Aquell mateix vespre, un home esgotat, capbaix i amb els primers botons de la seva camisa descordats arribava a casa seva. Havia estat una llarga i dura jornada de feina i amb el seu ofici era inevitable que els maldecaps no el seguissin fins a la seva llar. A cada passa que feia, l’angoixa li pesava més, i quan va arribar davant la seva porta es va aturar un moment i va sospirar. Va treure un manoll de claus i va entrar.

- Papà!- van exclamar a l’uníson dues veuetes mentre corrien per abraçar aquell home. En el seu rostre s’hi va formar un somriure genuí, i tot el mal i l’angoixa que sentia en el seu cos, van desaparèixer mentre abraçava les seves filles. Aquella era l’única realitat que li alegrava el dia a n'Agustí, la seva família.



Marta, la seva dona, mirava la tendra escena recolzada a la paret de la cuina i va somriure. Però s’havia fet tard i la lluna ja feia unes hores que il·luminava el cel fosc, i n’Anna i na Judit no van tardar a adormir-se poc després que hagués arribat el seu pare. Això sí, no sense abans haver-li manifestat que el trobaven a faltar. I no els faltava motiu, ja que les dues criatures amb prou feines veien el seu progenitor durant el dia. Cada matí s’aixecava abans que el sol sortís i no tornava fins ben entrada la nit. N’Agustí tenia un bon cor i desitjava poder ajudar les persones aconseguint justícia per a aquelles famílies que havien perdut algú estimat. Convertir-se en inspector havia estat sempre el seu somni des de la infància i ara que ho havia aconseguit sentia com si fos la seva responsabilitat fer-ho bé. I havia complert la seva promesa: feia uns anys havia estat nomenat “Detectiu amb més casos resolts” de la comissaria allà on treballava, sense tenir en compte que era el que tenia més anys d’experiència. N’Agustí estimava la seva feina, estimava el fet de sentir-se útil, i aquest treball l’havia fet mirar la vida des de diferents perspectives, com quan s’intentava escapolir dins la ment de l’assassí i esbrinar els seus pensaments. No obstant això, també amava immensament la seva família, les seves dues filles, Anna i Judit, i la seva muller, Marta. Però compaginar les dues coses que més estimava no era tan fàcil com semblava.



Aquell vespre, n’Agustí no va poder dormir. Un llibre li venia a la ment cada vegada que aclucava els ulls. Hi havia alguna circumstància en tot aquell cas que no concordava.



…

L’endemà, els dos investigadors es reuniren per interrogar Albert Fontaneda. En Quim va ser el primer a xerrar:

- Sr. Fontaneda, tenim entès que va conèixer Guillem Gual a través de les xarxes socials. I també que aquest va escriure una ressenya no massa agradable sobre la seva darrera novel·la de ciència-ficció, “Apol·lo 19: Viatge a Mart”.



- Sí, és així, però mai vaig arribar a conèixer-lo en persona. A més, el meu llibre ha tingut moltes vendes i n’estic molt orgullós. No m’importa el que pensi un crític que no en té ni la més mínima idea d’escriure ficció- va contestar-li convençut l’escriptor.

- Pot dir-nos alguna cosa sobre aquest llibre?- en Quim, sense fer molt cas als comentaris d’aquell home que immediatament li havia caigut malament, va seguir amb l’interrogatori i va passar a mostrar-li una fotografia de la novel·la que s’havia trobat a l’escena del crim.

- No. No el conec ni l’he llegit mai. Sembla antic. I avorrit - va afegir l’escriptor amb una cara de burla evident.

- Així, on es trobava aquest dimarts entre les onze i les dotze de la nit?- el jove aspirant a detectiu estava perdent la paciència. No es podia prendre aquell assumpte amb un poc de serietat?

- Molt fàcil, aquests darrers dies he estat escrivint el segon volum de la meva història, “Apol·lo 20”. Els meus fans estan desesperats per continuar llegint sobre el Capità Aldrin.

- Hi ha alguna manera de poder comprovar-ho?

- Poden revisar l’historial del meu portàtil- va dir, amb indiferència, després d’una pausa.- Em sembla que queda tot gravat i no tinc res a ocultar. En Guillem Gual no em queia gens bé, era un prepotent que es creia superior als altres només per escriure crítiques a les columnes d’un diari, però no arribaria mai a tals extrems, no soc una persona violenta.



Per sort o per desgràcia, la coartada d’aquell home era certa. Havia passat hores connectat a la pantalla de l’ordinador escrivint la continuació de la seva novel·la i, per comprovar-ho, tan sols feia falta mirar l’historial de l’ordinador. Això era l’avantatge de les noves tecnologies. Si encara s’escrigués a màquina, n’Albert Fontaneda seguiria sent un sospitós.

El problema era que en Guillem havia escrit moltes crítiques. I moltes eren negatives. Això deixava un nombre de sospitosos massa elevat per poder interrogar-los a tots i dificultava la resolució del cas.

- Que et trobes bé, Agustí? Gairebé no has xerrat, aquest matí- va comentar en Quim, intentant començar una conversa mentre pujaven al cotxe per tornar a la comissaria.



- No dormo massa bé últimament. Tinc massa afers al cap. El primer, aquest cas. Tot això del llibre no encaixa. I, a més, la meva dona creu que treballo massa, que no soc prou a casa. Per això, Quim, t’he de comentar una cosa important- l’inspector va ser interromput pel timbre del telèfon. A la pantalla hi va aparèixer un nom: Carme, i no va dubtar a contestar.

Va ser una conversa curta i ràpida. Bàsicament, na Carme ja tenia les identitats i adreces de les set empremtes dactilars que s’havien trobat al llibre. I les set persones sospitoses es trobaven allà mateix, al lloc d’on provenia el volum, a la Universitat de València. Aquelles eren les sigles que hi havia escrites a l’adhesiu que havien intentat arrabassar de l’obra. Però allò no els havia servit de massa perquè, encara que tard o d’hora els forenses haguessin desxifrat el que hi posava a l'enganxall, les empremtes havien facilitat moltíssim la feina. Amb l’esperança que allà hi trobessin alguna pista important que els ajudés amb el cas, els dos companys van posar rumb a la universitat.

En arribar a l’entrada, el rector, Tomeu Capdevila ja els estava esperant.