Per un segon Agustí va sentir com una explosió al seu cap. Aquelles paraules havien destrossat totes les possibles teories que s’havia estat formulant des que va veure per primera volta a Ada Pluc. «Com pot ser que no sàpiga on està Guillem?» Pensava l’inspector mentre intentava fer sons amb la seua boca.



—Necessitaria fer-li unes preguntes, senyora Pluc, em deixa passar? —va preguntar-li Agustí Tena d’una forma molt educada tot i que tenia intenció d’entrar de totes maneres.



—Senyor inspector, no vinga ara amb la interrogació discreta per favor, soc periodista i ja me la conec prou. Diga’m, on nassos està Guillem? —va contestar-li Ada mentre entrava cap a dins i li feia un gest a Agustí perquè el seguira fins al saló, on es trobava la seua germana Elba.



En aquell moment Agustí dubtava què contestar-li. Malgrat que seguia creient que potser l’estava enganyant, va decidir seguir-li el joc i deixar que la situació el portés fins a un punt més aclaridor.



—El senyor Gual ha estat assassinat aquest matí prop del seu lloc de treball.



Només escoltar aquelles paraules Ada va començar a hiperventilar i els seus ulls començaren a irritar-se. Mentre buscava on asseure’s no parava de repetir-se a si mateixa en veu baixa: «Per què coi no em digué que es tractava... Sabia que podia passar... Déu meu... I ara què se suposa que he de fer...». La seua germana es va acostar i va començar a acaronar-la mentre intentava relaxar-la.



—Què sabia que podia passar? —va preguntar l’inspector, impressionat per la reacció que havia tingut Ada.



—Com s’atreveix a preguntar això ara! Què no veu com està d’afectada! Deixe-la en pau, per favor! —va cridar de sobte Elba mentre la seua germana intentava relaxar-se.



—Tot el meu condol per la seua pèrdua, senyora Pluc, però en aquest moment la meua feina consisteix a descobrir el parador de l’assassí. Per tant, qualsevol informació que tinguen referent a Guillem és més que benvinguda. —va contestar l’inspector amb un to més greu.— És més, donada la situació d’aquesta vesprada al museu, si no desitja que m’enduga a Ada arrestada per delicte de desobediència, li recomane que l’ajude a fer memòria.



En aquell moment Ada es va alçar de la cadira en què s’havia assegut i es va encaminar cap a una prestatgeria per poder recolzar-se en ella. Tot seguit la seua germana es va apartar de l’inspector i va dirigir-se cap a una altra còmoda per tancar un calaix i recolzar-s’hi també.



—Fa pocs dies Guillem va vindre al meu despatx molt alterat, deia que havia de parlar amb mi. Jo pensava que seria una altra de les seues ximpleries, però quan va entrar va tancar portes i finestres. Estava molt confusa i no entenia ben bé que volia dir-me, aleshores em contà que no feia moltes setmanes havia començat a rebre missatges amenaçadors per culpa d’una nova informació que posseïa. Vaig pensar que estava exagerant, al cap i a la fi Guillem no era més que un crític literari, qui voldria venjar-se d’una mala crítica en el diari El punt avui? —contava Ada mentre la seua germana l’observava un poc nerviosa i Agustí prenia apunts en el seu mòbil.



—Tot i que li preguntí, Guillem mai em va dir qui li estava amenaçant. Simplement em va dir que el que havia de contar era molt important i no podia deixar que eixa informació sols la posseïra ell, per això em va preguntar si sabia d’algun lloc segur on podia guardar-la fins que el moment arribara. Però el que més em va estranyar va ser que em va demanar que no li digués encara quin era aquell lloc, sinó que, quan ell li avisés, li ho fes saber de la manera més discreta possible. Va ser aleshores quan em vaig adonar que realment la situació era seriosa i em vaig posar a pensar. De sobte vaig recordar que al museu de belles arts de la ciutat hi havia unes taquilles on es podria guardar qualsevol cosa, sols es necessitaria un cadenat.



—Per això anaren la ferreteria, no? Per fer una còpia de la clau del cadenat. —va intervenir Agustí.



—Efectivament. —va continuar Ada.— Li vaig dir que per poder amagar-ho necessitaria un cadenat, per això vam agafar-ne un que tenia a casa. Però quan ja teníem les còpies i vam eixir de la ferreteria em va donar ambdues claus i em va dictar unes instruccions: havia d’anar al seu edifici i baixar fins al soterrani, allí havia de buscar un sobre blanc que per res del món podia obrir. Una volta el tingués, havia d’amagar-lo i esperar que ell em fes el senyal per dir-li on es trobava la informació i determinar una hora per trobar-nos-hi.



—Quin era aquest senyal? —va preguntar l’inspector.



—Venint de Guillem no podia ser altra que «Semper fidelis». —va respondre Ada Pluc.



Només escoltar-ho Guillem quasi s'endú les mans al cap de la sorpresa, i així ho hauria fet si no fos perquè hi havia dues persones davant seu i aquell gest podria fer-lo quedar molt poc professional.



—I sap vosté què vol dir això? —va preguntar l’inspector a Ada mentre s’aclaria la gola.



—I tant! Ha sigut sempre la seua marca personal. Des que vaig conéixer Guillem sempre s’ha estimat la seua professió i estava obsessionat a realitzar-la correctament. Ell considerava que una notícia mal redactava era simplement una llista plena d’enganys i xafarderies. A més, deia que el periodisme no podia tenir cap mena de control governamental i tampoc podia estar sotmés a cap classe de lligam, per això va començar a gastar aquestes paraules com a símbol, perquè volia deixar clar que s’estimava la llibertat de premsa i li era sempre fidel.



Agustí Tena va sentir com si es treies un pes de sobre, finalment havia descobert de què es tractaven aquelles paraules llatines que li perseguien des que començà la investigació. Tanmateix, encara quedaven molts problemes per resoldre.



—Voleu que vos prepare alguna cosa mentre seguiu parlant? —va preguntar Elba amb una veu molt fina.



—No li negaré un te verd, gràcies. —va contestar-li Agustí.



—Ehem... —va tossir Ada intentant recordar per on anava.— Ah sí! Bé, després de guardar el sobre al museu no sabia ben bé com podia dir-li la direcció i l’hora de la trobada, fins que vaig caure que en la universitat solíem passar moltes vesprades intentant resoldre enigmes, i se’m va ocórrer fer-li aquells versos pensant que ningú més que ell podria ser capaç de desxifrar-los. Malgrat tot passaren els dies i Guillem no deia res, fins que aquest matí vaig rebre per missatge el seu senyal. Em vaig posar molt nerviosa i sense pensar-ho vaig agafar un llibre qualsevol de la prestatgeria, guardí la clau i el paper a dintre, i vaig marxar corrent.



—I no va parlar amb Guillem sobre el contingut del sobre quan el va veure? —preguntà l’inspector.



—No tinguí temps, només li doní el llibre va veure el paper i, abans de marxar, digué «Brillant!». Després vaig tornar cap a casa per agafar l’altra clau i esperar que fos l’hora per anar al museu. — va continuar Ada.



—Hi ha algú més que sàpiga tot el que m’ha contat? —va preguntar-li Agustí.



—No que jo sàpiga. Bé, la meua germana sabia de l’existència de les claus. —va respondre Ada quan Elba havia tornat al saló per buscar les tasses.



—Cert, necessitava anar a Benimaclet per arreglar un assumpte personal i em venia de pas, per això la vaig portar fins el museu. —va aclarir Elba mentre es feia una espècie de massatge en la mà esquerra.



L’inspector va esperar que Elba marxés per continuar la conversa amb Ada, mentrestant es va passejar pel saló observant la decoració dels mobles i fins i tot es va prendre la llibertat d’obrir algun armari i calaix. Al cap de pocs segons, Elba per fi va marxar cap a la cuina i abans de desaparéixer per la porta va fer mitja volta i va preguntar si algú volia un poc de mel en el te.



—Gràcies, Elba. Una poqueta no li la negaré. — va dir-li Agustí abans de tornar a centrar-se en Ada.— I allí va ser quan, com em va veure, es va espantar i va fugir de mi.



—Clar, quan vaig veure que duia la clau de Guillem vaig pensar que potser vosté era un d’aquells que l’havien amenaçat i li havia fet alguna cosa per recuperar la informació, per això no vaig tenir temps de reflexionar i vaig fugir. —va reconéixer Ada.



Agustí Tena es va quedar una estona callat, seguia processant tota la informació i intentava relacionar tots els esdeveniments per assegurar-se que res no se li escapava. En aquell moment Elba va tornar a entrar al menjador amb una safata on duia les tasses de te mentre la mà esquerra li tremolava un poc.



—Què s’ha fet res a la mà, Elba? —va preguntar l’inspector.



—Açò diu? Ah no res! No es preocupe, fa una estona m’he colpejat sense voler amb una làmpada i se’m deu haver inflamat. — va contestar-li Elba.



Elba va fer un esforç per repartir les tasses sense mostrar dolor per culpa de la ferida en la seua mà. Tanmateix, quan Agustí va agafar la tassa va començar a olorar el seu te com si es tractés d’una flor.



—N’està segura que és per això? No deu haver-se fet mal quan estava buscant la clau aquest matí en casa de Guillem? —va dir Guillem just quan Ada estava a punt de dur-se el té a la boca.



—Com? — va dir tota sorpresa Ada mirant a Elba mentre ella també semblava atònita.



—O potser es va fer mal quan intentava obrir la porta del pis de Guillem amb el martell que ha amagat abans en aquell calaix d’allí? —continuà dient l’inspector.



—No sé del que m’està parlant senyor, si pretén acusar-me de quelcom li recomane que no continue, jo no he pogut haver fet res. —va dir Elba amb un to de veu més greu del normal.



—La veritat senyora, tenia els meus dubtes que hagués sigut vosté, en definitiva qualsevol podria tindre un martell a casa que hagués gastat fa poc i no hagués tingut temps a guardar-lo en el lloc apropiat, o fins i tot que tingués un encàrrec a fer prop del lloc on una persona ha sigut assassinada pocs instants després. Però, ficar verí en el te i no dissimular l’olor només que amb la mel? Això potser li hauria servit amb alguna altra persona, però li assegure que amb mi no.



En aquell moment tant Elba com Ada es van quedar parades sense dir res, tot i que no pels mateixos motius. Ada no era capaç de creure que la seua germana havia assassinat feia unes hores al que havia sigut el seu company de feina fins el moment.



—Abans que em diga res, deixe’m endevinar-ho —va dir-li Agustí a Elba mentre s’alçava de la cadira.— Vosté volia aquella informació tan important per un motiu el qual encara desconec, però no estava disposada a deixar que Guillem la publiqués, per això va començar a amenaçar-lo, tot i que d’amagades és clar, no podia permetre que sapiguera qui estava darrere de tot. Tanmateix, quan va veure que Guillem no cedia, va decidir passar a l’acció i aquest matí es va armar i va decidir buscar-lo en persona perquè li donés la clau. Davant la contínua negativa de Guillem, es va acabar fartant i va decidir assegurar-se que com a mínim la informació sols es trobés en el sobre i no també en Guillem, per això el va matar, sense pensar que en aquell moment Guillem duia la clau a sobre. Per això es va dirigir cap al seu pis, per a buscar allí la clau, però no només no va trobar-la, sinó que va ferir-se la mà mentre la buscava i no va adonar-se fins que va arribar a sa casa, quan va intentar amagar les proves abans que la seua germana tornés.



—No té cap prova que ho demostre, és la seua paraula contra la meua. —va contestar Elba ja amb un to amenaçador.



—S’equivoca, tinc un bon grapat de proves, concretament les seues empremtes al pis de Guillem, al seu martell i fins i tot potser al mateix ganivet, només necessite cridar als meus amics de la científica i en un tres i no res em redacten tot un informe incriminatori.



Ada estava immòbil, semblava com si s’hagués quedat totalment petrificada, mentre que Elba, quan va veure que estava totalment arraconada, va decidir fer l’únic que podia fer, entregar-se.



Mentre baixaven les escales Agustí no podia evitar sentir-se orgullós, feia anys que no aconseguia resoldre un cas en tan poc de temps. No obstant això, alhora que seguia baixant amb Elba per dirigir-se a comissaria, no podia evitar preguntar-se a si mateixa: «Què deu haver-hi en la taquilla del museu?».