Després d’hores d’haver començat els interrogatoris, encara no hi havia cap indici que els semblés realment important als nostres investigadors. Estava clar que aquell assassí era molt més espavilat del que semblava. L’únic que havia guiat els detectius fins allà eren les empremtes trobades al llibre. Aquell maleït volum que no pintava res en tota aquella investigació.

Dels set sospitosos, quatre eren estudiants. Cap tenia perfil d’assassí en sèrie i tots tenien coartades que havien estat comprovades, tant per haver tingut el llibre a les seves mans com a l’hora de l’assassinat. El cinquè era un professor despistat i caòtic que, entre els nervis de ser interrogat i el seu cacau mental, no era capaç de recordar què havia estat fent. No obstant això, va ser alliberat per falta de proves incriminatòries.

En Quim i n’Agustí estaven abatuts. Aquesta era la part més dura de les investigacions: sentir tota aquella informació era esgotador. S’acostaven a aquell punt on totes les coartades i rastres es mesclen, i això és perillós. Si estan tan cansats mentalment, és probable que els passi per alt algun detall que els pugui donar la solució a l’enigma. Després de tot, ara només tenien dos criminals possibles: en Tomeu Capdevila, el rector, o na Lina Serra, la bibliotecària de la universitat. Decidits a resoldre d’un cop aquell assassinat, van endinsar-se a la sala on esperava la sospitosa per ser qüestionada.

Na Lina pareixia tan fràgil que semblava que havia de trencar-se si li cridaven més del compte, com una figura de porcellana. Per sorpresa dels detectius i a diferència de tots els interrogats, semblava que estava tranquil·la. En certa manera tenia sentit: si no era l’assassina, no tenia res a amagar; però tot i aquesta lògica, aquella calma era inquietant.

- Bona tarda, Lina. Li sembla bé si li fem algunes preguntes?

- Sí.

- Doncs, endavant. Coneixia el periodista Guillem Gual? L'home d’aquesta fotografia.

- M’agradaria dir que no, però sí.

En Quim prenia apunts en una llibreta, mentre n’Agustí feia les preguntes.

- Com es van conèixer?

- Anàvem a l’institut junts. No vam ser mai amics.

- Quan va acabar l’institut, va saber-ne res més, d’ell?

- No. Només que va acabar treballant de crític literari en una revista.

- Va posar-se mai en contacte amb ell?

- Com ja he dit, no vam ser mai molt bons amics.

- D’acord. Què me'n diu, d’aquest llibre?

- L’assassinat entès com una de les belles arts. De Thomas de Quincey- va llegir de la portada el títol i l’autor- No ho sé. Què me’n diu vostè?

- És un dels objectes que es varen trobar a l’escena del crim, més bé, va ser l’únic objecte que s’hi va trobar.

- No sé què dir-li, inspector.

- Aquest llibre pertanyia a la seva biblioteca. Les seves empremtes estan per tota la coberta.

- És clar que té les meves empremtes! Al cap i a la fi, soc la bibliotecària del centre -va exclamar.

- Això no la fa menys sospitosa. On es trobava aquest dimarts entre les onze i les dotze de la nit?

- Normalment, el meu torn a la biblioteca acaba a les deu, però aquell vespre vaig haver de quedar per aclarir uns papers i vaig tornar a casa passades les dotze. Estava sola aquí, però el meu veí em va veure arribar a casa.

- Gràcies, Lina. Haurà de quedar a la comissaria fins que puguem comprovar la seva coartada i potser voldrem fer-li algunes preguntes més.

Tranquil·lament, va aixecar-se de la cadira, va somriure amb dolçor a ambdós detectius i, donant-los les gràcies, va sortir de la sala. Si es verificava que ella no podia haver comès el crim, només quedava un possible assassí: Tomeu Capdevila.

- Bona tarda, Tomeu. Li sembla bé que li fem algunes preguntes?

- Sí.

En Tomeu era un home bastant gros i d’espatlla ampla. Estava tan nerviós, que gairebé li tremolaven les mans quan va asseure’s a la cadira. Si el miraves des d’un punt extremament macabre, no dubtaves ni un segon que aquell baró tenia la força suficient per matar algú d’una ganivetada. Després de les salutacions formals, va començar la pluja de preguntes:

- Reconeix Guillem Gual en aquesta foto?

- Sí. Algunes vegades havia fet algunes crítiques sobre llibres que el Servei de Publicacions ha publicat.

- Què n’opinava d’ell, de la seva personalitat?

- Teníem una relació estrictament professional, no el coneixia massa, però era un gran home.

- Quines eren les seves millors qualitats?

- Eh… per exemple, era un gran lector. Llegia molt de pressa. I…- l’home de cada vegada tartamudejava més i una suor freda li relliscava pel front.

- No té cap motiu per estar nerviós si vostè no és l’assassí, però necessitem que respongui totes les preguntes amb sinceritat.

- Guillem Gual potser era un gran lector, però era egoista i narcisista i no ens quèiem gens bé- va deixar anar, de manera honesta, després d’un sospir.

- Què me'n diu d’aquesta novel·la?

- Li he de confessar que no soc un gran aficionat a la lectura.

- N’està segur? El va publicar la seva universitat.

- Si li dic la veritat, no en tenia ni idea.

- Em pot explicar què hi feien les seves empremtes a la coberta del llibre?

- Què? Jo no l’he agafat mai aquest llibre, ni tan sols l’havia vist abans- va botar de la cadira en sentir aquella acusació.

- Tomeu, sabem amb certesa que sí. Què va fer dimarts vespre entre les onze i les dotze?

- Em… No me’n recordo- el cap es negava a respondre aquella pregunta.

- Tomeu, necessitem que sigui sincer amb nosaltres.

- Li dic amb total sinceritat que jo no he agafat mai aquest llibre!- va xisclar, enfadat.

- Què va fer dimarts vespre entre les onze i les dotze?

- Vull un advocat.

Tan prest com va arribar el permís judicial per revisar les pertinences del seu despatx, l’equip de policies, amb n’Agustí al capdavant, va entrar per revisar-lo. El que ningú s’esperava era que aquell home tingués l’arma homicida dins un calaix del seu escriptori. Embolicat amb un pedaç, encara ensangonat i tancat amb clau, havien trobat un ganivet. Encaixava perfectament amb el perfil d’instrument mortal que s’estava buscant. En poques hores, unes anàlisis van confirmar que la sang del ganivet era la mateixa que la de la víctima. I les de Tomeu Capdevila, eren les úniques empremtes trobades a l’artefacte. No hi havia cap dubte. Tomeu Capdevila, el rector de la Universitat de València, era l’assassí. La policia va començar a preparar els tràmits per ingressar el criminal a la presó.

En Quim es va acostar al seu company, amb un posat de victòria i un comentari de celebració a la punta de la llengua, però en veure l’expressió d’aquest, se’l va guardar. En fixar-se més en el seu gest, va entendre que n’Agustí no estava trist, sinó pensatiu. Havia vist aquell semblant abans i sabia què significava: la investigació no havia acabat.

- Quim, el meu instint em diu que en Tomeu no és l’assassí. Em falta una peça per concloure el trencaclosques, una peça que hem tingut davant els nassos durant tota la investigació: el llibre, la famosa novel·la de Thomas de Quincey.

- Agustí, no et precipitis. S’ha trobat el ganivet amb què es va matar la víctima

- Quim, no trobes que ets tu qui t’estàs precipitant culpant a Tomeu? Sí, és clar que aquest ganivet és l’arma homicida, però pensa-ho bé. Durant tota la investigació hem sabut que l’assassí era extremadament intel·ligent i calculador. No deixava cap cap sense lligar, i amb prou feines hem trobat pistes. No és massa lògic que l’assassí deixi l’única prova que el pot incriminar d’un homicidi dins el seu despatx, al mateix edifici on hi ha un cos de policies i dos investigadors. Quim, tinc un pressentiment. Ho noto a la punta del nas. He de marxar, et trucaré més tard- decidit, va allunyar-se d’allà fins que a darrere seu va sentir una veu.

- Espera! T’acompanyo. Estem junts en aquest cas, recordes?- l’amic es refusava a deixar sol el seu company. Confiava en ell i en les seves habilitats deductives- A on ens dirigim?

- A la biblioteca.

Tan bon punt van entrar dins la sala, van trobar na Lina llegint una novel·la darrere el taulell.

- Aquest lloc és força tranquil. Deu tenir moltes hores per pensar, oi?- va xiuxiuejar l'investigador.

- M’ha sobresaltat, inspector. Precisament, això és el que m’agrada de la meva feina- va respondre entre murmuris i amb tanta dolçor com al principi.- No fa falta que em digui, per a què ha vingut. Ja me n’he assabentat, de la desgràcia.

- De què parla?

- De la detenció del senyor Capdevila, és clar.

- Ah. I tant! S’ho imaginava?

- Sempre ha estat un home callat, però no, mai- manifestà mentre negava amb el cap.

- Abans ens ha dit que va conèixer Guillem Gual a l’institut. Com era ell?

- Per què ho vol saber?

- Curiositat.- en veure que la resposta donada no va complaure a aquella dona tan poc refiada, va elaborar-la un poc més- Totes les persones que hem interrogat han dit que era prepotent i estirat, volia saber en quin moment va canviar, o si sempre havia estat així.

- Fins i tot d’adolescent era un cregut. Suposo que algunes persones no canvien mai.

- Tomeu és un home realment intel·ligent. Que quedi entre nosaltres, però ens ha posat aquesta missió bastant difícil. Ara que tot s’ha acabat, tot anirà a millor.

Aquest darrer comentari va semblar que relaxava la menuda Lina, com si estigués realment contenta que tot allò hagués acabat. I, segurament per complaure n’Agustí, que havia intentat començar una conversa de murmuris dins la biblioteca, li va seguir el fil.

- Ha estat realment sorprenent, però sí que era un home intel·ligent. No li hauria d’estranyar, després de tot, ell era el rector i no aconsegueix aquest càrrec qualsevol persona. Tenen molta feina i han de ser molt organitzats. Cada cop que jo el visitava a l’oficina tenia un caramull de papers a sobre la taula.

- Té tota la raó. Suposo, que té sentit. De totes maneres, estic content que tot aquest malson hagi acabat.

- Coincideixo amb vostè, inspector. Jo també me n’alegro que tot hagi finalitzat. A més, tot hi encaixa: el dia del crim, l’hora, l’arma, les empremtes dactilars, l’adhesiu del llibre, la universitat, els papers…

- Esperi, què ha dit?- en Quim va intervenir per primera vegada.

- Que tot encaixa: el dia, l’ho…

- No. Ha dit l’adhesiu. Ha dit l’adhesiu del llibre- en Quim havia alçat el to de veu i els pocs estudiants que hi havia dins la sala aixecaren el cap per contemplar l’escena.

De sobte, la bibliotecària semblava més fràgil que mai. Havia quedat muda de cop.

- Ningú sabia que el llibre contenia un adhesiu. No ho havíem explicat a ningú. Només ho sabria si vostè fos… l’assassina.

El somriure que abans reflectia la cara de la senyora es va anar transformant en una mirada gèlida i penetrant. Ràpidament, va intentar crear una distracció quan va tirar els llibres de sobre el taulell a terra per poder fugir corrents per la porta de darrere. Però estava tancada. Quan va girar-se per mirar els investigadors, el major sostenia la clau amb un gran somriure al seu rostre.

Una vegada na Lina va ser detinguda pels policies, en Quim va acostar-se al suspicaç Agustí per demanar-li com havia arribat a aquella conclusió.

- Mira, durant tots aquests anys he après que el més important és la lletra petita. Pensa-ho bé, Quim. En Tomeu era un home massa ocupat, era el rector d’una universitat, no tenia temps per planejar un homicidi com aquest. No tenia cap mena de relació propera amb la víctima. I va semblar realment sorprès quan el van acusar, després de trobar aquell trinxell al seu despatx.Però el que em va donar realment la major pista va ser que havia dit que no gaudia la lectura. Només hi ha un tipus d’assassí al qual divertiria verdaderament la ironia que en Guillem Gual, un crític i periodista que s’ha dedicat tota la vida a jutjar els millors escriptors, mori amb un llibre a les mans que dona instruccions sobre com matar una persona i que considera que l’assassinat és un art: només podria haver estat un assassí que estima els llibres. Com la Lina Serra.

L’aprenent va quedar sense paraules. Ell s’havia convençut completament que ja havien trobat l’assassí quan havien trobat l’arma homicida al despatx de Tomeu, i tots aquells detalls que li havien passat per alt el van deixar atònit.

Finalment, Lina Serra va confessar el motiu d’aquella mort.

- Guillem sempre havia estat odiós, es creia superior a tothom. L’institut va ser un malson. No parava de burlar-se de mi. Un dia em va humiliar davant tots abaixant-me la falda i deixant veure la meva roba interior. Tothom reia i ni tan sols els professors em van ajudar. Ell no va rebre cap càstig. Quan vam créixer, va aconseguir un gran lloc de treball, però hauria d’haver estat meu. Jo estava mil vegades més interessada en la literatura que ell. La meva ràbia anava augmentant cada dia i aquí, a la biblioteca, tenia moltes hores per pensar, fins que un dia, Thomas de Quincey, em va donar les eines que necessitava. Em vaig tornar boja, no sabia el que feia. Dimarts a vespre, de camí a casa meva, vaig seguir-lo fins a un carreró i… jo… - les llàgrimes corrien per les galtes de na Lina- Després tenia tanta por que algú descobrís el que havia fet, que vaig seguir amb el que havia planejat prèviament. Vaig posar les empremtes dactilars a l’arma, tal com ho posava al llibre, i vaig seguir la resta d’instruccions per culpar Tomeu Capdevila.

Els sanglots ressonaven per l’habitació. Aquella dona era una filleta que havia passat molt dolor i les ganes de venjança la van consumir fins a conduir-la a la bogeria.

Després de tota aquella odissea, n’Agustí va acostar-se a en Quim amb un semblant seriós.

- Quim, he de dir-te una cosa important- l’inspector Tena va posar el braç sobre l’espatlla del seu amic. En veure que aquest no deia res, va prosseguir.- Des del primer dia que ens vam conèixer has evolucionat, t’has convertit en un gran agent i no t’has donat per vençut en cap missió, però també en una gran persona i en un gran confident per a mi. Per aquesta raó, se’m fa tan difícil dir-te això. Jo ja duc molt temps en aquest ofici, i crec que és hora de deixar pas als nouvinguts. Necessito un temps per dedicar-me a la meva família i passar més temps a casa. Aquest ha estat el meu últim cas com a inspector.

En Quim, davant aquella confessió, va abraçar amb força el seu mestre. No sabia ben bé què dir, però sobraven les paraules. Quan van separar-se, va mirar-lo als ulls i el major va continuar parlant.

- És la teva tasca dubtar de tot i de tots. A partir d’ara la responsabilitat d’aconseguir la justícia recau sobre tu.

El jove va assentir amb el cap i es va prendre aquelles paraules com un jurament, com una promesa que li feia al seu mentor. Una promesa que va comprometre’s a complir per sempre.