La cosa es feia cada vegada més retorçada. Qui hauria pogut titllar d'impostor Bartomeu Forcadell? A què es referiria l'assassí?

-Si jo fos tu, estimat Agustí, -va dir el metge forense -miraria entre els amics d'infància de Bartomeu o sigui les amistats a les quals freqüentava quan va publicar la seva obra mestra.



Aquell llibre que el va fer famós té tota la pinta de no ser aigua clara. Efectivament sempre s'havia sospitat que Dies d’agost no fos seu, i els seus relats posteriors havien estat més bé un de tants, com molts altres.



-Crec que l'assassí acaba de posar la seva signatura -va dir l'inspector. Era evident que l'inspector ja tenia una idea sobre com canalitzar les recerques.



Amb l'ajuda de Rosanna, la jove i eficient becària, i seguint els suggeriments del seu vell amic, el metge forense, Agustí Tena va decidir estudiar la biografia de Bartomeu.



-Vull saber on va viure la seva infància, on passava els estius, on anava a l’escola, qui eren els seus professors -es va dirigir cap a la noia amb forces renovades.



-Així ho faré, inspector -va contestar Rosanna. - Doni'm uns dies i tindrà totes les respostes. Tant de bo puguem agafar-li abans que mati una altra persona -va sospirar l'inspector amb una cara cansada.



- Ho faré el millor que pugui -va afirmar amb entusiasme la jove becària.



- La meva filla tindria la teva edat si estigués viva -va dir-li l'inspector amb una certa nostàlgia i tristesa en la veu.



-No es pot lluitar contra el destí, no es posi trist inspector i, si li serveix de consol, des que vaig entrar en la comissaria, vostè em va tractar com si fos el meu pare, i li ho agraeixo -va respondre-li la becària. “Ara vagi's a descansar una estona, jo intentaré treure més informació sobre la vida de Bartomeu Forcadell. Quan sàpiga alguna cosa li ho comunicaré de seguida”-va insistir Rosanna.



Mentre passejava en el camí de tornada a la seva casa, l'inspector no podia parar de pensar en la mort de la seva filla, en aquell matí tan assolellat que no deixava presagiar gens dolent.



Sandra Tena acabava d'entrar en el cos de policia seguint els passos del seu experimentat pare quan es disposava a fer la seva primera missió important. Anava ben acompanyada per uns col·legues molt joves i valents i que valien per a aquest difícil treball. Havien contestat a una crida de socors; es tractava d'un atracament al Banc Central, les sirenes a alt volum, el cotxe a tota velocitat per a arribar primers al lloc dels fets. No van calcular la frenada quan en l'avinguda Diagonal van veure una enorme grua i es van estavellar contra ella a més de cent quilòmetres per hora. Cap dels quatre policies es va salvar. Els atracadors es van emportar el botí, l'inspector va perdre la seva filla i la seva dona el va deixar, fent-li responsable de l'accident.



Encara guardava en la tauleta de nit, enmig dels mitjons, la carta en la qual la seva dona li havia escrit els motius de la seva separació: “No puc més, cada vegada que sona el telèfon se'm para el cor tement que algú em digui que t'ha passat una cosa dolenta. Me’n vaig. La mort de la nostra filla ja m'ha llevat les últimes forces. Cuida't molt”.



Mentre tornava a casa i la seva ment es perdia en els records tristos, es va adonar que havia triat el camí més llarg i que estava passant per llocs molt familiars. A la dreta estava el carrer on van trobar la primera víctima, Guillem Gual. Cap allà a l'esquerra estava la llar de la vella mestra, Neus Rosselló. Més endavant, davant dels seus ulls, hi era l’institut: l'IES Mercè Rodoreda, on la mestra havia exercit durant molts anys.

En arribar a casa la portera es va acostar i li va cridar:

-Inspector, li han portat un paquet; si és el seu aniversari, li desitjo un feliç dia.

L'inspector, confós, es va trobar de sobte una rosa vermella i un llibre embolicat en paper d'embalatge. Per un moment no va entendre res, però al cap d'uns segons va ser conscient que es tractava d'un missatge de l'assassí per a ell. Va trencar amb rapidesa l'embolcall, temia per la seva vida. El llibre era una novel·la de Fèlix Romeo, un autor contemporani. Es titulava Groc. Es va disposar a llegir les últimes pàgines de l’obra a la recerca d'indicacions i de com frenar la seva mort, però es va adonar ràpidament que la víctima era una altra.

Va pujar les escales fins a la quarta planta gairebé sense respirar i allí hi era damunt del mur una ombra grisa. El va mirar i s’hi va llençar. L'inspector no va poder retenir-la, sinó acompanyar amb un crit la caiguda mortal d'un pobre desgraciat.



Es tractava de Romeo Forcadell, germanastre de Bartomeu, cinquanta-nou anys, professió: escriptor fracassat. En la carta de comiat que estava dins del llibre regalat a l'inspector, escrivia:

Tota la meva vida he intentat fer el millor, però m'he trobat una mestra que m'humiliava i em feia sentir un inútil davant de tots, després un crític literari que va jutjar com a pèssima la meva obra i, per últim, un germanastre que em va robar la fama fent passar per seu un llibre meu, que jo havia escrit quan tenia quinze anys, i que a ell li va donar la riquesa i a mi em va llevar la raó.

A partir d'allí vaig començar a elaborar un pla assassí per a venjar-me de les tres persones que m'havien fet la vida impossible. Ara no em queda res més que acabar jo també amb una mort literària: em suïcido com el protagonista de Groc, un escriptor incomprès.

En el periòdic de l'endemà es podia llegir: La policia resol el cas de l'assassí literari. L'inspector Agustí Tena i el seu equip rebran la medalla d'honor per portar i resoldre brillantment el cas.