15 de Juliol de 1912

El senyor Morro ha vingut aquest matí a casa, la mare estava molt seria, més que de costum. Quan ha trucat a la porta aquell home mig calb, amb aquells cabells blancs que semblava que s’aguantessin com filferros clavats al terra, m’ha demanat que marxés. Tenia llàgrimes als ulls. No la veia plorar des del dia que va marxar el pare, fa dos anys.

La mirada d’aquell home era fosca, diria que no li ha fet gaire gràcia que l’hagués vist venir.



17 de Juliol de 1912

La mare ens ha dit que ens mudem a la casa de l’home. Segueix igual de trista, en dos dies sembla haver envellit dos anys. L’home ha tornat tots els dies, i sempre m’han fet marxar de casa. Almenys puc aprofitar per anar a veure el Josep, m’agrada.



30 de Juliol de 1912

Viure en aquesta casa enorme es fa estrany, m’agradava més el nostre piset dintre del poble, aquella façana groga era més divertida que el vermell apagat dels porticons.

La mare cada dia parla menys, he vist que tenia un munt de blaus i marques per tot arreu, m’ha dit que se li va caure la llenya al damunt mentre encenia la llar de foc. Jo diria que aquell home li pega. Marxen junts cada dia a caminar pel bosc, i sempre tarden molta estona, la mare sempre torna mig coixejant darrera seu. No saben que els veig anar a la caseta aquella des de la meva finestra.



1 de Setembre de 1912

Diria que el Josep em vol proposar matrimoni, un amic seu m’ha picat l’ullet mentre parlàvem. Quins nervis.



16 de Novembre de 1912

Avui he seguit la mare i l’home fins a la caseta d’amagades. He vist com li arrancava el vestit i com la pegava. He entrat i li he intentat donar un cop amb un tronc, m’ha esquivat. Tenia una mirada carregada de ràbia, semblava que el cremessin per dintre.

Al final ha acabat donant-li de cops amb el tronc. Diria que l’ha mort.

M’he quedat allà parada com una tonta. Ara m’ha tancat aquí, tinc por del que pot fer-me.



-I no hi ha cap pàgina més? – La Marina fullejava l’última pàgina, tacada de llàgrimes, d’aquell diari de tapes blanques.



Ja feia dos anys que havia començat l’escola. Dos anys que s’havia assegut al seu costat. Dos anys en els que s’havien fet grans amics. I ara, li acabava d’ensenyar el seu major secret. Aquell diari. No li ho havia explicat mai a ningú, ni al seu oncle.



Ara, ella estava asseguda al seu llit amb aquell mateix llibre de tapes blanques a la seva falda. Li queien els cabells negres, a mig camí de l’arrissat i del llis, sobre les espatlles, no era un negre carbó, era refinat, era com si desprenguessin llum.



S’escolava un raig de llum per la finestra que li donava just a la cara i il·luminava unes faccions suaus, contínues, semblava que quan les havien dibuixat no havien aixecat el llapis del paper.



El mirava àvidament, esperant. Els seus ulls... Els seus ulls tenien un no se que especial, eren una estela de color, d’un ambre molt clar al voltant de la pupil·la a un verd mig fosc a la punta de tot de l’iris.



-No, res més. M’ho he llegit del dret i del revés. L’únic, que sembla que hagin arrancat unes pàgines aquí, mira. He intentat entrar a l’habitació del costat, però res, i la caseta està molt ben tancada, i com a que no trencaré el vidre... – Parlava dispers, una cosa li rondava el cap.



-Saps que aquesta és l’habitació d’ella. No hi ha cap altra que tingui una finestra en aquesta direcció.



-Ja... és que no se.



-Mira, fem una cosa, i si em portes a la caseta aquesta de la que parles, i misteriosament una pedra trenca el vidre, i entrem a veure que hi ha. – Tota l’empenta que a ell li faltava la tenia ella.



-Vols dir? – Però ella ja l’estava arrossegant pel braç.



Marxen a corre-cuita i cap dels dos es fixa en que el diari s’ha quedat allà al terra.



Caminen pel bosc, no diuen res. L’únic que se sent són els seus passos, han d’aixecar molt les cames per esquivar totes les herbes, branques i arbustos que hi ha al terra. Ell la va mirant de tant en tant. Ella li torna les mirades.

-Aquí està! – La Marina no li ha donat temps a mirar aquella caseta que ja s’està ajupint per a buscar una pedra. – Bingo!

Una dringadissa més tard, i aquella finestreta, fins llavors tapada per unes cortines blanques molt denses ja no hi era.



El sol ja començava a baixar, i una lluïssor ataronjada semblava gotejar per tot arreu dintre d’aquell sostre de fulles fosques. La casa, començava a reflexar aquella llum tènue. Era la xapa metàl·lica del sostre!

La Marina li senyala la finestra amb el vidre trencat, convidant-lo a entrar.



-Les noies primer? – La cara de la seva amiga no deixava espai per a la rèplica.



S’encongeix d’espatlles, més encara, i entra una cama per la finestra. Vigila de no tallar-se amb les punxes que, com monòlits impotents, s’alçaven en l’ampit, amb set de sang.



Aconsegueix entrar fent equilibris. Es gira per mirar tota la caseta. La veritat és que era molt poca cosa, li sembla distingir algunes estanteries, una estufa petiteta, i una butaca. Estava a les fosques.



-Ei, que estic aquí! M’ajudes? – Ah si, la Marina.

-Doncs hi ha gran cosa. Mira, d’aquí penja un llum d’oli, a veure si s’encén.



Després de girar aquella rodeta que hi havia a la base del llum, una lluïssor taronja, aspra, com de pell de mandarina, il·lumina l’única saleta que hi havia.



-I tot aquest misteri per això? - Just llavors la Marina es deixa caure a la butaca, blanca també, i fa un soroll com si s’estigués a punt de trencar en mil bocins.



És com si encara li fes mal que algú s’hi assegués. Es miren i esclaten a riure per aquell soroll que els semblava graciós.



-Mira, aquí hi ha una foto. – Ell seguia indagant tots els racons que hi havia en aquella casa, que, per a dues persones ja semblava una llauna de sardines.



Agafa el marc i l’acosta a la llum d’oli. S’hi veuen tres persones, una dona jove, no devia passar la trentena, i una noia impressionant, de mirada buida. La dona, semblava tenir una taca al coll, devia ser la foto, estava una mica esgrogueïda, sobre tot de les puntes, com si algú l’hagués agafada durant molt de temps. L’home en canvi, se’l veia gran, i amb cara de pomes agres.



-A veure? – Diu la Marina mentre es torna a incorporar.



Li pren de les mans i la comença a treure del marc.



-Però que fas? – Exclama alterat.



-Ens l’emportem, així la podràs guardar amb el diari. – Això era el que li agradava d’ella, no dubtava.



-Una cosa, no creus que això està molt net per estar abandonat, fixa-t’hi, el llum funciona, i mira – diu mentre obre la porta de l’estufa. – aquí encara hi ha brasa. Potser millor que marxem.



-Si, ja fosqueja. – El seu to havia perdut part de la força del començament.



Se sent un cop a la porta. Automàticament es miren els dos, les seves cares, tot i estar en silenci, cridaven. Cridaven de por. Hi havia algú a fora.



No es diuen res. Agafa amb totes les seves forces aquella foto mentre ajuda a sortir a la Marina per la finestra. La porta s’obre d’una revolada. Ell està a l’ampit. En surt una figura vestida amb una gavardina marró. No se li veia la cara.



-Corre! – La cara de la Marina mostrava pànic.



Era fosc. Només veu la figura de la seva amiga moure’s incòmodament. Ella li ofereix una mà. Salta per la finestra. Nota una punxada. Passa la mà per la cama i nota un líquid calent. Sang. S’ha tallat.

Corren, ell agafa la seva mà com si li anés la vida. Van pel mig del bosc, sense veure-s’hi. S’esgarrinxen les cames amb les branques, els arbusts i les herbes. Al final, s’obre la muralla d’arbres. Han arribat al riuet. Es paren a la bora, panteixen.



-Estàs bé?

-Si – Entre alenades d’aire.



Ella l’inspecciona, s’imaginava que alguna li’n passava.



-Però si estàs sagnant! – La preocupació de les seves paraules es podia untar com la mantega.



-No és res, anem – Fa una ganyota de dolor mentre intenta posar-se a caminar.



Es fixen en les taques de llum grogosa del poble. Està a prop. Caminen agafats l’un a l’altre, pesadament.



-Anem a casa, que se t’ha de curar aquesta ferida.



Parpelleja, la llum li dona directament a la cara. S’intenta incorporar però nota una fiblada a la cama, com si li cremés. Ahir...

Es posa nerviós mentre busca la foto, com l’hagués perduda pel mig del bosc... No podia ser.



Es gira cap a l’esquerra, l’estaven mirant! Se sobresalta.



-Marina! Però que fas aquí! Ah, que al final estic a casa teva... – No hi havia caigut, s’havien acabat refugiant allà. La mare de la seva amiga estava més espantada que ells dos junts. Recorda que li havien embenat la ferida a la cama i que s’havia estirat al llit.



-Portes dormint tot el matí. – Tenia com un somriure trist a la cara.



-I la foto? – Es comença a incorporar, encara li fa mal el tall, sota la bena es dibuixa una taca vermella.



-Aquí, aquí, la tenies agafada amb totes les teves forces. – Diu mentre li torna a ensenyar aquell rectangle de paper en blanc i negre. – Mirant-ho bé, li podríem ensenyar al meu avi. Si algú ha de conèixer qui hi surt ha de ser ell.



-Si tu ho dius... – S’estava intentant posar dret.



-Espera, que t’ajudo

La Marina i la seva mare vivien soles des de que ella tenia deu anys, el seu pare, cridat a files, havia mort a la guerra. Feia un parell d’anys que el seu avi, a contracor, se n’hi havia anat a viure per ordres del metge.



Ara jeia en una butaca la major part del dia, la seva gran activitat era beure d’amagades d’una petaca gastada, que reomplia amb el primer que trobava, mentre mirava les fotos de la seva difunta esposa i del fill que havia perdut a la guerra.



-Avi, saps qui són aquests? – La mirada de l’home els travessava intrigada.



Just a l’agafar-la, la cara li canvia, era com si una riuada d’emocions se l’emportés.

Murmura en veu baixa.



-Antonio.



Ells dos es miraven astorats enmig d’aquell menjador que feia olor a alcohol.



-Aquest home d’aquí és l’Antonio, era algú molt peculiar, tenia el do d’aconseguir que tothom fes el que ell volia. Venia de Nàpols, acompanyat només de la seva fortuna. Ens vam conèixer en unes festes d’estiu, les mateixes que va néixer... – fa una expressió dolorida. – el meu fill. Ell feia poc que havia arribat al poble. Venia sol, sempre deia que no tenia ningú, passejava pel poble sense companyia.



Al final es va acabar tancant en aquell casalot enorme que es va fer construir. Tenia una obsessió per aquell color, el vermell, sempre portava una jaqueta vermella. No ens fèiem gaire. No deixava que el visités ningú, hi ha qui diu que va acabar embogint d’estar tancat allà sol, que si anaves de nit al bosc podies sentir els seus crits.



No se qui devien ser aquestes. Feu-me un favor, deixeu-ho estar.

-I una altra cosa avi, et sona un tal Josep?

-Si! Aquell carallot de ben segur que el trobeu al bar des que va tornar no fa altra cosa.



-Gràcies. – Però ja no els mirava, tornava a estar bevent de la petaca.



Havien tornat a l’habitació. En silenci. No deien res. S’asseuen damunt del llit, l’un al costat de l’altre. Es miren, és com una sensació hipnòtica, cap dels dos vol començar a parlar. S’han quedat a menys d’un pam. S’acosten unes dècimes més.



-Ja saps el que hem de fer. – La cara d’ella canvia quasi a l’instant. S’havia trencat la màgia.



-Anar a fer una visita a aquest Josep.