Era una matinada freda i gris i l’inspector estava desitjant tornar a la seva casa.



Assegut en el seu escriptori l'home estava intentant trobar un fil que connectés les dues morts. Què tindrien en comú una vella professora i un solitari crític literari? Aparentment res, excepte la signatura de l'assassí, que sempre era la mateixa, o sigui, pètals de rosa i un llibre. Per molt que s'esforcés no aconseguia resoldre el misteri. Amb quina estratègia mataria la pròxima vegada? Si llegís totes les obres de misteri del món, potser podria preveure alguna mort més, però era una gesta, i sobretot per a ell que mai havia estat de lletres.

No obstant això, va encendre l'ordinador i va posar en el cercador: ”Llibres de misteri famosos”. Es va sorprendre en veure l'enorme nombre de resultats, i com era tan testarrut no es va deixar abatre i es va proposar començar a llegir alguns textos de la pàgina per a entrar en la ment de l'assassí.



Va passar la primera setmana llegint obres de Fred Vargas com L’home dels cercles blaus i Quan surt la reclusa. Després, pel suggeriment d’un amic apassionat per la novel·la negra, va canviar a altres autors més classics com: Agatha Christie i tot el seu repertori o Arthur Conan Doyle del qual en la seva joventut, l'inspector, havia de llegir com a lectura obligatòria El gos dels Baskerville.



Tres mesos després, l'inspector és despertat a les dues de la matinada a causa d'una trucada de la comissaria. Un veí alertat per una olor de gas havia avisat la policia que havia trobat un home de mitjana edat asfixiat pel butà. Es tractava d'una celebritat en el món literari: Bartomeu Forcadell, un nen prodigi de la literatura que amb només divuit anys ja havia guanyat el famós premi “Atrapallibres”, amb una novel·la que va deixar bocabadat el jurat. Es deia Dies d’agost. La història contava les aventures d'un grup d'amics que estaven sols en el món, després de sobreviure a un virus mortal. L’obra l'havia fet popular i ric i, no obstant això, havia continuat escrivint, mai més havia pogut aconseguir la qualitat del seu primer llibre. Les males llengües deien que havia tingut un cop de sort o, pitjor, un plagi que mai es va poder demostrar.

L'home estava estirat en el sofà, i havia passat del somni a la mort probablement sense adonar-se’n. Tot apuntava a una fugida fortuïta, però es va rebutjar aquesta hipòtesi del cos de policia després de descobrir que les bombones havien estat manipulades perquè el gas s'expandís per tot l'apartament.

Quan l'inspector va entrar, la casa estava freda i sobre les cames de la víctima, cobertes per una manta de quadres, es trobaven dos llibres diferents: d'una banda, aquell que el va fer famós i per l'altre costat, la versió catalana d’El noi del pijama de ratlles.

-És molta casualitat -va afirmar en veu alta l'inspector.



-Què ocorre, Agustí? -li va preguntar el metge forense.



-Tinc la sospita que el nostre assassí literari ha tornat -va dir mentre mirava els llibres l'inspector.



-Com ho saps, quines proves tens? -va qüestionar el metge forense.



-Mira aquí -va respondre l'inspector mentre ensenyava els llibres damunt del llit i els pètals de rosa entre els dits.

-Però per què dos llibres? -va preguntar amb intriga el metge forense.



-Un dels dos em sembla clar -va contestar l'inspector assenyalant el llibre de John Boyne. -Com el protagonista d'aquesta novel·la també aquest home desafortunat s'ha mort a causa del gas.

-I el segon? -va continuar el metge forense.



I agafant Dies d’agost amb les seves mans no va poder evitar sobresaltar-se en llegir el missatge que estava en la portada: “Impostor”.