… És ben segur afirmar que tothom, en algun moment, ha conegut la seva música, però el que sempre ens hem preguntat molts és: qui és realment, la Dora Bonnín? Com és fora dels escenaris? No va ser fins la publicació del seu més que esperat llibre de memòries, “Sincerament, Dora”, que els fanàtics, els curiosos i els mediàtics no van tenir accés a aquesta informació… (2/3)



Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín llegint el diari, mentre esperava el tren per anar a Barcelona; un cop fullejada la secció de política (sense llegir-la, naturalment), i tot fent filigranes per la secció esportiva, em vaig topar amb la notícia dins la secció de “cultura”: “Mor l’estimada Dora Bonnín, viu la seva llarga memòria”, vaig llegir, i sincerament, la meva indiferència en aquell moment m’evocava directament a pensar en l’efusivitat amb què sovint m’agrada passar pàgines.

Mai he entès el perquè de l’enrenou amb tot el que va fer aquesta senyora al llarg dels anys, que, de fet, no va ser pas poca cosa (això ho he de reconèixer). Sí, potser algun dels seus primers àlbums o senzills estaven molt bé, i segurament mereixien el reconeixement que van rebre dins del món musical popular, però d’aquí a parlar d’ella cada cop que publicava un nou-nou-recull-dels-seus-clàssics-més-exitosos-i-que-tothom-coneix una, i altra, i altra vegada durant més de vint anys (per seguir sentint-se rellevant, i potser, de rebot, per pagar-se les cirurgies), trobo que hi ha un bon tros, i això em porta a pensar que ja fa anys que es parla de tot menys de la seva faceta artística per tal d’allargar i engrandir la seva figura als ulls de les masses populars. Però bé, a mi tant m’és; segons el meu parer, la vida dels cantants es resumeix a viure, cantar i morir. I no hi ha més.

Tot d’una, aquesta brisa de pensaments que passava pel meu cap es va interrompre: tenia un senyor al meu costat que, subtilment, em demanava si podia deixar-li fer una ullada a la notícia de la mort de la Dora Bonnín. Vaig sentir-me alleugerit i tot, perquè no tenia massa ganes de seguir dedicant el meu allau de pensaments a jutjar una dona que ni coneixia ni volia conèixer. Tot i això, sentia encara una petita espurna de curiositat, alimentada per la inèrcia d’intentar ser educat amb els demés, i tot allargant-li el diari, vaig preguntar-li si era “fan” de la Dora. La meva recargolada pregunta era òbvia de nassos, buida de substància, i la seva resposta afirmativa, evidentment, tampoc va ser cap sorpresa; però al seu “sí” hi va afegir “i amb orgull” , i aleshores sí que no vaig poder evitar dedicar-me una rialla, perquè em vaig adonar que em trobava justament al costat d’un clar exemple del perfil de fanàtic devot que estava imaginant mentalment uns instants enrere, mentre autoargumentava la meva postura envers la Dora Bonnín. Perquè no pensés que me’n fotia gratuïtament però, vaig contestar-li que, personalment, considerava que se’n feia un gra massa, amb la Dora, i que gràcies a fervents seguidors com ell, la bona dona havia pogut viure entre cotonets durant tota la seva carrera artística -que això tampoc és que sigui menyspreable- però per altra banda, també valia a dir que la seva cara més “oculta” era massa gran i cara com per ignorar-la així com així.

En un moment de pausa per pensar més arguments i defensar més extensament la meva postura, el senyor em va dir que segurament tenia raó. Em va semblar una reacció sospitosament natural, però vaig decidir no donar-li més importància i deixar que la conversa es dissolgués a l’aire. No vaig poder evitar pensar, però, que tot i tractar-se d’un “fan, i amb orgull” de la Dora Bonnín, es notava molt que no havia llegit la biografia, i tot el que s’hi explica, perquè no crec que s’hagués rendit tan fàcilment als meus arguments sobre la part més fosca (i alhora pública) de la Dora si realment en fos un defensor tan fervent… Podria haver contraatacat dient-me que, per exemple, les seves addiccions van ajudar al procés creatiu dels seus discos des de 1976 fins a 1989, o que la seva operació de cordes vocals, tot i retocar-li la veu, li va fer guanyar un major registre vocal, entre moltes altres dades... Vaja, el que vull dir és que jo, sens dubte, no hagués acabat el debat així com així, tan fàcilment...

Bé, millor deixem-ho aquí, i que el dia continuï. Qui sap… Potser se’m gira la truita i m’escolto el Dora Bonnín de 1970 quan arribi a casa.



… Escrit per Joan Pol Ricard, el llibre fa un repàs més que exhaustiu de la trajectòria de l’artista, alhora que revela els seus numerosos alts i baixos personals. El podeu trobar a la venda a la llibreria més propera o comprar l’audiollibre a les plataformes digitals.

Aquest no és, però, l’únic testament que ha deixat la cantant: en addició al llibre, podreu trobar, amb la compra d’aquest diari, un suplement d’una carta escrita per la mateixa Dora Bonnín, que segons hem pogut saber, va ser contemplada per a ser inclosa dins la mateixa biografia -per raons que es desconeixen, es va descartar a última instància- i que és, certament, lapidària. (3/3)

Article de: Inès Tordera