Mentre anava cap a casa, el temps va canviar i la pluja es va fer persistent, hi havia una boira densa que no em permetia veure bé la carretera. Tenia una mica de por i vaig recordar el meu avi quan deia: “Si sents por mentre estàs sol, canta”. Vaig intentar seguir el seu consell però pronunciava paraules que no tenien cap sentit, la pluja i el so dels trons en dificultaven la sortida dels meus llavis. De sobte vaig veure estranyes petjades al terra, així que les vaig seguir des de la intensitat de la meva curiositat fins que em vaig trobar davant d’una cova que estava fosca. Al principi vaig dubtar a entrar, però la pluja era molt intensa ja i vaig decidir accedir-hi per resguardar-me. Només vaig posar un peu a dintre vaig sentir una veu suau, i vaig seguir-la hipnotitzat fins que em vaig trobar al lloc més profund de la cova i una llum blava se’m va aparèixer com si m’estigués mostrant-me el camí. Aleshores vaig continuar caminant fins que em vaig trobar al seu davant. Era una dona amb cabells negres fins a la cintura que portava un llarg vestit blau. Era molt bonica, però la seva bellesa no semblava natural. Vaig intentar tornar perquè, de fet, tenia por, però em va posar la mà sobre l’espatlla, i vaig sentir una escalfor molt potent, com un foc que em menjava. Vaig cridar, ella es va acostar a mi i em va dir :
–Ara estàs a la terra de l’enemic en un clima dur i en un lloc difícil per sobreviure.
No hi vaig respondre i vaig intentar sortir per on havia entrat, però no vaig poder, ja que la cova es va tancar i ja no veia res més que papallones donant voltes al meu voltant i jo només feia que fugi fins que vaig caure en una gàbia i la porta es va tancar. Em vaig posar a cridar de nou però ara més fort:
–Què vols de mi?! Deixa’m anar!!! – i ella va dir.
- No crides, ningú no t’escoltarà. Aleshores vaig parar de cridar i li vaig preguntar què volia de mi i per què m’havia ficat en aquella gàbia. Ella va començar a riure tan fort que em va aterrir més, si això és possible, i després em va parlar.
- Sóc una papallona. He vingut d’aquest llibre que veieu a les meves mans. Va ser escrit per un home vell que solia viure en aquesta cova, però va morir fa 4 anys abans d’acabar d’escriure’l. I això és perquè estàs aquí. T’he portat ací per ajudar-me a tornar al meu món. Heu d’escriure el final d’aquest llibre per poder tornar enrere.
Jo li vaig contestar ràpidament, sense pensar:
-No sé escriure novel·les, no puc ajudar-te en aquest tema, no tinc ni idea de fer literatura.
De sobte, va començar a cridar, se li va posar la cara blava i les ales de la papallona li van sortir de l’esquena i va començar a volar per la cova al voltant de la meva gàbia i a repetir amb una veu fantasmal:
–Estàs aquí per ajudar-me, com, quan i quant no m’importa, si vols sortir d’aquesta cova has d’escriure el final del llibre.
En aquell moment no li vaig respondre, ja que només em culpava d’entrar en aquesta cova, així que li vaig demanar que em donés el llibre per llegir-lo i saber de què tractava. Me’l va donar passant-lo entre les barres de la gàbia i sense voler em tocar la mà i, una altra vegada, vaig sentir aquella sensació d’escalfor que et crema per dintre.Vaig veure que no tenia títol i abans d’obrir-lo i començar-ne amb la lectura, li vaig demanar que m’expliqués coses sobre aquell vell que n’era l’autor i em va dir:
- Era un home que estimava la natura i els animals. Va viure en aquesta cova durant molt de temps. Solia sortir a veure el bosc, la natura, un món ple de secrets i després tornava i escrivia sobre tot allò en la seva pròpia forma màgica ...I abans que acabés, li vaig dir:


- Si em deixes sortir de la cova, podré anotar què hi ha, obtindré idees per a ajudar-te i després tornaré per plasmar-les al paper.
Però ella només va insistir:
-T’he dit que no sortiràs d’aquesta cova si no escrius el final d’aquest llibre i em tornes al meu món.
I jo, desesperat, li vaig amollar:
-Per què no ho escrius tu?
Ella, abatuda, em va dir:
-Jo no puc, perquè no sóc un ésser humà real. Vinga agafa aquesta ploma i comença a escriure. Serà millor que comences ja, per mi i per tu també.
I jo vaig tirar per una altra drecera i li vaig dir:
-Però no puc pensar ni escriure si tinc fam.
Ella, que estava sorpresa i cansada d’excuses, em va dir:
-Vaig al bosc a buscar-te fruites, així que no intentes escapar i fes-me el favor de mantenir la calma.
Aleshores va sortir de la cova i un grup de papallones de color blau la van seguir. Després que ella se n’anés, vaig intentar sortir de la cova però no vaig poder, era impossible, no hi havia res a fer, així que vaig obrir el llibre i vaig començar a llegir. A la introducció parlava de la màgia de la natura. No sé com faria per continuar aquella història de ficció que, encara que li agradava aquell gènere mai s’hi havia posat a crear res així. Mentre estava immergit en la lectura, la papallona va tornar i em va portar un cabasset amb un sortit de fruits del bosc. Vaig començar a devorar-los com si d’un monstre em tractés perquè la fam que tenia em va fer perdre les bones maneres. I li vaig dir:
–¿Com vius aquí sense menjar? , Què menges, doncs?
-M’alimente del nèctar de les flors. I amb això tinc prou perquè vaig ser creada amb la màgia d’aquest llibre i no moriré mai. Sempre que hi haja algú que el llija.
Després d’una llarga conversa es va adormir amb les ales encara en moviment. Curiosament l’ala esquerra li sagnava, però quan queia a terra una gota de sang es convertia en una petita papallones blava. Les seves fines cames blanques eren visibles des del seu vestit transparent, mai a la meva vida no havia vist una criatura tan bella dormint així. No em podia adormir perquè havia de llegir el llibre i posar fi a aquesta estranya situació i salvar-me de la cova. Però després d’una parell d’hores, les parpelles ja no suportaven el pes del cansament i em vaig quedar profundament adormit amb el llibre obert damunt el pit.