Em vaig llevar quan els persistents raigs de sol irrompien el menjador escampant-se entre les translúcides cortines. Havia dormit gairebé un dia sencer, però l’espantosa pudor a whisky barat seguia, incandescent, impregnant la meva camisa tacada i suada.Els meus peus ennegrits s’aventuraven descalços sobre un mosaic trencadís de vidre afilat com un plor sec i els meus ulls buits, com una bola de cristall sense neu, s’amagaven sota llargs parpelleigs, víctimes d’aquest sol inevitablement cruel.Em vaig incorporar a poc a poc. Tot rodava i el món em queia a sobre, però finalment, vaig aconseguir posar-me dempeus. Vaig consultar el mòbil, tenia alguns missatges de la Laura i un parell de correus electrònics de l’editorial. El so del timbre va arrencar-me del silenci sepulcral que inundava cada mil·límetre del minúscul i vell pis. Vaig dirigir-me cap a la porta i, tot just quan estava girant el pany, la persona que hi havia darrere va tornar a trucar insistentment.

- Ja obro! – vaig cridar amb la veu rogallosa.

La Laura em mirava de fit a fit amb una postura d’indignació i en Jan agafat de la mà. En Jan havia crescut un pam des de l’últim cop que l’havia vist, feia mesos que la seva mare se’n feia càrrec de la seva custòdia. Ella es veia radiant, tot i estar arrufant el front, semblava aquella Laura que vaig conèixer anys enrere.

- A què jugues? – Em va dir sense preàmbuls. – Porto trucant-te hores i ni una notícia de tu. Bé, si tenim en compte l’espectacle que vas muntar ahir... ja m’ha arribat a mi i a tota Espanya.

- Perdona’m Laura. – Vaig intentar disculpar-me mentre em passava les mans per la cara, raspant-les amb la incipient barba que hi tenia.

- No vull escoltar els teus sopars de duro. – Va dir-me tallant-me la paraula, la ràbia consumia la lluentor dels seus ulls bruns. – Tens un fill de tres anys el qual no et dignes ni a preguntar com està, fas pudor d’alcohol, no saps responsabilitzar-te de les teves obligacions... No veus que ets un desastre?

- De debò, Laura, intento arribar a la superfície d’aquest pou, però m’és impossible si la tempesta em sotja – Vaig dir per tal de fer-li entendre el mal moment pel qual estava passant.

- Entenc que tot es compliqui Fabio, però no fas ni el mínim esforç per solucionar-ho.–Em va dir amb un to de veu seriós.–Fa molts anys que espero que reaccionis i no m’has demostrat res, només que ets una persona infantil i malcriada.

- Jo no soc res d’això! – Vaig cridar mentre en Jan s’amagava, acoquinat, darrere la seva mare. – I ara fes el favor de marxar de casa meva i no tornis.

- Ja ho tenia ben pensat, això. – Em va dir amb un to imponent. – El Jan tampoc el tornaràs a veure més perquè la custòdia ja la tens perduda. No vull que acostis mai més el teu alè a rom al meu fill. Mai més.

Les seves paraules em van colpejar el cor amb la inèrcia d’una onada en morir i esmicolar-se contra un penya-segat. Vanperdre’s en l’espiral de graons cap al carrer, però els ulls esquinçats del meu fill van quedar-se’m ardents en la memòria, cremant qualsevol àpex de seny en mi i reduint a cendres la meva ànima de paper.Llavors vaig recordar que la mare era morta i progressivament van anar tornant a mi escenes d’allò que havia succeït el dia anterior. Els flaixos de la càmera em perseguien de nou, agressiva flama de l’infern, els crits dels periodistes s’arremolinaven com un esbart de corbs sobre mi i les paraules de la Núria tornaren al meu record amb la mateixa força que ho havien fet feia poc més de vint-i-quatre hores.Em vaig deixar gronxar pel vaivé de la tristesa i vaig encetar l’última ampolla de licor que tenia a l’armari, l’únic que em quedava. Ningú em podia desplegar el paracaigudes, ni tan sols jo mateix, era ostatge del fracàs que ara em portava de viatge fins al punt més patètic i punyent del trajecte, després d’un intens vol amb turbulències l’avió havia caigut en picat tot just quan li havien tallat les ales, l’única plomada que encara li quedaven. El xoc mordaç m’abraçava amb les seves gargamelles àvides i jo no podia embridar les llàgrimes vers tot allò que havia dit, no em podia creure que tingués un cor tan fred.

Quan feia un últim glop d’allò que cavalcava per les meves venes, el mòbil va començar a vibrar de forma contínua. Ignorant el so, vaig seguir plorant mentre em deixava caure a terra, però aquell enutjant aparell no parava de sonar, provocant així que respongués.

- Digui’m? – Vaig respondre amb una veu escarpada.

- En Fabio Gómez Bonnín? – Em va dir la veu de darrere la línia.

- Jo mateix. Qui mana? – Vaig preguntar.

- Soc en Martín Lago, el notari de la seva mare. – va respondre. – M’agradaria trobar-me amb vostè per parlar sobre el testament de la senyora. Li sembla bé si ens reunim al meu despatx avui a les sis?

- Sí, perfecte. – Vaig respondre intentant ensorrar el meu nefast estat.

- D’acord, doncs. Li envio l’adreça via correu electrònic. – Va dir-me professional.

Vaig quedar impactat amb el telèfon a l’orella reproduint el seu constant so, sempre havia pensat que la meva mare m’havia desheretat.

Segons després que la trucada acabés, vaig rebre un missatge amb la ubicació del despatx d’aquell notari. No vaig tenir ànims per planxar la roba, així doncs em vaig posar la camisa arrugada, les bermudes caqui i unes sandàlies de cuir espellades, semblava un turista d’aquells que et pregunten com anar a les Rambles. Un cop vaig sortir del meu cau em vaig afanyar per no arribar tard, el rellotge de la farmàcia marcava les quatre i mitja de la tarda.

Vaig seureon sempre, però observar els núvols va pinzellar en mi la certesa que tan sols era intrús, aguaitant el món aliè a través d’una escletxa, forat de llum d’entre penombra pura.

Un cop vaig tornar a trepitjar el terra Barcelona vaig començar a caminar cap al despatx del notari on, gràcies a la meva previsió, vaig arribar a temps. Vaig esperar en una saleta de parets blanques,era un abisme clar que m’embolcallava en la seva pulcritud i jo la taca que corrompia aquell llenç. Llàgrimes de suor lliscaven pel meu front per haver deambulat sobre les xarxes de camins d’una bulliciosa Barcelona.

- Bona tarda Fabio, com va tot? – Em va dir l’home repentinat, oferint-me la mà quan ja era dins el despatx.

- Bé, gràcies. – Vaig mentir mentre li sacsejava la mà sense tornar-li la cortesa pregunta.

- Segui, si us plau. – Va assenyalar la butaca de davant l’escriptori mentre esbossava un elegant somriure. -Bé, anem per feina, li sembla bé?

Vaig assentir forçant un somriure moix, cosa que en Martín va interpretar com un sí i va procedir a llegir el testament de la mare.

- “Jo Dora Bonnín, vull que tota la meva fortuna sigui donada a associacions que tinguin per objectiu el foment de la cultura i organitzacions de caritat per a gent desfavorida. M’agradaria deixar el meu pis de Gràcia al meu assistent...

Lentament la meva ment es va anar submergint sota la desesperació, ho tenia tot perdut. El so difós m’envoltava enmig d’una densitat major. Podria haver cridat, però ningú m’hauria sentit i per molt que em lamentés l’aigua diluiria i empresonaria el meu plor. Havia tocat fons.

- Finalment, m’agradaria donar el contingut de la caixa situada al meu menjador al meu fill Fabio.” – Va acabar en Martín en veu formal.

- No sé què dir. – Vaig dir indiferent i trasbalsat. – Què hi ha en aquesta caixa?– Vaig preguntar-li encuriosit.

- Encara és al pis, l’haurà d’anar a buscar vostè perquè nosaltres no hem gosat a agafar-la. – Em va contestar. – Hauria de signar aquests documents d’aquí per acceptar l’herència. – Va dir acostant-me un bloc de papers i un bolígraf, els quals vaig signar amb cert desconcert.- Si es dirigeix a casa de la senyora Bonnín, l’actual propietari de l’habitatge estarà encantat d’obrir-li les portes.

- D’acord, gràcies. – Vaig respondre tallant.

La curiositat em va empènyer Passeig de Gràcia amunt fins a arribar allà on em vaig criar. Vaig pujar les escales de marbre, lliures de periodistes, esbufegant a causa del xafogós ambient de Juny i vaig trucar a la porta del tercer pis. Un home de pell fosca i pocs cabells em va obrir la porta, era alt i panxut, amb un retallat i frondós bigoti.

- Hola, Fabio! – Em va saludar mentre m’obria la porta, tenia els ulls inflats i vermells, no podia amagar la seva tristesa.

- Bona tarda, Domingo.

Es va abalançar sobre mi per fer-me una càlida i forta abraçada plena de llàgrimes i laments. No vaig saber com reaccionar-hi, així que vaig decidir apel·lar al silenci i picar-li suaument l’esquena com a símbol de consol.

- Suposo que hauràs vingut a buscar la capsa, oi? – Em va preguntar mentre s’eixugava el plor amb un mocador de seda blau.

- Saps el que és? - Vaig dir amb la veu entretallada.

- No, no he volgut ser xafarder. – Em va dir amb veu suau encara condicionada pel plor. – Acompanya’m.

Vaig seguir-lo fins al llustrós i elegant menjador on jugava a pilota tot sol. Sobre l’enorme taula de vidre que hi havia al centre, hi havia una capsa petita de fusta, a sobre una nota citava: “Per a en Fabio, de la mare”.Vaig quedar impactat, havia dit “mare”, mai s’havia referit a ella mateixa així. Vaig decidir obrir-la i allò que hi vaig trobar em va deixar bocabadat, en el mal sentit.

Una llibreta i un bolígraf estaven acomodats sobre un llit de paperets retallats, vaig obrir la llibreta per la primera pàgina. Un curt missatge de la mare coronava la fulla, escrit amb la seva cursiva i meticulosa cal·ligrafia.

M’esperava qualsevol cosa excepte allò que hi havia escrit. La ràbia em corria per les venes i m’oprimia el pit, les llàgrimes em van començar a aflorar dels ulls, com si esclatés tot allò que havia estat reprimint a pressió dins meu rere càmeres blindades. Abans que en Domingo aparegués, vaig agafar la caixa i sortir d’aquell refinat pis amb un estrident cop de porta.

Quan vaig arribar a casa només podia pensar en l’humiliant acte viscut. No podia parar de donar voltes a allò que havia deixat escrit en la primera pàgina de la llibreta, aquell acte de burla i sorna del qual havia deixat constància abans de marxar. Havia aprofitat la seva última oportunitat per deixar-me clar que era un fracàs, que les meves paraules mai tindrien un succés com les seves, perquè eren buides d’emocions i realitat.

Vaig passar la nit rumiant sobre si la mare s’havia rigut de mi per última vegada o havia intentat disculpar-se d’una manera peculiar i ruda. Aquell maleït missatge ressonava amb el retruny d’un vidre fracturat al bell mig del silenci i em pertorbava amb la tenacitat característica en trepitjar el terra quan creiem que hi havia un esglaó més. Aquesta mísera caiguda efímera jo la vivia cada instant i, tatuat en el meu pesar, corroïa el meu seny “Per arribar al veritable èxit necessites trobar les paraules d’un somriure”.