Desconeixia el temps que portava conduint ni cap a on es dirigia i, per a ser sincer, li importava ben poc. Només necessitava córrer, escapar, esborrar tot el que havia ocorregut eixa vesprada, de la seua ment i de la seua vida. El fresc aire del vesprejar estiuenc que entrava per la finestreta li acaronava la cara i li eixugava les llàgrimes que a penes apuntaven als seus ulls però no calmava la sensació de tindre una pesada pedra sobre el pit que no li permetia respirar. Sentia nàusees, li esclatava el cap i els desitjos de cridar al món en general, i a Marta en particular, li sobrepassaven. Hauria volgut fer-li tantes preguntes! Però no va poder. El nus que tenia a la gola li ho va impedir. És que realment l’havia estimat? O potser havia sigut un mer instrument per a arribar a un objectiu?

Guillem va parar el cotxe en el voral. Lentament, va caminar cap a la platja. A la llunyania, un pare i el seu fill, de poc més de tres anys, estaven volant un estel amb els colors de l'arc de Sant Martí. El riure del xiquet ressonava per tota la platja, mentre la suau llum mediterrània li il·luminava la cara i la brisa marina li pentinava els caragols del color de la mel. Aquell instant màgic li va encongir el cor i va plorar. Va plorar tot el que portava contenint tota la vesprada i tota la seua vida, per la seua filla i pel fill abandonat que ell va ser.

Marta el va enganyar, subtil i sibil·linament. El va atrapar amb la seua dolçor i la seua bellesa i el va embruixar amb els seus diners per a aconseguir els seus propòsits. El primer any de matrimoni va ser una eterna lluna de mel. Res podia anar millor: una dona meravellosa, la perfecta família que mai va tindre, una magnífica mansió en la qual viure, uns comptes ben sanejats i el treball somiat. Els importants contactes del seu sogre li van facilitar la vida enormement. Gràcies a ell, va aconseguir en mesos el que a ell, per si mateix, li hauria costat anys d'esforç. Era membre del consell de direcció del periòdic de major tirada del país, dirigia la secció cultural i dedicava la major part del seu temps a la lectura de noves obres que perseguien formar part de la vida i els somnis de milers de lectors. Recordava amb afecte el dia en què va eixir de la impremta amb les targetes amb el seu nom a la mà. Havia aconseguit el seu propòsit però, a costa d’un tan alt preu?

Va recordar els viatges a llocs exòtics, els passejos amb barca pel riu Sena i la llum del capvespre en la Piazza Navona de Roma. Tots els seus desitjos eren coberts a l'instant per la seua dona. Havia sigut perfecta, Marta i la seua vida al seu costat. Eixa felicitat es va completar el dia que, veritablement emocionada, li va dir que anaven a ser pares. La reunió familiar en Aitana per a comunicar la feliç notícia el va desbordar per complet. Aquell excés d'alegria en els López-Figueroa li va semblar massa exagerat, amb fortes abraçades felicitant-se entre ells i a penes una escarida salutació per a ell, el pare de la criatura. Va pensar que, efectivament, es tractava d'una família certament peculiar. Potser si haguera vist aquell dia l'encreuament de mirades entre Marta i Olívia hauria comprés molt abans el que li tocaria viure després. Ara ja estava lligant tots els caps. I un d'ells, anava directament cap al seu coll.

Quan va tornar a Aitana ja era més de mitjanit. Va creuar el vestíbul a les fosques i en silenci. No havia pujat més de tres esglaons de l'escala, quan va sentir el seu nom. Olívia el cridava des de la porta entreoberta del saló i li va demanar, educadament, que s'asseguera amb ella un moment.

- Has d'entendre que es tracta d'una tradició familiar, molt diferent de les altres perquè d'ella depén la nostra forma de vida: el que tenim ara, el que vam tindre en el passat, el que tindran els teus fills i els fills dels teus fills. Tots hem passat per això, des de fa generacions. Estem parlant de ritus ancestrals, no de simples tradicions. Tenim l'obligació de continuar-ho, t'agrade... o no t'agrade - va fer una pausa per a calmar-se i va sospirar profundament - Potser creus que és fàcil? Penses que gaudim fent-ho? - va preguntar en un murmuri.

Quan va despertar, Marta ja no hi era. Millor així. De moment, preferia no veure-la. El somnífer que va prendre abans de dormir li va fer efecte i va poder descansar però la realitat, en despertar, continuava sent la mateixa. Sabia que havia de fer alguna cosa per a evitar eixa bogeria però no sabia exactament què. Potser una dutxa li aclarira les idees. Va deixar que l'aigua calenta recorreguera la seua esquena i relaxara la tensió dels seus músculs. En acabar, creia estar preparat per a afrontar el dia i, encara que sabia que li resultaria difícil, havia de convéncer a Marta perquè es negara a tal despropòsit.

La calor de l'aigua havia creat una fina capa de vapor que sobrevolava tot el bany. Si per un moment va pensar que els seus problemes podien solucionar-se, dues paraules escrites en l’espill li van tallar la respiració i va comprendre que res seria tan fàcil com imaginava:

MEMENTO MORI

L'ombra va recórrer amb la mirada tota la sala buscant al líder del grup. La seua alçada el feia destacar sobre els altres i, encara que la màscara li cobria tot el rostre, el blau acer dels seus ulls, tan profund com el d'Olívia, el feien inconfusible.



Quan les seues mirades es van trobar, va assentir lleument amb el cap en senyal afirmatiu; l'encàrrec s'havia complit amb èxit, com sempre. El senyor Alberto li va respondre amb una altra inclinació i va continuar escoltant el seu acompanyant. Però l'ombra havia de parlar amb ell urgentment, abans de la cerimònia, o seria massa tard. El líder havia d'escoltar el seu prec i compensar-li per tot l'ocorregut; una cosa així no podia passar-se per alt i molt menys en el seu cas. Potser la seua fidelitat no mereixia ser recompensada? Es va acostar a ell sortejant als altres i li va parlar a cau d'orella. Ell el va escoltar atentament i, com a resposta, va alçar la mà amb fermesa mentre negava amb el cap. A continuació, es va girar d’esquena i va desaparéixer entre la multitud. Això va ser tot.



Atordit i contrariat, l'ombra va eixir de la sala i va pujar a poc a poc les escales del soterrani, subjectant-se en la paret. Quan va arribar a l'exterior, els seus ulls cremaven de ràbia i tenia la respiració tan accelerada que va témer patir un infart allí mateix i acabar com el seu pare. Va rebuscar ansiosament en les butxaques de la seua caçadora un paquet de tabac i, després d’encendre un cigarret amb les mans tremoloses, va aspirar el fum profundament. Havia de calmar-se; els nervis no li portarien res bo. Calma, calma, respira… Va tancar els ulls i va gaudir de la següent calada.



L'aire fresc de la nit i l'hipnòtic so dels grills van ajudar a tranquil·litzar-lo. No podia comprendre com el seu cap podia ser tan inhumà… Ja! Va soltar una seca riallada. Mare meua! Quina estupidesa havia pensat! Ningú hi havia més inhumà en eixa família que Alberto López-Figueroa!



Es va asseure a l'escalinata del porxo, va recolzar el seu cap contra la barana de pedra i va tancar els ulls. I va recordar. Va recordar el primer any de treball per a la família com a xofer. Sempre havia sigut discret i reservat però els xiuxiuejos del senyor Alberto al telèfon mentre el traslladava al seu destí li van fer sospitar que alguna cosa estava amagant. Amb el pas dels anys, va veure molt més, va saber molt més i va comprendre que aquesta acabalada família gallega amagava un fosc passat que ell estava disposat a descobrir. No va necessitar molt. Un dia, un vell quadern escrit a mà, de tapes rosegades i fulles groguenques va aparéixer oblidat davall d'un seient. Ho va llegir amb avidesa i va comprendre. Meigues, ritus ancestrals, conjurs, cerimònies ocultes, màgia, sacrificis…i mort. Tot per conservar la riquesa i el poder, segle rere segle, generació rere generació. Quan va retornar el quadern al seu cap, una freda mirada li va fer comprendre que havia de guardar silenci i que aquest seria recompensat. I així va ser, fins aquell moment.



D’aquesta manera, va passar de ser xofer a ser home de confiança. No obstant això, eixa confiança es va clivellar per la seua part el dia que van enterrar a Guillem, al SEU Guillem. En pensar en ell se li va fer un nus a la gola. Ells van saber, gràcies a la investigació que van dur a terme, que era el seu fill i li ho van ocultar. Per què? Perquè això alteraria els seus plans, per descomptat! Com podia saber ell que aquell jove que va canviar el seu primer cognom pel de la seua mare era sang de la seua sang? Com podia reconéixer-lo després de vint-i-cinc anys sense veure’l? Era aquest el càstig del destí per tantes morts comeses? Va lamentar tota la vida haver-los abandonat però es van casar massa joves a causa d'un embaràs inesperat i sentia que no podia oferir-los una vida decent. Es va prometre a si mateix que tornaria amb ells quan fes fortuna però…això mai va ocórrer. Marta va insistir que la mare de Guillem havia de ser present en el seu funeral i, llavors, la va reconéixer. A causa de la seua malatia, va romandre amb la mirada absent durant tota la cerimònia i, afortunadament, va ser el millor per a ella. I per a ell? Primer va sentir sorpresa, després es va odiar a si mateix per tant de dolor causat.



Aquests últims mesos s’havia dedicat a vigilar Guillem. Olívia no confiava en ell i sospitava que arribaría a delatar-los així que es va convertir en la seua ombra. El jove passava els dies tancat a la seua habitació, jugant amb la seua filla o fent contínues anotacions en un llibre d'un escriptor de moda que sempre portava amb ell, fora on fora. Des del mateix dia que va saber quin era el destí de la xiqueta, ja no va tornar a ser el mateix. El vigilaven i ho sabia; Olívia es va encarregar que li quedara ben clar, deixant-li amenaces en qualsevol lloc. La nit de la seua mort va portar-lo a un sopar amb els López-Figueroa. Tant de bo hauria sabut que conduïa al seu propi fill a una ratera! I, en aquell mateix instant, l'ombra va plorar.



Va obrir els ulls i va mirar el rellotge. No li quedava massa temps. A les dotze en punt de la nit, Helena, filla de Marta i Guillem, primogènita de la nova generació de López-Figueroa, entregaria la seua curta vida davant els ulls de tota la família i a les mans de la seua mare, com marca la tradició. Només aquest sacrifici permetria a la nova família gaudir de riqueses infinites. Riqueses infinites a canvi d'una vida finita. Quina ironia! Li va pregar al senyor Alberto compassió perquè no volia perdre també la seua neta. Li ho devia! Però, què podia esperar d'ell? El benestar de la seua pròpia família s'avantposava a tot i a tots, com sempre. Es va eixugar les llàgrimes amb la mànega i es va alçar amb decisió. Havia d'actuar i ràpid.

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas;

demos, trasnos e diaños;

espíritos das neboadas veigas,

corvos, pintegas e meigas

La cerimònia ja havia començat quan va tornar a entrar. Cobert amb la gruixuda capa escarlata, es va acostar lentament al centre de la sala, sortejant als presents. Allí mateix, en una antiga cassola de fang, Olívia preparava la queimada, un beuratge màgic per a purificar els cossos i salvar les ànimes.

Averno de Satán e Belcebú,

lume de cadáveres ardentes,

lumes fatuos da noite de San Silvestre,

corpos mutilados dos indecentes

Tots es mantenien en cercle i en silenci darrere de les seues màscares. La veu d'Olívia, aspra, murmurant, s'elevava per moments. Marta, amb un llarg vestit blanc, bressolava Helena, adormida entre els seus braços, esperant el moment del seu lliurament. Sigil·losa, l'ombra es va col·locar just darrere d'ella i va esperar.

Ouvide! Escoitade estos ruxidos...!

Son as bruxas que están a purificarse

nestas chamas espiritosas...



Forzas do ar, terra, mar e lume!

a vós fago esta chamada!





Dilluns, 5 de febrer, 9.55 a. m. Comissaria de policía, zona centre.



- Bon dia, tinent! Acaba d'arribar un paquet al seu nom.

- Gràcies, Serra. Deixe-ho ací mateix, per favor – va contestar, assenyalant la seua taula.



Castell va agafar el seu mòbil personal i va marcar un número de la seua agenda.

- Bon dia! Alberto López-Figueroa? Crec que tinc un llibre per a vosté.