La Marga va dirigir la seva mirada a terra, confusa, nerviosa, neguitosa. Dubtava si els ho explicava o no. Finalment, va aixecar la vista:

-Vaig parlar amb el Guillem abans que fos assassinat. Es va posar en contacte amb mi per un assumpte professional i assegurava que havia de mantenir l’anonimat de qualsevol manera. Va fer-me saber que l’empresa per a la qual treballava li donava unes directrius específiques en les quals basar les seves publicacions, enfocades a satisfer els objectius comercials marcats. Qualsevol desviació suposava el rebuig del seu treball. Per aquest motiu va acudir a mi; va donar-me un article que volia publicar. Va entregar-me la ressenya inacabada i em va demanar de tornar-nos a veure per a fer-me l’entrega final, però finalment no s’hi va presentar.

- Llavors, m’estàs dient que veu quedar dos dies i que el segon, el qual t’havia de fer l’entrega final, no se’t va presentar, veritat?

-Van assassinar-lo el mateix dia que havia de lliurar-me la versió acabada.

-Per tant, podríem sospitar que algú se n’hagués assabentat d’aquesta publicació i volgués aturar-la.

-I com és que finalment la vas publicar?- va tallar-la el Cesc.

-El món havia de saber la seva opinió, era el que més volia.

-D’acord, ara Marga ja no et preocupis - va calmar-la amb una carícia al braç- t'agraïm que ens ho hagis dit. Una última pregunta, on eres a les deu del migdia el dia sis?

-Estava treballant a l’oficina del diari. Qualsevol de les meves companyes ho pot corroborar.



Quan l’Agustí va haver-los donat privacitat, en Cesc li va comentar a la Marga que li hauria d’haver explicat des d’un primer moment; ella no patia cap mena de risc a l’hora de ser acusada. La Marga va respondre-li que havia temut que algú s’assabentés i l’amenacés per citar el seu nom, i que no volia posar en risc la seva família, que havia preferit guardar-s'ho per a ella.



Mentrestant, l’Agustí va trucar al diari per assegurar-se que les paraules de la Marga eren veritat.



Tornaven a comissaria, ja per recollir i donar per finalitzada una jornada laboral més. Tornaven comentant les paraules de la Marga.

-Agustí, em passen pel cap dues situacions. La primera és que algú s’hagués assabentat del contingut de l’article i es veiés afectat; la segona, que algú de la mateixa empresa en la qual treballava també se n’hagués assabentat i hagués decidit posar fi a la seva vida abans que provoqués l'enfonsament del negoci, amb tot el que hauria comportat la caiguda d’aquesta font de beneficis.

-El problema principal és que totes aquestes suposicions necessiten ser provades a través de testimonis, i no tenim una tercera persona, o com a mínim, la Marga no n’ha mencionat cap. Tanmateix, quan vam anar a parlar amb els companys de la feina d’en Guillem, ningú no va mencionar pas cap conflicte entre el treballador i l’empresa; la imatge que tenien del Guillem era força exemplar.



Van trobar-se la Kàtia amb una llum tènue al despatx acabant de revisar els casos arxivats. Després de comentar-ne uns quants entre tots, la Kàtia alçà la veu i digué:

-L'escenari del crim no dona cap detall. Les pistes es troben en la vida de la víctima i les persones properes.

L'Agustí va obviar una mica el que va dir la Kàtia, tot i que va semblar-li una postura astuta i va decidir que enfocarien la investigació d’aquella manera.



Després d’uns quants dies sense veure’s, es retrobaven la Diana i Agustí. El Sol ja començava a escalfar, tot anunciant l’arribada de l’estiu. L’Agustí, malgrat això, es mostrava lleugerament dispers i no aconseguia aguantar la mirada fixa en la Diana, que, per altra banda, anava donant-li conversa malgrat que li tremolava la veu més del normal. Després d’un glop d’aigua, la Diana va preguntar:

-Com estàs notant la Kàtia? Està centrada en la feina que li poses?

-I tant. De moment està revisant arxius perquè pugui entendre el funcionament de primera mà. La noto participativa i amb ganes.

-Què me’n dius! Jo tenia una impressió diferent... fa uns dies que la noto estranya, va semblar-me que les pràctiques amb tu li servirien per a desconnectar. Farà una setmana, vaig començar a notar-la nerviosa; evitava parlar amb mi, i quan entrava a casa, anava directa a la seva habitació. Vaig intentar fer-li explicar-me què li passava, i em va menysprear: “Mare, deixa’m estar”, em deia. Només vaig veure que tenia obert a l’ordinador el blog on ella sempre escriu. Vaig suposar que estava escrivint allà el que li passava pel cap, o que potser hauria rebut algun comentari ofensiu. Malgrat que vaig buscar-la, tampoc vaig aconseguir accedir a la pàgina web.

-Ostres! Als meus ulls sembla que gaudeix del que fa, i que està força contenta i entusiasmada. Si vols, puc fer recerca del blog que m’estàs dient per veure si ha publicat algun article personal.

-Sí! D'acord! Gràcies, Agustí - va contestar amb un somriure vergonyós.

L'Agustí va tornar-li el somriure mentre els seus ulls es miraven fixament, com si la mirada dels dos s’hagués congelat, i va fondre’s finalment, en un petó que va retornar-los l’estiu, i la primavera, i els colors, i la vida.



Quan l’Agustí va arribar a casa encara no era de nit. Va obrir l’ordinador i es disposà a cercar el blog. Va utilitzar un programa informàtic exclusiu per als casos, que aconseguia la informació a base de les dades personals introduïdes. Li aparegueren tres blogs, un dels quals coincidia amb l’escassa descripció que li havia pogut proporcionar la Diana.



El blog estava dissenyat d’una forma atractiva, fàcil d’entendre i de llegir. A més, tenia un gran nombre de subscriptors partícips en les publicacions les quals donaven a entendre que era una pàgina concorreguda. Va començar buscant crítiques en nom de Kàtia Muntlló, però no en va poder localitzar cap. Sabia que hi havia hagut interacció per part de la Kàtia en aquella pàgina, però potser no havia estat amb el seu nom. Començà a llegir les ressenyes publicades. Va adonar-se que la majoria dels textos es publicaven sota un pseudònim. De sobte, un li cridà l’atenció: Èric Vallès.

Havia vist aquell nom en algun lloc. No recordava on, però n’estava segur. Va entrar al perfil del compte; ja feia tres anys que estava subscrita i comptava amb força seguidors, de manera que les seves publicacions resultaven prou influents en el blog. L’última publicació rebia per títol: <<Resposta a @holmesmycroft99: “crítica a l’assassinat entès com una de les belles arts” >>.

Un calfred va recórrer el seu esquelet de dalt a baix. Confús i desconcertat, va començar a llegir-la.

Va aturar-se quan va veure una expressió que el va sobtar: “No es pot deixar cap detall a l’escena del crim. Que hagin d’investigar la víctima i que no trobin res.”

Va posar-se-li la pell de gallina quan va recordar, de manera instantània, la veu de la Kàtia dient aquelles paraules el dia anterior. De sobte, va recordar on havia vist aquell pseudònim: era la Kàtia! Èric Vallès apareixia als escrits de la Kàtia que havia vist a casa la Diana. Va paralitzar-se-li l’ànima en veure-la relacionada amb aquell maleït llibre, que sembrava el caos per allà on passava. Es mostrava indecís i no entenia què hi tenia ella a veure. No sabia com podia haver-se guardat per ella el fet que coneixia aquella obra de Quincey.



Es va calmar i va llegir la crítica sencera. Indicava una postura clara en contra de l’autor original del llibre: l’assassinat perfecte no havia de ser un espectacle estètic, ni l’arma homicida havia de ser clavada de la manera òptima a la víctima perfecta – des d’un príncep, a un filòsof o un artista. No. L’homicidi que arribés a la perfecció s’havia de donar en un lloc poc visible i de manera poc estètica, confusa i atroç; d’aquesta manera no semblaria premeditada, sinó fruit d’un impuls, de l’art interior, i l’assassí hauria aconseguit ja un avantatge. Per altra banda, hi ressaltava la importància d’escollir la víctima perfecta. No podia ser un príncep, ni un personatge públic i llunyà, havia de ser una persona propera i ordinària a la qual poder descobrir tots els punts febles. A més, no comptaria amb tant poder com per desenvolupar una investigació de prestigi, la qual cosa suposaria un avantatge més a favor del criminal. 2-0. La seva postura rebel i crítica, defensava l’assassinat com a una art no estètica, sinó una art intel·ligent, premeditada i confusa. La mort, al cap i a la fi, no era més que una cosa confusa i obscura digna de mantenir aquestes característiques, i no pas ser convertida en un plaer estètic per a psicòpates. En referència a la moral, s’havia d’establir un objectiu concret que estigués per sobre de l’ètica i la moral en qualsevol cas i que funcionés com a motor de l’homicidi.

Malgrat això, la seva crítica va generar força controvèrsia quan va ser publicada. La part majoritària del públic discrepava: l’assassinat perfecte havia de ser totalment estètic i elegant; una altra part del públic feia comentaris ofensius.



La Kàtia havia respòs molts dels comentaris donant una explicació argumentant per què la seva perspectiva era errònia i era la seva manera l'única correcta si es volia aconseguir la perfecció en el crim. L’Agustí va seguir llegint comentaris, que cada cop eren més despectius; l’Èric Vallès era acusat de ser un psicòpata, les seves teories errònies i la seva versió era qualificada com a <<ignorant>>.



Faltaven dos minuts perquè sortís el tren de dos quarts. Corria escales a baix. En entrar, van tancar-se les portes al meu darrere. Vaig obrir el llibre. Va asseure’s, de sobte, un home alt i prim, que duia un esmòquing. No acostumava a observar les persones que entraven i sortien del tren. Jo em limitava a llegir els meus llibres o donar una ullada al paisatge que podia apreciar-se des de la finestra del tren. És cert que a l’estació de Xàtiva sempre hi entrava una multitud de gent que ocupava tots els seients i, fins i tot, n’hi havia uns quants que s’havien de quedar dempeus. Va ser aquella, la primera vegada que vaig fixar-me en ell.



Uns dies després, de camí a casa en tren, vaig trobar-me’l de nou. Començava a fer-se rutinari coincidir amb ell al compartiment. Sempre portava llibres a les mans, de tot tipus. Vaig dubtar si formaven part del seu treball o si bé era un fanàtic de la lectura. Aquell dia, duia a la mà un llibre de tapa blanca. Vaig fixar-me en el títol: L’assassinat entès com una de les belles arts, em va cridar l’atenció.

Mai m’havia dignat a establir una conversa amb ell, ni tan sols a mirar-lo directament als ulls, tot i que les ganes de saber de què tractava el llibre em consumien.

Quan vaig baixar del tren, vaig decidir comprar-me el llibre. Me’l llegiria aquella mateixa tarda.



Haurien passat un parell de setmanes des de l’última vegada que l’havia vist al tren, ja no coincidia amb ell, jo feia un altre horari. Finalment, va aparèixer, de sobte, davant meu, però aquest cop no sostenia cap llibre. Sense saber ben bé per què, vaig decidir seguir-lo. Aquella va ser la primera vegada.



Sonaven de manera ininterrompuda les notificacions que venien de l’ordinador. Eren les cinc de la matinada quan agafava l’ordinador per veure que m’havien arribat més de cent missatges del blog. Vaig passar-me hores llegint-los. “Per què la gent, de cop i volta, em posa comentaris agressius?”, vaig pensar. Amb tot el suport que havia tingut, i de sobte carregaven contra mi la meva crítica a un llibre titulat “L’assassinat entès com una de les belles arts”.

“Què hi deu tenir de dolent? És el meu punt de vista i per això la publico!”. De fet, no estàvem pas opinant sobre teories reals. Va començar allà la meva obsessió pel llibre i tot el seu contingut.

Vaig decidir anar-me'n al bar de la cantonada i evadir-me. Demanava copes per treure’m del cap tots els comentaris ofensius, alhora que repassava les meves paraules, per a mi, innegables. “Psicòpata”, repetien els comentaris. Em començava a marejar sota l’efecte de la beguda. Només volia plorar i tornar enrere. Volia esborrar la crítica per tal de no rebre més comentaris i que no hagués passat mai. Desitjava no haver trobat mai aquell llibre, treure-me’l del cap. Però no podia.



Vaig voler, d’un impuls, demostrar als meus seguidors que tenia raó. Estava irada i dolguda pels comentaris, i només volia fer veure a tothom que estaven equivocats. Volia escapar, estirar-me en un dels prats verds que es veien des de la sortida del tren i no pensar més.

Ja no m'aguantava ni dreta quan vaig decidir agafar el tren amb el llibre a la mà. El tren on començà tot.

Pensava que tot havia estat culpa d’aquell home del tren. Vaig decidir allà el pla mestre per posar en pràctica la meva crítica i cometre l’assassinat perfecte. Estava beguda i la vida anava a tres velocitats més ràpida. La meva víctima seria l’home del tren, el Guillem Gual.



No quedava ningú a l’oficina a part d’ells dos. L’Agustí va mostrar-li a la Kàtia papers amb els comentaris del blog.

-Vull la veritat. Sé que has fet alguna cosa.

-No sé de què em parles.

-Seguiré investigant i donaré amb tot el que has fet. T’agradarà veure la reacció de la teva mare.



La Kàtia va començar a plorar. Va ajeure’s a terra mentre li vessaven milers de llàgrimes per les galtes. L’Agustí va seure al seu costat.

-Explica’m-ho. – el seu to va entendrir-se.



-No volia fer-ho, en aquell moment estava descontrolada, ho sento molt – va dir quan va haver acabat.

-Vés a casa amb la Diana i no li expliquis res.



L’Agustí va quedar-se allà tota la nit, acompanyat d’una ampolla de Whisky que va trobar en un calaix del seu despatx. A l’alba, va marxar a casa. Pensava en com devastaria la Diana assabentar-se del que la Kàtia li havia explicat. No sabia què fer. Estava desolat.



Encobrir-ho resultaria el menys dolorós per a la Diana i la seva filla, que, en el fons, sabia que era una bona persona. Carregaria amb allò tota la seva vida, sí. Ho faria perquè la Diana no hagués de fer-ho.