Una melodia. Tampoc havia passat inadvertida per al coronel. Era aquella que havia sentit en la ràdio fa dies? Les veus al seu voltant sonaven més a prop. Podien distingint-se les de cinc o sis homes:

Dell' Itàlia nei confini

Són rifatti gli italiani;

Li ha rifatti Mussolini

Per la guerra di domani.

Sebastiano va lligar caps ràpidament. Segurament aquells homes havien sigut enviats per a completar la tasca de Matteo. Probablement aquelles instal·lacions estaven massa pròximes a la frontera i no tenia sentit mantindre-les una vegada que Morro havia mort, per la qual cosa havien de ser destruïdes.

—Anem, Benvenuto. Ajuda'm, hem d'anar més ràpid. No m'agradaria que fórem l'últim cap solt.

El seu nebot no va entendre bé què volia dir, però podia sentir la seua respiració entretallada. Va accelerar el pas, nerviós. La cançó s'aproximava cada vegada més. La nit era clara. Tots dos van veure a un ocell creuar el cel. Era negre com el carbó. Uns quants més el van seguir. Cada vegada eren més, girant en cercle sobre els seus caps. Mal auguri —va dir el coronel entre dents. I va continuar caminant, recolzat en el xiquet, realitzant un fins i tot major esforç. Per fi, van arribar a la tanca.

Es van arrossegar, omplint-se de fang, però alliberant-se d'una xicoteta part del pes invisible que els oprimia el cor. Sense detindre's, creuaren la zona del bosc que pertanyia a Sebastiano. I van arribar a la casona. El pastor alemany es va despertar i va eixir corrent cap a ells des de la seua caseta. Sense ni tan sols entrar en el casalot ni pensar-s'ho dues vegades, el coronel, que ja podia caminar sense l'ajuda del seu nebot, agafà les claus del seu cotxe, que amagava darrere del parafang, i va arrancar.

El xiquet va observar abstret com passaven els arbres als costats del camí de terra, il·luminats per la lluna. Van creuar el poble a tota velocitat, deixant arrere les cases de pedra i els horts i vinyes que les envoltaven. Van travessar la plaça, veient allunyar-se la font d'aigua gelada. La son es va apoderar de Benvenuto en poc temps, igual que va ocórrer amb el gos, que li feia companyia en els seients posteriors del Lancia. Amb l'abric del coronel cobrint-los el cos, van dormir.

—

Es sentien veus discutint. El xiquet va obrir els ulls lentament. El sol estava eixint, il·luminant amb els seus càlids raigs tot el paisatge. Davant el cotxe hi havia una caravana de vehicles, aturats. A la dreta del cotxe, va veure al seu oncle parlar amb un home vestit d'uniforme. Al principi es va espantar i va tornar a ficar-se sota la jaqueta de pell. Sebastiano, que ara tenia millor aspecte i semblava haver-se recuperat del dolor en el genoll, es va acostar a ell, somrient.

—Vinga, pots eixir. No passa res —li va dir, tranquil·litzador—. Som a la frontera de Suïssa.

—No pot vosté passar amb aquest vehicle! —cridava acaloradament l'altre home. —Pertany al partit del Dictador i no creuarà!

Sebastiano, sense entendre què estava ocorrent, intentava explicar-li que ells no tenien res a veure amb el feixisme; al contrari, fugien d'ell.

—Però aqueix és el cotxe del Dictador. L’he vist als periòdics saludant a tota Roma des del seu preuat Lancia Astura Lungo —va dir, burlant-se—. Per Déu, hauria de fer-li vergonya conduir-lo!

—Pertanyia al meu oncle, i ell…

Llavors ho va comprendre. Per això havien passat sense problemes el control italià. La foto en què apareixia al costat de Mussolini havia sigut presa en Fons. Potser que el líder nacionalista li regalara el seu cotxe abans de marxar-se com recompensa pels serveis que havia prestat al seu bàndol sintetitzant aquelles armes químiques al seu laboratori. O potser només ho havia deixat temporalment al garatge i pensava enviar a algú a recollir-lo més endavant. Per sort, va recordar, tenia alguna cosa que provaria la seua història i els ajudaria en la lluita contra el dictador: els plànols. No els que hi havia en la cabanya, sinó els que van trobar en la guantera del vehicle amb el qual havien arribat fins allí. Descordà un parell de botons de la seua jaqueta, va traure les preuades fulles i les hi entregà, explicant-li la conclusió a què havia arribat. Si la gent de Mussolini estava investigant en aqueixes armes químiques o biològiques era perquè una guerra apuntava en l'horitzó. Aquells papers assenyalaven a la perfecció la localització dels laboratoris en cada ciutat, inclòs el de Roma, que semblava el més important i amb resultats més avançats, situat sorprenentment prop del Coliseu. Després de llambregar-les, el soldat el va portar fins a la caseta on es trobava l'oficial. Sebastiano tornà a narrar tot el que havia ocorregut des de la seua arribada al casalot de Morro. I, per fi, els van permetre creuar, acompanyats d'un parell de motocicletes militars que els conduirien a la capital.

Així, Benvenuto va veure allunyar-se la frontera pel cristall posterior del cotxe mentre es deixava véncer de nou pel son, pensant que probablement passaria molt de temps abans que poguera tornar a l'internat.