Portaria un parell d'hores dormint quan es va despertar sobresaltat enmig d'un malson. Estava dins del cotxe, cobert per milers de braços que li arrapaven la pell. Al seu al voltant suraven cares de desconeguts que el cridaven amb menyspreu. Els podia veure com si estigueren al seu costat.

A poc a poc, encara somnolent, es va alçar del llit. Va mirar a través del cristall. Aquella nit la lluna creixent il·luminava les copes dels arbres del bosc del seu besoncle. De sobte, va veure un centelleig enmig del bosc. Un altre més feble al seu costat. Què era allò?—, va pensar. No se sentia res. Ni un ocell. En recolzar-se en la paret, va fer cruixir la fusta. Escoltà la respiració del seu company d'habitació. Es girà, esperant que tornara a dormir profundament. Ell es va fer mitja volta i col·locà els llençols, que gairebé fregaven el sòl. En moure’s va veure al xiquet al costat de la finestra.

—Què fas? —li va preguntar amb veu ronca.

—Espere —contestà.

—Hauries de descansar.

Sí, crec que és el que faré—, va pensar, sense dir res. L'habitació tornava a estar en complet silenci. Es ficà al llit sense fer soroll i, per fi, va dormir.

—

Van esmorzar en el porxe del casalot. A pocs metres el pastor alemany del coronel continuava rosegant un os cobert de sang seca. El xiquet el mirava pensatiu. Tornaven al seu cap les imatges d'aquells ocells sense vida enmig de la boira i coberts per la foscor.

—Què hi ha més enllà, oncle?

—Més enllà? —va dir, estranyat.

—Darrere de la tanca. Només vaig veure arbres i més arbres.

—I és això el que hi ha, Benvenuto. Només es detenen al centre del bosc. Allí està la caseta on es guardaven les eines que s'utilitzaven per a extraure resina del pins. Fa anys que no passe per allà.

—Per què? No és part de les teues terres?

—Què més voldria! – va dir rient. – Tot aquell terreny és ara teu. L’has heretat.

—Jo?

—Doncs clar. El meu oncle te'l va deixar. Potser no ho va esmentar en la carta?

—No, no deia res d'això. Així que ara tota eixa part del bosc és meua... Supose que podríem visitar-la algun dia, no? “O almenys enterrar els pobres ocells”, va pensar.

Abans d'entrar a la casa, el xiquet va recordar els misteriosos centellejos que creia haver vist la nit anterior:

—Oncle, algú més pot entrar en eixa zona?

—No crec. Ni tan sols sé si hi ha una clau que òbriga la porta del reixat que dona a la carretera. Porta anys tancada. Per què ho preguntes?

—Anit vaig veure des de la meua habitació unes llums al bosc. Semblaven lamparetes elèctriques, ja saps, llanternes. Vaig suposar que no podies ser tu el que caminava a aquestes hores, estava massa lluny del casalot.

—És estrany, en efecte. A excepció d'un mussol que sembla tindre predilecció per la meua finestra, no vaig sentir res. I, per descomptat, no vaig veure cap centelleig. —Va somriure, divertit, sense que el seu nebot poguera veure’l. “Qui voldria passejar pel bosc d'amagat enmig de la nit?”, va pensar, sense donar-li més importància.

Eixa mateixa vesprada, tot i que hi havia encara molta llum, el coronel va traure el fanalet que van portar a la seua anterior caminada. Portava posada una jaqueta de llana. Li va suggerir que ell també s'abrigara, perquè quan baixara el sol començaria a refrescar. El xiquet agafà una jaqueta de la seua motxilla i va eixir. El cel estava clar, amb algun núvol poc amenaçador avançant per l'oest sense superar encara el punt més alt de les muntanyes que protegien la vall. Així i tot, la terra continuava humida. Van passar prop de la caseta del gos, que ja s'havia desfet del preuat os. En sentir els seus passos, va girar les orelles i lladrà.

Caminaven en silenci, fins que Sebastiano, probablement per a trencar el gel, va dir:

—Com et va en química?

El xiquet es quedà molt sorprés per la pregunta. Tant que no encertà a respondre.

—Quan li van fer director de la fàbrica, el teu besoncle va dir que l'enginy i les ganes d'aprendre química malgrat no tindre estudis li havien portat l'èxit que ningú esperava d'ell. Potser tu també tens els seus gens! —va dir amb un somriure sincer.

—Ho dubte…. Va treballar en una fàbrica?

No recordava que li ho haguera dit mai. I ara li semblava estrany no haver-se preguntat què havia fet abans que ell nasquera.

—Sí. Es va criar al Vall d'Aosta i des dels dotze anys treballà als terrenys d'un amic del seu pare, Carlo. Pot ser que cultivaren creïlles o cereals, no ho recorde molt bé. Has de tindre en compte que em va contar la història fa molt de temps, abans d'allistar-me. Carlo tenia bons contactes i va fundar la fàbrica de fertilitzants anys abans de la guerra. Des de llavors, el meu oncle va treballar per a ell. Allí va conéixer a Matteo, un dels seus millors amics. Pot ser que alguna vegada el veres, un home alt amb ulleres. Sempre estaven junts.

—I has dit que va acabar sent director d'una empresa?

—Sí, quan va començar la Gran Guerra, el seu cap es va incorporar a l'exèrcit i va deixar la fàbrica a càrrec de Morro. Mai tornà. El teu besoncle va fer diners, però als onze anys, amb l'arribada d'una altra mena de productes que es van fer amb tot el mercat, l'empresa acabà tancant. Llavors, es va mudar al casalot.

—Quants anys tenia jo?

—Acabaves de nàixer. Els teus pares vivien a Bèrgam. Quan el meu germà va morir, la teua mare es va traslladar a Fons per a estar més prop de la família. Pobreta…. Mai podré entendre com va morir sent tan jove. Per això Morro va passar a ser el teu tutor, mentre jo estava en l'exèrcit.

Una llàgrima va caure per la galta del xiquet. Va enrogir. Mai havia entés per què el seu besoncle no havia volgut que visquera amb ell. Sempre li havia dit que no sabia cuidar a un xiquet. I menys amb tot el que havia de fer. Estava més afaenat que mai, repetia. En el seu primer dia d'internat, mentre caminaven, li va dir: “No et preocupes, Benvenuto. Tots els diumenges apareixeré per aquesta porta i et portaré a casa”. I així va ser: Morro arribava pel camí de terra amb la seua furgoneta atrotinada de color blanc que tant feia riure al nen. Fins que va rebre la carta.

Al cap d'una estona van ataüllar el reixat metàl·lic. Aquesta vegada sí van poder observar l'altre costat amb claredat. El coronel buscà durant uns quants minuts un buit pel qual pogueren passar. Després de creuar la tanca el paisatge començà a canviar: els arbres eren més alts i de copes més frondoses, la qual cosa reduïa molt la llum que es filtrava a través de les seues fulles. La boira embolicava els seus troncs, dotant-los d'un aspecte misteriós i lúgubre. La terra havia canviat de color a mesura que avançaven. Ara xafaven un terreny fosc i fangós que alentia el seu avanç i deixava marcades les petjades de les seues sabates. Després de continuar caminant amb esforç entre uns cada vegada més tenebrosos pins, arribaren a la caseta. La fusta que formava les seues parets era fosca i sòlida. “Podria aguantar tota una tempesta sense immutar-se”, va pensar el xiquet.

—Atent —li va dir el seu oncle. —ves amb compte per on trepitges.

Ell ja se n'havia adonat. Hi havia uns quants ocells en el sòl que no estaven precisament vius, envoltats de xicotets insectes que anaven i tornaven, afaenats. Va sentir arcades, imaginant-se a si mateix gitat en el sòl sense poder moure's, a la mercè de l'inevitable cicle de la vida. Es va recolzar en un arbre, encara a més de quinze metres de la cabanya. Li fallava la vista i la suor humitejava la seua pell. El vent gelat li esgarrava les mans, que va haver de resguardar en les butxaques de la jaqueta. Intentà mantindre l'equilibri, però les cames, tremoloses pel mareig, li jugaren una mala passada. Se li van doblegar els genolls i, lentament, els arbres van començar a girar al seu voltant. Dansaven en cercles, rient-se diabòlicament. Llançaven les seues afilades fulles cap a ell, arrapant-li la pell. Continuava caent, molt poc a poc, mentre se li tancaven els ulls. Feia olor de fusta, fang i una substància que no va saber identificar. Algú cridà el seu nom. I va xocar contra el sòl. “Crec que és millor que tornem a casa”, va dir el coronel. “Ja hem caminat bastant per hui”.

—

Al matí següent el seu oncle va aparéixer a l'habitació que havia acomodat per a les nits del dissabte al diumenge amb el que li va semblar un somriure enmig de la cara i una bossa de paper a la mà.

—Estàs millor? —L’observà atentament.

—Diria que sí. Quina hora és?

—Passades les deu.

El dolç i intens aroma a café va arribar fins al nas del xiquet, juntament amb l'olor del pa torrat. El seu estómac va rugir, provocant una rialleta en el coronel.

—Crec que calfaré una mica de llet, no et sembla? — Va girar el cap, fent un posat d'anar-se’n.

—Espera! —va exclamar el xiquet. —Què portes ací?

Sebastiano es va acostar al llit i, amb aire misteriós, va obrir una bossa. Dins, el nen va poder veure una estranya peça de cuir amb cristalls redons i un cilindre en el seu extrem.

—Què és?

—Una màscara. Una màscara de gas, Benvenuto. —El xiquet li va mirar estranyat.

“Fa alguns dies es va anar la llum. Quan vaig anar a canviar el fusible que s'havia fos, la vaig veure al costat de la resta de recanvis. Semblava que havia sigut usada fa poc, perquè no tenia pols. Llavors no vaig entendre per què. La Gran Guerra va acabar fa anys. Però ara li he trobat sentit. Ahir, quan arribàrem a la caseta, vaig olorar alguna cosa en l'aire. Creia que era la pudor dels ocells en descomposició, però ara sé que feia olor d'un producte químic, un gas. Pot ser això va ser el que provocà el teu mareig, a més de la visió pertorbadora d'aquells pobres ocells. Pot ser que per això tinguera la màscara Morro. Per a evitar ser enverinat pel gas tòxic en caminar per eixa zona del bosc. El que no sé és d'on ix”

Durant uns minuts el xiquet es quedà quiet, estupefacte. Va mirar a Sebastiano i va dir:

—Crec que el millor serà que tornem.

—Voldràs dir que no tornem, veritat?

—Al contrari. Hi ha alguna cosa misteriosa en aqueix costat del bosc. No sé qui eren els que caminaven per allà fa un parell de nits, però de segur que té a veure amb eixa cabanya i el que conté. Podem anar quan hi haja bona llum. No ens passarà res si anem protegits amb les màscares de…

“Vaja”, va pensar. “Només hi ha una màscara en aquesta casa” Però…

—Vas dir que el meu besoncle passava molt de temps amb un amic seu, veritat? —va preguntar ansiós.

—Sí, amb Matteo. Ha treballat sempre amb ell. No té família.

“Llavors, havia d'haver-hi més d'una”, va deduir.