«Açò no pot ser una coincidència» Va pensar Agustí. És cert que, quan va llegir per primera volta aquestes dues paraules en les sabates de Guillem, una part seua tenia la hipòtesi que es tractava d’una simple frase que quedava bé estèticament.
Així doncs, l’inspector es va disposar per fi a buscar la direcció d’aquella ferreteria. Li seguien tremolant les mans, tot i que ara ja no es podia distingir bé si era pels nervis o per l’emoció.
Quan va introduir el nom en la barra del cercador del Google Maps, sols es va marcar una possible opció. Efectivament, el local es deia «Ferreteria Llopis», i pel que indicava la pantalla sols es trobava a catorze minuts caminant, ben a dintre del barri de Sant Antoni.
Agustí Tena s'endinsà pels carrers amb el mòbil a la mà, tot seguint les indicacions que sortien en la pantalla, fins que va arribar davant la ferreteria que buscava. No hi havia ningú dintre i per un moment l’inspector es va témer que estigués tancada, però la visió a través del cristall d’una silueta va confirmar-li que la tenda no era buida. L’inspector espentà la porta i va obrir-se mentre feia sonar una campaneta.
—Bona vesprada, què desitja? —va preguntar el dependent.
—Respostes, senyor. —contestà Agustí. De seguida va deixar damunt l’aparador la clau daurada i mentre li ensenyava la placa de policia li començà a preguntar:
—Podria dir-me vosté si reconeix aquesta clau?
—I tant! No fa molt que la vaig haver de fer. Si no m’equivoque, un xic em demanà que li fes aquesta còpia a partir d’una altra clau roja. Recorde que es va ficar molt perepunyetes amb què fos daurada, fins i tot em demanà que li inscriguera no sé quina ximpleria en la clau. Jo encantat és clar, com més detalls volen, més els cobre... —va dir l’home mentre esperava el riure d’Agustí que mai va produir-se—. Bé sí, el seu nom era... Guillem! Si no m’equivoque, clar... Almenys això era el que ficava a la seua targeta de crèdit.
El ferreter ho contava mentre en el cap d’Agustí començaven a ajuntar-se algunes de les peces que li havien generat tant les dues claus com els Semper fidelis. Però seguia sense entendre algunes coses. Per què ho va fer inscriure en la clau? A què es referia amb això?
—Li va comentar en algun moment el perquè d’inscriure aquelles paraules? —va preguntar l’inspector amb esperances de rebre alguna resposta satisfactòria.
—No li vaig preguntar. Semblava que tenia pressa, si no recorde mal hi havia algú que l’esperava fora i va insistir que ho fes de pressa. —contestà el dependent.
—Podria descriure qui li acompanyava? —li va demanar Agustí.
—Uf... A veure jo diria que era una dona, però tampoc podria dir molt més, estava al carrer i el vidre no em va deixar veure clarament —va dir el ferreter tot just quan a Agustí semblava que s’il·luminava la cara quan va sentir la paraula «dona».
—Necessite totes les dades que tingues de la comanda de Guillem. Targeta de crèdit, direcció, telèfon... Tot —va dir-li l’inspector mentre es tornava a guardar la clau.
—Deixe’m que mire, perquè recorde que el datàfon no li detectava la targeta i finalment va decidir que emetera una factura al seu nom, dec tindre-la per alguna part... —digué el ferreter mentre buscava entre els arxius de l’ordinador.— Ací està!
Agustí va agafar el seu mòbil i es va apuntar la direcció que constava en la factura:
Guillem Gual i Company
C/ Terreller, 72 pta. 10
46010 València
De sobte se li va aparéixer la imatge d’un gran edifici verd en forma de triangle que feia cantó i que tenia una placa blava pegada on estava escrit el nom del carrer.
—Ja sé on està eixe carrer! Això és a prop de Blasco Ibáñez! —va cridar Agustí mentre eixia corrent per la porta de la tenda.
—De res eh! Senyor amb la policia, cada volta és més maleducada… No m’estranya que els tallen tant el pressupost. —va pensar en veu alta el ferreter mentre veia desaparéixer l’inspector.
Agustí Tena es va dirigir cap a la direcció de Guillem mentre pensava com s’ho podia fer entrar-hi. No podria entrar com si res sense una ordre judicial i això podria trigar massa temps, però Agustí guardava esperances, com sempre, que hi hagués algú dintre que li permetés passar.
Quan per fi va arribar a l’edifici va tenir la sort que tot just en el moment eixia del portal una dona amb el seu gos, Agustí va gastar l’ocasió i, fent semblar que es tractava d’un acte de bona educació, es va acostar ràpidament per sostenir-li la porta i entrar.
Es va dirigir cap a la cinquena planta i just quan es disposava a tocar el timbre de la porta deu, es va adonar que el pany estava trencat i la porta no estava tancada.
Agustí va espentar-la lleugerament i quan es va obrir va deixar al descobert un pis que, tot i estar pintat d’un verd llima horrorós, destacava molt més per estar totalment destrossat. Hi havia mobles per terra i destrossats, les finestres estaven totalment obertes, els calaixos havien sigut extrets i tot el seu contingut estava llençat per terra, a més hi havia llums trencades i fins i tot coixins plomats. Era evident que algú havia entrat a buscar quelcom. L’inspector va entrar i es va ficar a buscar amb compte entre els papers del terra i els mobles trencats. «L’assassí devia estar desesperat per trobar el que buscava» pensava Agustí Tena.
Després d’investigar l’entrada i les habitacions, l’inspector es va dirigir cap al menjador. La sala estava tan desordenada i hi havia tantes coses per terra que Agustí no sabia per on començar. Es va ficar a buscar entre els primers fulls i llibres que trobava, però la majoria no eren més que crítiques literàries i llibres que havia llegit al llarg de la seua vida. Fins que en un moment, prop d’una còmoda, Agustí va veure una fotografia a terra. En ella eixia Guillem somrient amb la dona que hores abans havia fugit corrent d’ell. Quan va agafar-la, la resta del marc es va trencar definitivament i es va quedar sols amb el paper de la fotografia a la mà. Així doncs, quan la va girar va veure que tenia escrit una dedicatòria:
Perquè m’hages de suportar fins i tot dintre casa teua, les vint-i-quatre hores del dia.
Ada Pluc.
Tanmateix, el que més li va xocar a Agustí no va ser haver descobert el nom de la fugitiva, sinó el dibuix que hi havia a continuació. Hi havia una estrella de David just al costat del nom d’Ada Pluc, tot i que aquest dibuix era molt més gran en proporció a la lletra.
Aleshores, quan va tornar a girar la fotografia va tornar a examinar-la i es va fixar en el fons. De sobte es va adonar que la foto s’havia fet ni més ni menys que davant la casa jueva de València.
Agustí Tena era un gran fanàtic de l’art, en especial l’art déco. Durant els caps de setmana gaudia investigant sobre els diferents moviments artístics que han inundat València i sovint realitzava excursions als llocs més infravalorats de la ciutat.
Així doncs, Agustí va consultar l’hora en el rellotge i es va dir a si mateixa «segurament ja deu estar a casa, serà millor que li faça una visita ara, abans que tinga més temps per fugir una altra vegada».
Agustí es va guardar la fotografia i es va dirigir amb precisió cap al metro de Facultats per agafar el primer comboi que el portés directe cap a la casa jueva. Va baixar en la parada de Xàtiva i mentre es dirigia cap al carrer d’Alacant, va evitar llençar la mirada cap a la majestuosa Estació del Nord per no distraure’s amb aquella façana modernista que tant admirava.
Ja en el carrer de Castelló, estava tan ocupat observant els edificis que no va veure el fanal que hi havia davant seua i es va xocar amb ell. Agustí va caure al terra del colp i quan per fi es va alçar es va adonar que era sols a cinc passos de la casa jueva. «Quina colla de criminals! Com s'atreveixen a fer-li això a la planta baixa d’aquesta peça d’art!» Pensava l’inspector mentre es recol·locava bé la corbata i observava la façana de l’edifici.
Agustí es va dirigir cap al portal i va buscar entre els noms que figuraven en els intèrfons, d’entre els quals va veure tres Maria, un Ignasi, dues Àngela... Fins que va veure que a la 4a porta hi vivien dues dones anomenades Elba i Ada Pluc.
L’inspector va dubtar un segon. Si ja havia escapat una volta, era possible que ho tornés a fer... Finalment es va decidir per fer sonar l’intèrfon i vint-i-set segons després, la veu aguda d’una dona va sonar per l’altaveu:
—Hola?
Agustí va tardar una estona a pensar que hauria de contestar, fins que va començar a sentir que estava trigant massa i es va decidir per contestar: «Bona vesprada, sóc l’inspector Agustí Tena i necessitaria fer-li unes preguntes.»
Automàticament, la porta es va obrir i es va sentir com la dona penjava el telèfon de l’intèrfon. Agustí es va dirigir cap a l’escala i va ascendir fins al segon pis, aleshores es va plantar davant la porta nombre quatre i va intentar fer sonar el timbre quan de sobte la porta es va obrir de colp. Era Ada, qui l’esperava impacient en la porta i l’havia sentit apropar-se.
Només veure la cara d’Agustí, Ada va dir espantada:
—On està Guillem?
|