La lluna marxava, els estels es difuminaven i el fum del meu tabac s’enfilava i confonia entre les cortines vaporoses. Vaig apropar la cigarreta a la comissura dels meus llavis tallats i vaig fer una llarga calada.El dia era un malson i la nit un sortilegi soporífer que m’empenyia cap a les seves urpes. Aquell missatge, trencaclosques incomprensible de mil i una peces,s’havia endut la meva mirada, esclava incondicional d’ulls cremats i la meva son, asseguda sobre les bosses rosades d’una vista enfonsada.No sabia que insinuava amb paraules d’un somriure si la seva característica expressió freda i distant mai havia esbossat una rialla, ni per les càmeres ni per al seu fill. Era una dona difícil i desganada que ocultava la seva faceta més sensible i esmicolada rere paraules, lletres i portades. Però, ves per on, la maleïda tenia raó, vaig acabar naufragant perquè només vaig seguir el meu instint de jove revolucionat i convençut, el mateix instint que m’havia conduït al cau on esperava que una força divina m’hi arranqués.Vida. Mort. Tan eternes i efímeres ressonen romàntiques sobre l’aire. Les repetim a mitja veu amb el cor entre les mans com si demanéssim almoina o cedíssim el nostre ésser. Tot i això després de mil i una promeses a cau d’orella i plors ardents que gelen matinades verges, encara no hem après a distingir-les. Ens limitem a bufar aquelles fulles rosegades i marronoses que dibuixen la divisió més temuda de tot mortal. Aquella divisió que, maldestre, el vent desordena i arremolina entre territori d’ambdós mots i, en arribar la tardor, tornen a tenyir-se, caure, alinear-se i defallir, en un cicle infinit, tanmateix infernal. No tenia ganes de sobreviure una altra conversa d’alcova amb el plor de la solitud, així quevaig sortir del llit de fusta espetegant i corcada. Em vaig dirigir a un petit prestatge que tenia al menjador posseït pel meu jo més pessimista, disposat a apagar el llum del meu patiment, l’única solució. Quan tot just estava a punt d’obrir el pot de somnífers que tenia amagat darrere d’un gerro de fang, el cantó desgastat d’una fotografia que treia el cap entre les pàgines d’un llibre em va frenar, vaig estirar d’ella delicadament i em vaig quedar observant aquell retrat. Les llàgrimes arrelades al passat vessaven aflorant dels meus ulls i m’enterbolien la vista. Queien sobre aquella memòria fugaç que havia quedat immortalitzada sobre aquell paper brillant. La mare era asseguda en una vasta cadira de roure entapissada amb de cuir i vestia molt altiva amb la seva bruna cabellera perfectament recollida amb una pinça nacrada i el coll guarnit amb ostentosos collars de perles, un mocador de seda que cobria també les seves espatlles. Duia un barroc vestit negre fins als peus, encapçalat per un rostre exageradament maquillat que ressaltava el seu dur esguard. El meu jo de quatre anys, en canvi, anava vestit amb uns senzills pantalons curts i un abric de llana blau marí, repentinat i amb unes sabatetes ben bufones.Restava a la seva falda, somrient amb les galtes ruboroses i els ulls encesos de curiositat. Era com un innocent i pur cadell incapaç de fer un sol pas per ell mateix. L’afecte que desprenia aquella fotografiaentre molles d’oblit i esquitxos de deixadesa, em va abraçar cada racó del cos fent-me reviure tot allò que havia fet malament fins a arribar a reencarnar-me en aquell infant de pell de porcellana i cor tendre.Va alliberar mil flaires presoneres dins aquella capsa de pandora d’enmig l’oasi que m’envoltava. Era el perfum de la tendresa ja decolorada, dels somriures ja allisats, era l’amargor dels records, la melancolia.Va ser llavors, quan vaig veure la meva realitat amb ulls sincers i ingenus, quan vaig ser capaç d’advertir que era jo i només jo era qui m’havia conduït al fons d’aquella esquerda i qui m’hi havia de treure. Sempre havia culpat la mare del meu desencís, però ella em guiava per un camí paral·lel al seu des de la penombra invisible que inundava el seu despatx emmurallat. Em volia prevenir a seguir els seus passos, a caminar la mateixa travessia amargant i trista que ella havia obert, d’on no va poder sortir. De sobte tot va tornar al seu lloc, la meva ment emboirada va veure per primer cop l’entorn amb claredat, amb ulls d’una criatura vaig resoldre la cabòria on havia estat vivint darrerament i vaig ser capaç d’entendre les paraules de la mare, el seu breu discurs de perdó i acomiadament, l’últim intent per redirigir-me cap a un camí nou.

Aquella fotografia va ser el vaixell salvavides que em va treure de la fossa que jo mateix havia excavat, una llanxa conduïda pel meu àngel de la guarda que em va eximir de la càrrega del meu ser. Qui ho havia de dir, que un nen de tres anys salvaria el seu futuramb tan sols una càlida expressió de bonança.L’eufòria em recorria tot el cos, des de l’espina fins al darrer dit del peu. Impulsada per aquesta vaig agafar aquella llibreta que havia estat maleint hores enrere per escriure-hi una història que volia explicar des del punt més honest i noble del meu ésser.



Les hores i els dies van passar efímerament mentre jo era assegut a la taula del menjador evocant els records encriptats a les cicatrius del meu cor. La tinta hi deixava marcades les meves llàgrimes i suors acumulades des del moment que em vaig començar a ensorrar. Cada lletra era una petita petjada del viatge d’un nen espantat que s’havia enganyat a si mateix amagant-se del món rere la seva faceta més covarda, incapaç de manifestar aquell ardent desig aïllat en el punt més profund de la seva ànima. Però finalment, vaig aconseguir vèncer els nombrosos dracs que custodiaven la meva felicitat i que m’hi impedien arribar, així doncs, vaig decidir abocar-la a les fulles d’aquella llibreta i compartir-la amb el món, per a tots aquells vailets esporuguits que s’arrauleixen en el seu lament.



La calor va marxar quan les fulles van començar a caure sobre la terra impura dels carrers de Tarragona i els raigs del sol es van anar mitigant a mesura que els núvols de tardor s’apoderaven del cel de novembre. Mirava per la finestra descalç, tot i que les fredes rajoles em glacessin els peus com ganivets de gel. Bevia un cafè bullent i l’intens sabor del gra m’escaldava la gola, però la seva sensació càlida contrastava amb la gelor d’aquell matí. Els coloms sobrevolaven la ciutat enteranyinada amb una destresa hipnotitzant, tot dansaires sobre els terrats plens roba estesa, inundaven l’ambient amb un dolç passeig embriagant.

Era el gran dia, el punt de partida del final d’un potent recorregut. Anava a donar a llum el petit nadó que tant de temps havia passat narrant. Vaig vestir-me amb l’americana blava que estava delicadament col·locada sobre la petita butaca color grana situada al racó del dormitori, on després vaig seure per calçar-me les lluents sabates negres de doble sivella. Em vaig mirar al mirall per lligar-me la corbata grisa i em vaig quedar embadalit mirant el meu reflex.

Ho has aconseguit. – Em vaig dir a mi mateix. -Després d’anys de lluita i patiment aquí estàs, llest per encetar una nova etapa, llest per mostrar-te al món. – Vaig pensar mentre em mirava de dalt a baix i esbossava un sincer somriure.

Quan vaig ser llest, vaig baixar les escales curosament fins al carrer i em vaig dirigir a l’estació amb un pas accelerat. Vaig agafar el comboi matiner que es dirigia a la viva Barcelona i vaig seure al seient del costat de la finestra mentre m’acomodava els auriculars. Vaig observar el paisatge succint quan la dolça guitarra de Camins de Sopa de Cabra va començar a reproduir-se. Els arbres passatgers dansaven al ritme de la cançó mentre la meva ment s’omplia de memòries encoratjadores i nostàlgiques que es reproduïen al compàs del batec del meu cor. Quan vaig baixar del tren, em vaig aturar alçant la vista fins a creuar-me amb una mirada familiar. En Domingo em va rebre amb els braços oberts per fer-me una càlida i llarga abraçada que va quedar sumida en el sorollós rebombori de l’estació.

Vam dirigir-nos al seu cotxe mentre intercanviàvem típiques preguntes de retrobament. Em va obrir cortesament la porta del copilot d’aquell Mercedes blanc i tot seguit va seure al seient del conductor. El cotxe es va aturar davant d’un enorme edifici d’arquitectura moderna, la seva façana envidriada atreia totes les mirades de carrer. Un cop vaig baixar, dos homes em van acompanyar pelhallostentós revestit de marbre que tenia algunes butaques de cuir vermell, gerros i figures luxoses. Nombroses papallones m’aletejaven a l’estómac i van començar a volar-hi creant-me un pessigolleig de neguit que s'estenia per tot el cos. Aquells dos homes em van conduir fins a una saleta molt més petita que aquella entrada, però igualmentpomposa. Vaig estar donant voltes a la cambra esquivant cada moble per no tirar algun d’aquells costosos bustos de marfil, m’aturava cada dos per tres davant del mirall per comprovar que anava ben pentinat i duia ben lligada la corbata. Finalment, una noia de cabells color caoba, em va venir a buscar per pujar a l’escenari. Em va mirar amb ulls esperançadors mentre es col·locava l’auricular i comunicava als tècnics que ja estava tot a punt. Vaig sortir d’entre-cametes com si fos en un núvol flotant, cap al centrede l’escenari, les llums encegadores m’envaïen la vista al públic, però un cop els ulls se’m-hi van acostumar vaig aconseguir distingir-ho tot. Les primeres butaques eren totes plenes de periodistes expectants, els flaixos de les seves càmeres professionals saltaven una rere l’altra per capturar aquell precís moment. Una mica més enrere vaig distingir algunes cares conegudes, en Domingo em feia signes amb les mans per mostrar-me suport, també hi havia el director de la nova editorial on treballava. Vaig repassar tot el públic amb la mirada fins a trobar els dolços ulls d’un infant amb cabells d’or despentinats que em saludava amb la maneta, al seu costat hi havia la seva mare, la Laura, que em va acariciar des de la distància amb tan sols una mirada fugaç d’ulls verds brillants d’esperança.Vaig recordar llavors com era respirar-la, inspirar aquella pell de sota l’orella, acariciant el seu coll amb la punta del meu nas mentre la besava lentament. Em coïa el gust agredolç del pesar, res més que l’amor en forma d’enyorança, nostàlgia. Encara l’estimava. I el Jan... el Jan me l’amavaamb la força amb la qual un pare en nit de tempesta agafa el seu fill de la mà i li diu que tot anirà bé mentre l’abraça, el besa i l’abrigalla.

No m’ho esperava, però el seu senzill acte de presència em va omplir el cor i encoratjar a menjar-me el món, em va fer veure que res estava perdut.

- Bon dia a tots. Abans de començar, m’agradaria agrair a tots els presents la vostra assistència. De debò, m’emplena veure com tanta gent vol escoltar-me parlar sobre el llibre de la meva vida. – Vaig distingir alguns somriures afectuosos entre el públic. – Vaig decidir escriure aquest llibre gràcies a un nen de quatre anys, aquest nen era jo, i em va ajudar a sortir de la meva realitat, el caos on estava sumit i d’on gairebé no fugir. La mare i jo mai vam congeniar, ella sempre era distant i freda, tancada al seu despatx ofegant-se entre pàgines i tinta. Vaig créixer emmagatzemant odi i coagulant rancor cap a ella, imaginant que estava massa ocupada ignorant-me, però la veritat és que darrere aquella paret s’amagava una dona sensible i vulnerable, espantada i infeliç, ja que mai havia aconseguit escriure una història sincera, des del cor.Em preguntava si la seva frivolitat era arma, escut o eina. Em preguntava si potser ella era com jo, al cap i a la fi,els dos teníem por de mostrar-nos al món. Sempre vaig estar convençut que feia el correcte per arribar a l’èxit, volia seguir els passos de la mare a velocitat diferent, però vaig acabar ensorrat al mateix pou on restava ella, una cova fosca pintada de tristesa i angoixa on ningú és capaç de nedar. – Vaig fer una breu pausa per beure fer un glop d’aigua.– Vam seguir passatges diferents després d’anys de disputes contínues i, tot i que sempre va voler retractar-se, mai la vaig voler escoltar. He comès error rere error, per no escolar ni el meu entorn ni a mi mateix, una veu dins el meu cap esbufegava auxili, però era emmudida per la tossuderia i impulsivitat. Fa uns mesos em vaig submergir fins al punt més profund de l’amagatall que jo mateix havia fortificat, ho vaig perdre tot i em veia emparedat entre murs d’angoixa i patiment. La depressió em va devorar sencer. Però un vailet em va fer enrere i em va convidar a viatjar dins el meu ésser per poder comprendre que m’estava rendint als peus de l’abatiment, com el covard que havia sigut sempre. – La gent em mirava amb ulls entristits plens de compassió. – I no, no vull que sentiu pena per mi, perquè gràcies a tocar fons, ara soc aquí dalt. Per primera vegada a la vida em sento com un colom que vola la ciutat, lliure i innocent.La meva mare volia que jo fos alliberat, evitava des de la penombra que seguís els seus passos i aconseguís viure allò que ella mai va poder escriure, per això soc aquí. No vull pas demanar perdó a la Dora, sinó agrair-li la seva dedicació i el seu esforç per fer-me adonar que sempre hi ha un camí alternatiu. Tots errem, però tots podem rectificar. La meva mare ho fa ara des del silenci a través meu; jo via pàgines sinceres i nobles, amb paraules d’un somriure.

Quan vaig haver emmudit, els meus mots van ser presos pel vent, però tatuats per l’agulla del silenci al cor de tot oient. La delicada tonada de l’adéu va començar emplenar l’ambient marcat per la meva veu més càndida i serena. A partir d’aquell instant em vaig prometre viure la vida com una dolça melodia clàssica amb apaivagats alts i baixos, empesa per la suau pulsació del temps i marcada pel tendre compàs de l’afecte, sempre cantada per un somriure.