Juro per Déu que hagués acabat assabentant-me de la mort de la Dora Bonnín encara que hagués estat tota la setmana tancada hermèticament dins del meu despatx. Mira que ja n’estava fins al capdamunt, del seu coi de biografia i d’en Joanpolricard, però això de la propaganda funerària sí que em supera… Com pot ser possible que aquella infame s’aprofiti fins i tot de la seva pròpia mort per seguir-nos recordant que el seus èxits per a diabètics -i ara, a més a més, la seva biografia- segueixen a la venda?

L’he odiada tota la vida; des que era la nova sensació, passant pel seu període ominós de caricatures de botox i aures de tabac que feien d’ella una harpia ben característica, per la seva retirada, pel seu retorn, pel seu farewell -la segona retirada, ara en anglès!-, i finalment, pel seu estatus actual d’autoproclamada llegenda que, vés per on, l’ha acabat conduint a un últim auditori: el tanatori. El meu odi, però, no ven exemplars; és per això que m’he de portar bé i fer el que toca en favor de l’editorial.

I en Joan Pol, en canvi… N’està tant, de la Dora… Era evident que no podia adjudicar la feina de redactar la biografia a ningú més que ell, i més amb els miserables plaços que ens donaven per tenir-la a punt, però va ser realment feixuc haver-me de barallar amb ell cada cop que tractàvem el seu maleït llibre com el que és: un producte. És clar, com que ell és un auteur, cal respectar la seva vision artistique. Ens les vam tenir, sobretot, amb els últims cinc capítols; no em semblaven prou apropiats com a tancament de l’adaptació -perquè n’era una- de la vida de la Dora Bonnín. Però en J.P. n’estava tant satisfet que va acabar flagel·lant-se econòmicament, dient-me que renunciava a la seva part dels beneficis, però que si us plau publiqués la “obra” tal i com l’havia concebut ell.

Evidentment, i amb el permís d’en Corleone gran, aquella era una oferta que no podia refusar, així que vaig cedir… En un 80%. Sabia que en Joan Pol no passava per un bon moment, així que vaig mantenir-li els quatre últims capítols absolutament intactes, però em vaig carregar l’epíleg. Ni per a ell ni per a mi. Aquella aberració en forma de carta de despedida escrita per la Dora no encaixava ni en pintura amb la tonalitat del llibre, i això no ho podia canviar ni la situació personal de l’autor. En Joanpolricard va marxar satisfet al vuitanta-per-cent, i a partir de llavors vaig seguir amb els tràmits -o tràngols- de publicació i distribució. Els exemplars es van vendre a milers, i es pot dir que el llibre va ser tot un èxit, però la meva feina no acabava aquí; com sempre, calia trobar una manera de guanyar una mica més i, aquest cop, vés per on, l’odi personal que sentia per la font de beneficis m’impedia trobar-ne una. Així és com, tot asseguda al meu despatx, em vaig veure involucrada enmig d’un silenci perpetu que es va mantenir impassible durant uns llargs instants.

…

Flaix! De sobte, un esclat de lucidesa interior va destruir la meva llacuna mental, i sense ni adonar-me’n, ja tenia les mans al teclat de l’ordinador, amb un document de text obert i a punt per esdevenir redactat. Aquell epíleg em faria d’or; n’estava convençuda. De sobte però, una sensació estranya em va envair: sentia que alguna cosa no encaixava; era una sensació d’incoherència, d’alguna cosa que no estava fent bé, de quelcom que estava oblidant…

I és clar, burra! El títol de l’article! Deixa’m que pensi…

Ja el tinc! Això serà or, Dora! Ara sí que puc començar:



“Mor l’estimada Dora Bonnín, viu la seva llarga memòria”



. . .



Estimat artista, que arribes al final d’aquest llibre,

no voldria despedir-me de tu sense haver-me sincerat abans.

M’agradaria, en primer lloc, que et preguntessis a tu mateix si la meva música t’ha fet sentir alguna cosa realment. Sigui quina sigui la teva resposta, no cal que et preguntis res més. Si és que no, oblida’m, i respecta als que sí. Si és que sí, no deixis que els que no, o els que no massa, influeixin en el que sents de veritat, i respecta’ls, també. Malgrat et diguin el contrari, vull que segueixis escoltant-me, si això és el que t’omple realment.

Perquè ja m’he escoltat prous anys, jo, i francament, mai m’ha agradat. Mai m’he agradat. Des del primer àlbum se’m va encasellar en un perfil determinat de cantant, d’una personalitat determinada, que es dedicava a cantar dins d’un gènere determinat, per a un públic molt concret, i mai he aconseguit revertir-ho; ni els anys, ni els canvis d’estil i aparença han esborrat aquesta percepció inicial.

Avui, en l’aire de la nit, segueixo essent la memòria de la noieta maca que presentava les seves cançons fent playback per televisió; després de 35 àlbums, més de 20 senzills, i milers de milers de recursos multimèdia gastats per parlar de mi, any rere any, em segueixen definint les mateixes 10 cançons de sempre. Aquells 10 èxits “de tota la vida” que tant han contribuït a la medicació d’incomptables diabètics, i que només representen una ínfima part del meu catàleg de més de 500 cançons.

Així doncs, l’únic canvi a què he aspirat tot aquest temps ha sigut passar de ser una simple noció restringida, i en actiu, del meu veritable ésser, que habita dins la xarxa popular d'incoherències obviades, a estar retirada, i pròximament, morta. Però bé, tot això aviat no podrà ni importar-me, i segur que, arribat el moment, em sentiré molt més alleugerida.

En definitiva, estimat artista, el que en el fons vull dir-te és que, si és el cas, i no has sabut -o no has volgut- aprofundir en la meva persona, espero que sí que ho facis amb els que t’acompanyen. Desitjo que et decantis per escoltar la discografia sencera de qui tens al teu costat, i no pas el mateix grapat de cançons de sempre, abans de precipitar-te cap a una conclusió que, tard o d’hora, és, per a tots, definitiva.



Sincerament,

Dora.



P.D. Aviat tornaré a les ràdios.