-A veure, què és el que sabem? – La Marina li estava obrint la porta de casa seva. Ell ja havia tingut prou feines amb haver de baixar un pis d’escales.

-Bé – comença ell amb un to carregat de dubte – Sabem que l’Antonio era algú solitari, que s’havia tancat a casa seva, segurament boig. – Es para a pensar, insegur. – També que la caseta aquella no està abandonada i que l’home de la foto és l’Antonio. Ah si, i que no sabem qui són aquelles dues dones. – Ella se l’estava menjant amb la mirada. S’esperava que digués més. – I bueno, aquelles dues semblen mare i filla... – Els seus ulls s’havien ensopit amb aquella última frase.

Estaven creuant aquella plaça de llambordes defensada per una façana de colors de cases baixetes. Dels fanals penjaven tests amb floretes de colors, el vent els gronxava. Alguns desprenien un so metàl·lic en fer-ho.

Ell caminava encara pesadament, li costava aixecar la cama del tot, però s’havia negat a acceptar l’ajuda de la seva amiga, més per orgull que per altra cosa.

No es deien res. Es desprenia una certa flaire d’incomoditat amb un toc d’un “hem de parlar”. Caminaven cap a l’únic bar del poble, un antre fastigós que estava a les afores. Era el pis de baix d’una casa destrossada que semblava que un dia d’aquells un esbufec d’aire l’esfondraria.

-Beu, beu, beu! – Semblava mentida que fos el migdia, hi havia un grup d’homes en rotllana mentre miraven com dos il·luminats competien a beure.

-Merda! No hem pensat a preguntar-li com era aquest tal Josep. – Ella havia vomitat aquelles paraules amb una mala llet sorprenent.

-Jo-sep! Jo-sep! – Els crits del grup aquell anava en direcció a un dels homes del centre, de lluny semblava que li faltés un braç. Tot i això intentava beure d’una gerra de dos litres sense ajuda.

-Mira, jo diria que aquí el tenim.– La seva companya estava callada, mirava aquell espectacle inundat d’alcohol i amb ferum a vòmit.

Uns aplaudiments. El tal Josep estava dret enmig d’aquell cercle, intentava fer moviments victoriosos, però estava massa borratxo, prou en tenia per a aguantar-se dret. El de la seva dreta no havia tingut la mateixa sort, estava a sobre del seu propi toll de vòmit.

Se sent una dringadissa, li havien donat un cop a la gerra buida que en un començament devia portar cervesa, ara, si d’un cas era una mescla de vòmits, baves i suor dels dos contrincants.

Ells dos s’havien quedat quasi congelats en els primers tamborets passables que havien trobat. Feia una bona estona que cap dels dos no obria la boca. Ella estava com dispersa, la seva mirada vagarejava per tot el local, però l’evitava a ell, que s’anava posant nerviós.

Al final, desprès d’una bona estona de fer el paperot, el bar s’havia quedat quasi buit. Al fons de tot, en una taula, amb el cap entre el braç, i roncant sorollosament el famós Josep. Semblava que aquell bar, amb el seu terra enganxifós, les seves parets negres de brutícia, i una família de tamborets i cadires que cada cop anava a la baixa gràcies a les usuals baralles, borratxeres i accidents.

Ella s’aixeca sense dir res i s’encara cap aquella tauleta, la segueix, mig alterat. Marina...

Estaven els dos drets mirant-lo, el seu pit s’inflava i es desinflava com un globus, i al fer-ho, semblava que un terratrèmol ataqués aquella taula. Ella comença a sacsejar-lo sense gaire cura. A veure si es despertava.

Comença a grunyir.

-Eh, deixa’m! – Segueix insistint.

Al final acaba aixecant el cap. Se’ls queda mirant amb els ulls mig tancats, als quals la poca llum del local encara molestava. Les seves pupil·les quasi ni es veien.

Era un home desarreglat, li faltava un braç. Una jaqueta gris, molt gastada i plena de taques fosques el cobria sencer. De la seva cara en penjava una barba mal cuidada.

-Que voleu? – Una veu ronca, que semblava que tingués mil urpes rascant-li el coll.

-Saps qui són les d’aquesta foto? – La Marina sonava ferma mentre li acostava la instantània a l’home.

La seva cara acabava d’entrar en xoc. Els seus ulls s’havien obert al moment, estaven devorant aquelles faccions.

-D’on heu tret això? – El pols li tremolava.

-I que més importa això? – Deixava que la Marina dominés la conversa, d’ell no en traurien res de bo com a negociant.

-Us ho explicaré, amb una condició: em quedo la foto. – Ell estava trepanant-la la mirada.

-D’acord. – Havia respost al moment, serena. Ignorant-lo.

-Mireu xavals, aquestes dues són mare i filla. – Fa una pausa, sospira. Cada paraula li pesava com una llosa de ciment. – La mare de la Sofia va venir del sud amb el nou segle sense res més que una acompanyant: una nena petita, de quatre anys. Jo en tenia sis.

Ningú té clar perquè van venir. La seva mare... La seva mare no se de que treballava, ella no m’ho va dir mai. Ens vam conèixer a l’escola, com tots anàvem a la mateixa classe, dels petits als grans, eren uns altres temps... Abans de la guerra. – La seva expressió es congela en una ganyota de dolor. – La cosa, que érem tots uns cap verds, i que me’n vaig enamorar. Llavors que teníem, tretze? Catorze anys?

Però era tan especial, sempre anava amb un quadern blanc, en tenia de molts colors. El blanc no me’l va deixar llegir mai.– Els dos creuen una mirada de pura energia. El diari! – Un dia, em va explicar que ella i la seva mare fugien, estàvem estirats a la gespa del costat del riuet. Li acariciava aquells cabells rossos, tant suaus... – El seu to es fon en la pena que inundava aquelles paraules. – Tampoc em va dir mai de que, o de qui, fugien.

Eren uns dies molt bonics, sabeu. Teníem disset anys, i ja sabeu, que volia follar i ella no. -Aquí havia accelerat molt el to, era com si dir-ho li reobrís una ferida mal curada. – Llavors de la nit al dia se’n van anar a viure amb l’home aquell ric, l’Antonio. I no se, ella estava molt estranya.

Una nit, em va venir a veure, panteixava. Tenia por. – Aquelles paraules havien caigut com dos ploms.– Deia que s’havia escapat de casa. Estava en pijama. Recordo l’abraçada que ens vam donar. Era molt diferent de la resta. Desprès se la van emportar. Va venir l’home amb l’auto negre i se la va emportar dels meus braços. No hi vaig parlar més.

Una setmana més tard, l’Antonio, va parlar amb els meus pares, no se que els devia dir, però van acordar entre tots enviar-me a l’exèrcit. – Fa un gest suau cap al braç que li faltava. La guerra. – Tenia dos mesos. No em vaig atrevir a anar-la a veure a aquell casalot fins el dia abans de marxar. Vaig anar-hi corrents, als vols de la nit, així ningú em veuria arribar. Recordo saltar la tanca, córrer pel jardí, i ajupir-me per mirar cap a la finestra del saló d’aquella casa.

Era ella, estava allà, però hi havia una cosa que no quadrava. La seva mirada era trista. Desprès em vaig fixar en, en... – se li trenca la veu. Algunes llàgrimes, solitaries, cauen per aquelles faccions arrugades. – la seva panxa. Estava embarassada.

Vaig marxar sense dir-li res. I ja no vaig tornar fins desprès de la guerra. Llavors em faltava un braç i ella estava morta. Però, quan vaig anar al cementiri, no hi havia tomba.

El silenci s’acabava de fer amo i senyor d’aquella taula. Ells dos estaven pensatius, intentant col·locar les peces al puzle, el Josep, estava pàl·lid, era com si explicar aquella història li succionés l’energia.

Surten de la taberna, immersos en aquell silenci que tant odiava. Els segons se li feien minuts, i cada passa li pesava. No entenia que li passava a la seva amiga.

-Hem de tornar a casa teva. Tinc una idea. – Aquelles paraules havien sortit amb energia, amb ànsia.

-Va, il·lumina’m. – S’acabava de plantar just enmig del carrer, amb una posició desafiant, però amb bon humor.

-Au va, tira! – Ella l’agafa d’un braç i el comença a estirar. Ell es fa el ronso, mig enjogassat.

-Val, va. Però més et val que tinguis per estona, que el camí cap a casa és llarguet. – Just sortien de la plaça, i encara havien d’enfilar la carretereta que s’escolava entre els arbres.

-Que si, pesat. Mira, sabem que l’home de la foto és aquest tal Antonio, que ell venia de Nàpols. I també sabem que la Sofia i la seva mare venien del sud. I si fugien d’ell? I si les va acabar trobant? Això explicaria el que vam llegir al diari... – S’havia callat, com si alguna cosa li rondés pel cap.

-Creus que li hauríem d’haver dit que teníem el diari?

-No ho se, Benvenuto. – Poques vegades deia el seu nom complet. Feia sonar totes les alarmes.

La mà d’ella s’escola fins a buscar la seva. Li agafa.

-Podem entrar per la finestra.

-Què ?! Però quines bogeries dius? Has perdut l’enteniment?

-No, pensa-ho bé, Benve, ens agafem a l’heura, segur que la finestra no està tancada per dintre, l’obrim, i misteri resolt.

-No has pensat que potser no està tancada precisament perquè no és bona idea entrar per allà? – El seu to era més de resignació. Acabaria fent el que ella digués.

Segueixen caminant. Es deixen engolir per aquell bosc, els últims rajos de llum estaven en guerra contra les fulles per entrar a dintre. Era una batalla a mort, i la foscor n’era la senyora.

La figura de la casa es dibuixa enmig dels arbres.

Anaven a entrar per la porta principal, quan, per la finestra del saló els sembla distingir la mateixa figura amb gavardina marró que els havia sorprès a la caseta.

-No volies entrar per la finestra? Perquè avui és el teu dia de sort. Mira, la finestra de l’esquerra de tot és la famosa habitació.

El cor li anava a mil, tot i la fresca que feia a fora suava. Ella era una altra història, anava amb aplom, era com si ja ho hagués fet abans tot allò. No li havia faltat repetir-li-ho dos cops que ja estava escalant aquelles heures, que com serps, s’estiraven per tota la façana de la casa.

Les mans se li esgarrinxaven, tot i seques, aquelles plantes seguien punxant, li feia mal la cama. No sabia ni ell com estava escalant per allà.

Aixeca la vista per a veure la seva companya i ja no hi era. Comença a entrar en pànic, on havia anat? No l’havia vista caure. Se li accelera encara més el pols, comença a esbufegar. Fins que ella treu el cap per la finestra. Havia entrat!

Li fa un gest que segueixi pujant mentre li ofereix la seva mà. Li agafa per acabar-se d’ajudar a entrar.

L’habitació està sotmesa a les tenebres. Unes cortines blanques havien estat bloquejant la llum, ara hi tenien algunes taquetes fosques. Sang, es devia haver tallat.

No era massa gran. S’hi respirava una atmosfera a tancat, li recordava a l’internat. La pols s’havia fet la monarca d’aquell espai, una capa en recobria totes les superfícies. No hi havia llum, tot es reduïa a aquell to blau fosc, el mateix que inundava el bosc quan es ponia el sol.

Al mig de tot, hi havia una figura gran, a l’alçada del melic, coberta per una lona. La Marina l’estira d’una revolada, i una inundació de pols assetja l’aire.

-Avisa abans! – Diu ell mig estossegant i fregant-se els ulls. Tenia pols per tot arreu.

-Benvenuto – Un altre cop el nom. La tensió el recorria estirant-li cada múscul, tensant-li cada articulació. – És un taüt, i hi ha un nom escrit. – La seva veu estava espantada. – Sofia... – Ho havia dit amb un fil de veu, entre les dents. – Sofia Procolo.

Aquelles dues paraules, aquells dos noms... Li pesaven com encluses. Abraça a la Marina. Ara entenia a aquell home del bar, una abraçada diferent. Com si tingués ànima pròpia.

Una pressió descontrolada a la panxa li reptava fins al pit, l’atemoria. No sabia el que volia dir allò. Tenia por.

La porta s’obre d’una revolada. Darrere en surt aquella maleïda figura. La foscor blavosa deixava entreveure la lluïssor cromada d’una pistola.

-No feu res estrany. Cap al saló! – Aquella era la veu del seu oncle. Sebastiano.

Passen davant seu, ell els segueix, amenaçant-los amb l’arma. No saben si aixecar-les. A l’aire condensaven les gotes de la seva por.

Arriben al saló, el foc a terra estava encès, com sempre. Però hi havia el diari de tapes blanques. Merda! Ens el vam deixar a l’habitació. Ell, sense pensar, es llença a treure’l del foc. Passa tot en un moviment molt ràpid, nota una cremada a la mà. Deixa caure el que té entre els dos dits. La Marina, com si li hagués llegit la ment, cor a apagar les flames del diari. Bé, del que quedava. Només s’havien salvat les tapes.

Ella li agafa la mà, està tota vermella, socarrada.

-Animal... – Diu en veu baixa.

-Quiets tots dos! – El coronel els amenaçava amb la pistola. – Era tant difícil quedar-vos quiets sense investigar res? No veieu en el problema que us heu posat. L’Antonio i jo vam acordar que això no podia sortir a la llum. Ja em va dir que era massa arriscat treure’t de l’internat on et vam tancar...

Quasi no reconeixia aquell home tranquil que es passava tardes senceres mirant l’espectacle del foc. Caminava ràpid per la sala, el seu pols feia oscil·lar l’arma.

-Però perquè? – Havia reunit tota la seva valentia per pronunciar aquelles dues paraules.

-Què perquè diu? – Riu. – Tu noi, ets fill d’un dels mafiosos més importants de tot el país, i d’una puta – Escup. – No t’imagines el desastre que seria que es descobrís que té un hereu. No saps els problemes que això em donaria...

Està plorant, no sap si d’impotència o tristesa. La Marina l’intenta abraçar.

-No d’això res! – Crida amb ràbia. S’acosta i la comença a amenaçar amb la pistola.

-Això tu! – Una altra veu. El Josep? El del bar? Que hi feia allà?

Una figura entra des de la porta, va corrent. És com si el temps s’accelerés. Es senten trets. Tres. Un crit de dolor. Ell i la Marina s’aparten. Estan abraçats al terra. Envesteix al coronel. Xoca contra el foc a terra. La gavardina està en flames. L’home del bar cau al terra. La seva roba esta tacada de grana. Sang.

Se senten crits aguts de dolor. L’Antonio s’està cremant. Corre per tota la sala. Tota la gavardina està en flames, no li dona temps a treure-se-la que ja crema la resta de la roba. Cau derrotat enmig de gemecs de dolor al costat de les cortines blanques.

El saló està en flames.

Ells corren a socórrer al Josep. Els mira amb els ulls tristos de qui coneix el seu final. Intenten aixecar-lo entre els dos. Fa senyals de negació.

-Al final si que he entrat. Tranquils, no patiu per mi. Teniu el diari blanc. No és cert del tot que no me’l va deixar llegir mai. – Treu unes pàgines arrugades, totes tacades de sang de la seva butxaca. – Benvenuto... El fill de la meva estimada Sofia. – Un somriure plàcid s’esculpeix en la seva cara. – Marxeu. I cuida’t.

Surten corrent. Deixen enrere la casa. Les flames l’engoleixen. La llum taronja projecta les seves dues ombres abraçades al terra. Caminen cap al poble.