Acabava de recollir les targetes de presentació de la impremta i sostenia la caixa transparent com si fora el seu tresor més preuat. Va llegir i rellegir el seu nom buscant alguna falta d’ortografia que, evidentment, no va trobar. Guillem Gual. Crític literari. Després, va treure la tapa i, amb molta cura, va extraure la primera. La va acostar al nas, va tancar els ulls i va aspirar profundament, deixant que la seua ment s'impregnara de la seca aroma del paper i la tinta. Per a qualsevol altre mortal no seria més que un tros de paper amb negre sobre blanc; per a ell significava més, molt més. Tenia davant els ulls el seu propi futur, el que sabia que arribaria a tocar algun dia amb els dits. Necessitava temps, experiència i treball dur però el més important, la il·lusió i la tenacitat, li sobraven. De moment, tenia les targetes i, amb els anys, arribaria el prestigi.

Només havia pogut encarregar-ne una escassa quantitat. L'escanyolit sou de nou graduat en periodisme en l'únic diari de la seua ciutat no donava per a molt, el just per a poder menjar i pagar a mitges el lloguer d'un quart pis sense ascensor que compartia amb un jove informàtic en el centre de la ciutat. Però tot arribaria. Va guardar la caixa a la butxaca de la jaqueta i, amb un ampli somriure de satisfacció, va emprendre el camí cap a l'oficina.

Però la vespra de Tots Sants la seua vida va canviar. I, encara que al principi va pensar que tots els seus somnis s'estaven complint, amb el pas del temps va comprendre que es tractava de malsons, cruels i interminables. I la culpa no va ser del txa,txa,txa,… va ser d'una dona.

Però anem a poc a poc. La seua trobada va ser de pel·lícula de vesprada de diumenge. Xic demana taxi, xica demana taxi. Pluja torrencial i taxi compartit. Quan es va voler adonar, ja havia transcorregut un any i l’estava convidant a un dinar familiar. Marta era de bona família i se li notava descaradament. Educada, intel·ligent, bonica i amb eixe puntet de dolçor capaç d’enamorar al més dessaborit dels homes, és a dir, a Guillem. Un tipus com ell, de poble d'interior i de cinc raspat, no podia creure que una dona de matrícula d'honor com ella volguera estar amb ell. Però sí. Així era. I no pensava donar-li més voltes al tema no fora que li canviara la sort! Així que no va tindre més remei que acontentar la seua deessa i acudir al dinar.

Quan va travessar els murs de la propietat va comprendre que la família de Marta no era com les altres. Els boscos i jardins que envoltaven l’edifici principal eren espectaculars i la casa, senyorial, dominava el paisatge i atreia constantment la seua mirada. Aitana. Una casa perfecta per als seus propietaris, Alberto i Natàlia López-Figueroa. Tots dos destil·laven glamour i elegància a dolls; eixa elegància que no donen els diners, sinó el bressol. Els dos eren descendents de famílies adinerades, procedents de Galícia, que havien patit grans penúries en el passat fins al dia en què la sort els va canviar i tot va ser costa amunt. Fins al cim i fins hui.



Des del primer moment va sentir que era acollit sense reserves, fins i tot sense preguntes, un fet sospitosament estrany tenint en compte que estaven coneixent la parella de la seua única filla. Tan impressionat estava amb tot el que l’envoltava que va deixar passar eixa falta d'interés per la seua vida anterior, pel seu treball o per la seua família, encara que d'aquesta última poc podia parlar perquè a penes en tenia. Una mare ingressada en un hospital per a malalts d'Alzheimer i un pare que es va esfumar el dia del seu segon aniversari. Aquell va ser el seu regal: la seua desaparició. Però no l’importava massa perquè la seua mare va suplir amb molt d'afecte aquella falta i, encara que no va refer la seua vida amb un altre home, Guillem tampoc ho va necessitar.

El dinar li va resultar agradable i amé, potser massa amé, fins i tot embafador. La família de Marta era realment àmplia i, encara que no tinguera germans, era tal la quantitat d'oncles i cosins asseguts en aquella llarga taula que va tindre l’estranya sensació que es tractava d'alguna cosa més que d’una simple reunió familiar.

En la capçalera de la taula una dona l’observava atentament. Encara que vista des de lluny aparentava poc més de setanta anys, de prop s'apreciaven a les seues mans els noranta anys ja deixats arrere. En el fons dels seus ulls blau acer, s'amagaven terribles secrets que ningú hauria d'haver vist mai. Olivia Coello era extremadament prima, menuda i sempre recollia el seu laci cabell blanc en una polida trossa baixa. Vestia de dol etern per totes aquelles vides que ja havien desaparegut del seu costat, unes molt volgudes i d’altres odiades amb ràbia. Poques vegades esbossava un somriure; mai tenia motius per a fer-ho. Ni tan sols hui, en conéixer a la parella de la seua besneta, sentia cap mena de felicitat. Sabia quin era el destí que li esperava a eixe pobre desgraciat que Marta havia caçat i, era tant el dolor patit al llarg de la seua vida, que ni tan sols podia sentir un àpex de pena per ell. No obstant això, havia de reconéixer que era perfecte: jove, confiat, innocent, sense vincles familiars, bojament enamorat i…tremendament gris. L’havien investigat a fons i no hi havia arestes. En poc temps aconseguirien d'ell el que volien. I ell d'ells, per descomptat. Quid pro quo. Va llançar un llarg sospir i va alçar la seua copa. Tocava brindar per la jove parella.

Quan l'ombra va arribar a la casa, es va dirigir directament al soterrani. Sabia que l’estaven esperant ansiosament. Ell havia complit amb la seua part i esperava una compensació, la que es mereixia després de tants anys al seu servei. En obrir l'enorme porta de fusta corcada, una forta olor d'humitat i brea el va colpejar en la cara. Era una olor massa coneguda a la qual no s'acostumaria mai. La tènue llum que il·luminava la sala provenia de diverses torxes enceses i col·locades estratègicament en les parets empedrades. La trentena de persones que l’ocupaven romanien en la foscor, ocultes per les ombres i per les capes escarlata que cobrien els seus cossos, de cap a peus. Tenien les mans cobertes amb guants per a amagar els terribles assassinats que amb elles s'havien comés. En la cara, una màscara. Una màscara per a cobrir l'enorme satisfacció que totes aquelles morts els havien produït.