Dues matinades després, una ressenya anònima es trobava donant voltes per la ciutat valenciana. Durant l’esmorzar, un exemplar del diari va arribar als inspectors; << L’assassinat entès com a l’art d’assegurar el silenci, la crítica al llibre L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas Quincey. >>, va llegir l’inspector Agustí. Li feia la sensació que ja havia vist aquell títol a algun lloc. Seguidament, va llegir la ressenya. Polèmica. Peculiar. Controvertida. Sorprenent. Una estona després, se'n van tornar a la comissaria amb el diari a la mà.



Un grup reduït de persones manifestants es trobaven a una plaça vora l’ajuntament, intentaven captar l’atenció dels mitjans amb les seves extravagants pancartes i crits. “La Marga”, va arribar a la conclusió. Era el mateix titular que havia llegit per equivocació a casa el Cesc. “Què feia la Marga amb la ressenya al seu despatx abans que fos publicada?”.



Més enllà de totes les preguntes que li rondaven el cap, el que realment el preocupava en aquell moment era si dir-li al Cesc o no. Perquè, en cas que fos un detall insignificant no valia la pena inquietar-lo, però en cas que pogués inculpar-la i fos decisiva, de ben segur que suposaria un conflicte entre la parella.



Va decidir guardar-se per a ell aquella informació i gestionar-la pel seu compte.



Es dirigien a la central de publicacions del diari per tal de trobar l’autor de la crítica, firmada de forma anònima. El secretari de les oficines va atendre’ls i va afirmar-los que aquella crítica estava prevista per a ser publicada la setmana anterior i no tenia medis per a saber qui n’era l’autor ni l’encarregat o encarregada de la publicació. L’assassinat havia tingut lloc la setmana anterior, quan, teòricament, havia d’haver estat publicada la ressenya. Podria aquesta ressenya tenir relació amb el cas? Caldria seguir indagant, i de manera més profunda. Aniria a parlar amb la Marga.



Dues setmanes abans, la Marga es dirigia al bar on es reuniria amb un anònim. Es trobava esperant a la cantonada un home alt, formal i elegant. Se li va costar lentament i de manera tímida, mirant l’ambient que els envoltava constantment. Van entrar dins un bar i van seure a la taula més allunyada de la barra, on la il·luminació no incidia de forma directa. Amb un to sigil·lós, l’home va procedir a explicar-li la raó per la qual havia acudit a ella. Es tractava d’un crític literari molt limitat pel que feia tant al contingut com a la seva opinió dins les seves publicacions. Havia estat redactant una ressenya durant l’última temporada de caràcter molt polèmic i compromès que tots els mitjans havien vetat i considerat impublicable. S'adreçava a la Marga per demanar-li que publiqués la seva ressenya al diari, “València i el món han d’obrir els ulls”. L'home va demanar-li de manera insistent que no podia revelar sota cap circumstància la seva identitat perquè podria suposar-li una amenaça tant a ell com a la seva família. Va allargar-li la primera versió de la ressenya i va afegir que es trobarien el dia sis al matí per a l'entrega final. Ella va preguntar-li pel seu nom. “Guillem Gual”.



L'Agustí va mirar-se el rellotge. Se li havia fet etern el dia i, de cop, ja quedaven escassos minuts per a veure’s amb la Diana. Després de més d’un canvi de vestuari, va optar per una camisa i uns pantalons de color beix.



- Hola, Diana! - va dir alhora que es feien dos petons -.

- Passa a dins – va dir la dona que l’estava esperant amb la porta oberta.



En entrar, va fixar-se en cada detall del seu habitatge. En destacava una gran cristallera, que omplia de llum aquella llar, moderna i càndida, fruit de la combinació entre tons blancs i càlids. Mentre contemplava l’interior de la casa, la Diana el va interrompre: “Vols alguna cosa per beure?”. L’Agustí va fer que no amb el cap.



Es va obrir la porta principal. “Mare ja soc a casa!”. Va entrar una noia alta i rossa.



- Kàtia, vine que et presento l’Agustí.



La Kàtia ja sabia qui era. Era l’inspector de la ciutat. La va sorprendre veure’l amb la seva mare. Va preguntar-se si estarien sortint i se li va fer lleugerament estrany, feia molt que la seva mare no sortia amb ningú.



- Hola – va dir amb un to molt fluix i tímid



La Diana va presentar-los. Aviat l’Agustí es va interessar pels seus estudis i passatemps. La Kàtia estava estudiant per a esdevenir inspectora, com l’Agustí. Era una apassionada per la lectura i li encantava llegir llibres. Les seves lectures preferides eren les novel·les policíaques i d’intriga.



La Diana, amb molt d’entusiasme va insistir a mostrar-li a l’Agustí alguns fragments escrits per la Kàtia, per més que ella mantenia una posició tímida respecte a l’exhibició dels seus escrits. “Des de petita ja creava les seves pròpies fantasies policíaques i resolia casos imaginaris en els seus propis textos.” Va allargar-li un escrit a l’Agustí i va fixar-se que en totes el protagonista es deia Èric Vallès. Amagava la seva identitat sota aquell nom i publicava alguns dels seus textos a la xarxa. Va preguntar-li si tot allò que escrivia havia estat la inspiració per a triar la carrera d’inspectora. Va assentir i va comentar-li que hauria de fer unes pràctiques. L'Agustí aviat va proposar-li fer-les a la seva comissaria, podria incorporar-se aquella mateixa setmana. Ella, va acceptar la proposta i va agrair-li-ho. La Diana li va mostrar un somriure d'agraïment. Seguidament, van dirigir-se cap al restaurant.



Potser la Diana havia arribat en el millor moment, per emportar-se aquell mar de tempestes i obscuritat, en el qual es trobava voltant el seu vaixell. Potser, era ella la llum que s’endinsava en aquella boira permanent per, finalment, deixar veure tot el que hi havia a la superfície de manera clara. Potser era ella l’única persona capaç de sanar tots aquells danys, cosint-los a poc a poc fins a convertir-los en els més bells teixits; lluminosos i acolorits, que omplien aquell profund pou que una temporada abans semblava no tenir final i que, a poc a poc, l’heura més brillant anava enfilant, alhora que hi creixien les més precioses roses, d’un vermell encès, jove i lluent; que obrien pas entre aquell buit inhabitat des de feia una eternitat. Potser, la Diana havia portat amb ella la dolça melodia que ressonava al seu interior, i aquella temperatura, tan càlida com l’estiu, que es mantenia cada dia, totes les hores, tots els minuts, tots els segons.



Va sonar-li l’alarma el matí que començava les pràctiques. Tornava a donar voltes, estranyada, a la, per a ella, inesperada relació de la seva mare amb l’inspector de la ciutat. La seva mare no havia sortit amb cap altre home des del divorci. Una part de la Kàtia sentia certa culpa en aquell aspecte; les seves contínues disputes amb el seu pare, que acabaven involucrant la seva mare.



- Kàtia! Que faràs tard!

- Ara surto!- va incorporar-se la Kàtia de seguida.



Abans d’entrar, la Kàtia va trobar-se l’Agustí, que l’anava presentant com “la seva nova ajudant de pràctiques” a cada integrant del cos policial.



L'Agustí va decidir que seria bona idea posar-la al corrent del cas més destacable –i complex – que portava en aquell moment; així va dedicar part del matí a posar-la al dia. Seguidament, va donar-li uns arxius i una sèrie de dades a buscar per tal que pogués agafar costum. Es va quedar al marge de la sala.



Si hi havia una cosa que l’Agustí no podia treure’s del cap era la possibilitat que la Marga hagués tingut una implicació directa amb la defunció del Guillem Gual. L’única persona que el podia fer sortir de dubtes, al cap i a la fi, era ella.



Acabava d’arribar a casa quan sonava el telèfon fix de la Marga. Mirà el número i decidí no despenjar el telèfon, ja que segur que es tractava d’alguna d’aquelles empreses inoportunes. Des de feia uns dies la trucaven repetidament i ja li havia plantejat més d’un cop al seu home de treure-se'l. No s’havia assegut a taula quan li tornà a sonar. Es tornà a mirar el número i veié que era el mateix. Finalment, decidí agafar-lo, era la policia que li demanava la renovació de la documentació i la confirmació de la seva assistència per a aquella mateixa hora. Deixà el dinar sobre la taula i se n’anà en un moment.



En arribar a comissaria, li negaven la trucada que havia rebut, li deien que segurament hi havia hagut algun error i que sentien les molèsties.



València va despertar aquell matí violenta i sorollosa, alhora que el moviment s’anava estenent a altres ciutats properes. L'Agustí va decidir, finalment, explicar-li al Cesc el que relacionava la Marga amb aquella crítica literària. <<És impossible que hagi fet res>>, <<Serà un malentès>>, repetia en Cesc.



Van trucar al timbre dues vegades.



- Hauria d’estar a casa a aquesta hora – va dir el Cesc.

- On podria ser?

- No m’ha dit res, creia que seria a casa.



L'Agustí va esbufegar. Tornarien més tard.



Se’n tornaven al pis de la Marga per comprovar si ja havia tornat quan se la trobaren entrant a casa. La Marga, estranyada per la trobada amb ell dos a aquella hora del migdia, es preguntava la raó per la qual havien acudit a ella.



- D'on vens? Has hagut d’anar a casa els teus pares? - preguntà en Cesc.

- No, m’han trucat des de la comissaria per a la renovació d’uns documents però, just quan he arribat m’han negat l’existència d’aquesta trucada i ara tornava.

- Com és que heu vingut, vosaltres? És per aquests documents?

- No, necessitem que ens ajudis. L’altre dia es va publicar una crítica del llibre L’assassinat entès com una de les belles arts que va provocar molta controvèrsia per part dels lectors. El cas és que... vaig entrar al teu despatx per apagar el llum i vaig trobar damunt la taula aquella mateixa publicació. Quan la vaig veure per primer cop no li vaig donar importància, però, després vaig pensar que potser tindria alguna relació. La central del diari em va comunicar que no tenia el registre d’aquella publicació. Suposo que, com que tenies la crítica abans que fos publicada voldria dir que te n’encarregaves tu, veritat?

- Sí



La seva resposta es va limitar a afirmar un sí, no va voler afegir cap detall.



- També ens van comentar que havia de ser publicada el dia sis al matí, però que, per algun motiu no es va realitzar fins al cap de dues matinades després. Va passar quelcom?

- Sí...



L’Agustí ja coneixia aquella cara del Cesc, era molt expressiu i, d’aquesta manera va poder veure que alguna cosa no li quadrava. Normalment, la Marga no tenia res a amagar i sempre es mostrava molt oberta a respondre temes personals. Per aquesta raó, l’Agustí va adoptar un altre pensament.



- Marga, si saps alguna cosa digues-nos-ho, és important.