Capítol 3

Passava una setmana de la tragèdia, quan despertaren a Hero amb la pitjor notícia que podia haver imaginat. El governador i la seva dona havien estat assassinats a ses estances aquella mateixa nit. Hero es quedà quieta, respirant amb dificultat, però de sobte es recobrà i digué:

– Ho sap ma germana?

– No ho sé, senyoreta. Imagino que no, ja que sol dormir fins a més tard que vós i entre tots hem decidit no dir res a les senyoretes fins que no es despertin. – Respongué la donzella que l’havia donat la notícia, amb llàgrimes als ulls.

– Bé, vull ser jo qui li doni la notícia. Assegurat que no s’ha despertat ni li han dit.

Quan la donzella s’hagués anat, Hero sentí una punxada directa al cor. Sons pares... A més estava segura de qui havia estat. Portaren ja dies avisant que l’emperador d’Avidós s’havia tornat una ombra influenciable després de la inexplicable mort del seu benamat fill. Es deia que son consell havia agafat les rendes del país i que buscaven venjança per el que, segons ells, havia estat una trampa per l’únic hereu. No sabien que Hero passà els tres dies en que el jove havia estat desaparegut buscant-lo, sense menjar o dormir, fins que trobaren el seu cos inert flotant al rierol.

Es rentà la cara, i dirigir-se a les estances de sa germana. En arribar-hi, sentí que el nus que tenia al coll i al pit s’estrenyé encara més. Entrà a l’habitació i s’assegué al costat de Gaia, que, en sentir el pes de sa germana a son llit,es despertà d’un sobresalt.

– Bon dia... Que passa?

És increïble com la coneix, ja s’ha adonat que a Hero li passa alguna cosa.

– Gaia, hem de parlar.

Quan m’apropo al llibre, el Dani m’agafa de la mà i senyala al fons de la cova, on hi ha un esquelet. Ens apropem amb compte, i el Dani, desprès de treure-li un vestit antiquíssim que porta, diu:

– És de dona, i no hauria de ser molt gran quan va morir... Uns setze anys com a molt. Pel desgast jo diria que, o bé porta aquí més de tres mil cinc-cents anys, o la causa de la mort va ser malnutrició.

– O bé és ambdós – dic fixant-me en una cosa a la que ell clarament no ha donat importància, però que a mi m’ha cridat moltíssim l’atenció. Sense preguntar quines dades tenia per dir el que havia dit, vaig assenyalar el terra sota la mà de l’esquelet – Mira això. Et sona?

– L’anell? Sí. Ara que ho dius...

– És l’anell de Gaia. És exactament com el descriu al llibre... On està... Aquí!

No he estat més emocionada a tota la meva vida. Passo les pagines frenèticament fins a trobar la pàgina que busco.

– Fixa-t’hi: En obrir-hi la capsa, Gaia trobà l’anell més bonic que mai havia vist...

– ...N’era fet d’or, amb diamants que envoltaven un safir rodó – recita el Dani, tal qual està en el llibre. –. És veritat! És exactament igual... Fa una mica de por i tot, no trobes? Creus que tot el que diu el llibre es real?

– Sincerament? No ho sé. Però el que sí tinc clar és que la resposta a totes les nostres preguntes es troba aquí.

Passada la commoció de trobar l’esquelet, la veritat és que ara mateix la curiositat pel llibre és cada cop més gran. El Dani, però, em torna a interrompre.

– Dàlia, no vull ser un desbaratador però... No hauríem de trucar la senyoreta Aranda?

Quan el Dani diu això, de sobte, mil llumetes s’encenen a dins meu. Per molt increïble que sembli, havia oblidat completament a la senyoreta Aranda. D’altra banda, no he pogut deixar de notar que el Dani m’ha dit Dàlia.

– Sí, sí... A vera, si surts de la galeria tens cobertura?

– Ho vaig a comprovar.

– Dani, si hi ha, truca-la, explica-li la situació (esquelet inclòs) i pregunta-li que és el que vol fer. Mentrestant, jo em llegiré això, i ho comprovaré amb el nostre llibre.

El Dani fa que sí amb el cap i surt de la cova, mentre jo em giro i em capfico en la història més increïble de totes. Abans però, reflexiono sobre el que em podria trobar, ja que segons Antoni Aranda, aquest és el llibre que hauria d’explicar la història de Sestos, país suposadament fictici, de la escriptura de diferents escribes, que haurien anat explicant la història del seu temps, abans d’encomanar-lo a un nou... Quan l’obro, em trobo mirant una pàgina de la qual no entenc res. Òbviament està en grec. No sé com no ho he pensat abans. Just aleshores, entra el Dani, que em diu:

– Ja he parlat amb la senyoreta Aranda, i diu que ens quedem aquí, i que ella està de camí.

Em mira i, com si llegís els meus pensaments, es dirigeix al gruixut llibre i el comença a llegir. Encara que no entengui res, m’hipnotitza veure al Dani llegir. El miro durant hores i hores, i veig com va avançant pàgina per pàgina, fins que arriba a les últimes pàgines, que para i diu:

– Aquí comença a escriure Gaia.

I, un altre cop llegint els meus pensaments, comença a llegir en veu alta

“... Malgrat tot, jo Gaia de Sestos, he decidit agafar la responsabilitat d’escriba d’aquest magnífic país. L’últim escriba morí fa ja dos mesos, i aquesta tasca ha estat incomplerta des d’aleshores. Hagués agafat la responsabilitat abans si m’hagués estat possible, però mon pare m’ho prohibí terminant i clarament. Ara, després de tots els successos, he decidit unilateralment desobeir seua memòria per tal que la memòria del país perduri.

Farà un més que en Leandre, príncep d’Avidós i amant de ma germana, desaparegué sense rastre, per després aparèixer el seu cos inert a les aigües cristal·lines del Riu dels records. Els rumors que van succeir a aquest tràgic fet van ser tots acusant a Hero i a nostra ben honorable família d’un complot contra l’únic hereu del nostre regne veí. Es deia també, que l’emperador i sa muller havien entrat en un estat de perpètua malaltia per la tristesa, i que seues corts estaren prenent decisions per ells, sense consultar-los. Rumors que acabarien per demostrar-se de la pitjor manera per a tothom. El governador de Sestos i sa muller foren assassinats mentre dormien ara farà dues setmanes. Hero sabia qui foren els autors d’aquella acció atroç, i passat el temps de dol, decidí no convocar eleccions, i autoproclamar-se governadora interina de Sestos, per després declarar-li la guerra a Abidos, com a venjança del que havia succeït. Contra tot pronòstic, la resposta del poble fou immediata i positiva a aquella proposta. Avui han sortit tots els vaixells cap a Abidos. No només han partit soldats, sinó que la gran majoria d’homes i dones del poble es dirigeixen en aquest moment cap a la llar dels nostres veïns. Segons les lleis de Sestos, a la illa sempre hi ha d’haver una persona de la família del governador, i per això no he partit amb Hero, que ha fet ús de ses increïbles habilitats d’estratègia d’una manera permesa per primer cop. Ni un exèrcit d’un milió d’homes podrà mai amb la força d’un poble unit i un líder confiable i estratega com ma germana. He decidit, a falta d’aportar la meva força, aportar meues habilitats per l’escriptura, i continuar amb el que em sembla el legat del país...”

El Dani fa una pausa, i em pregunta:

– Vols que continuï? Ja saps el que ve ara...

Té raó. Sí que ho sé, però no penso perdre la oportunitat d’escoltar com va viure aquella noia la caiguda del seu regne, ja que, pel que està vist, no va morir amb ell. Em prenc uns segons per preparar-me mentalment, i després responc.

– Continua, si us plau.

“... En un moment de distracció, he agafat el llibre i la ploma i he fugit fins a la cova. Els soldats d’Abidos s’esperaven l’ofensiva, i han aprofitat per fer un contraatac a casa nostra. Han tancat a tothom que quedava a l’illa a la casa del governador, i a mi a meues cambres. Estic segura que encara creuen que segueixo allà, ja que desconeixen l’existència dels passadissos per sortir en cas d’emergència. He de trobar una solució per salvar al meu poble, però decideixo deixar passar un dia sencer per esperar el retorn de ma germana i les tropes.



Malgrat les meves intencions de sortir avui, ha resultat impossible. L’illa sencera està coberta en flames. Des d’aquí també veig Abidos. Han caigut els edificis més alts, inclòs el palau. Demà tornaré a provar de sortir.



L’illa segueix en flames, encara no puc apropar-me més que al riu, on estic subsistint a base de l’aigua que hi corre per aquí. Demà. Demà les flames s’hauran apagat i ma germana tornarà.



Avui l’illa no està en flames. Surto, nedo pel riu per tal de travessar-lo, i camino per entre roques ara sense vida, sobre les cendres de la bellesa dels dies de glòria, ara tant llunyans. Malgrat tot, res no em prepara per el que ve a continuació: milles i milles de cendres, però no només d’arbres. Estic caminant sobre un cementiri. Aquí jeu el meu poble. Els meus amics. Aquí jeu el meu món. Pujo a una muntanya per on podré divisar Abidos i tot el mar entre ambdós illes, i veig EL FINAL: Veig Abidos sota una columna de fum d’altitud interminable, i a mig camí entre les dues illes, les restes de dues flotes, una de cada banda, que s’haurien deixat la vida en una última lluita acarnissada.”

Espero a que el Dani continuï, però no ho fa. Els dos ens adonem que no hi ha res més a fer allà, i tornem a l’hotel.

Al matí següent ens truca la senyoreta Aranda, que es mostra increïblement afectuosa. Ens abraça als dos en quant ens veu i ens dóna les gràcies un mínim de cent cops. Tots els dubtes que podria tenir sobre aquesta noia en particular, es dissipen en veure la cara que posa quan li demostrem que el seu pare tenia raó, i que havia novel·lat pràcticament a la perfecció una història real.



Tornant a casa, ens dona un xec amb el doble dels diners que hauria de donar, però insisteix en que ens ho quedem. Aquesta mateixa tarda li faran una entrevista a totes les cadenes, a horari de màxima audiència, a la qual ens ha convidat.

Després de veure l’entrevista, la qual no ha deixat a ningú indiferent, em porto la mà a la butxaca i em trobo l’anell de Gaia. Quan el vaig agafar em vaig sentir una mica culpable, però ara sé que tots hem aconseguit el que volíem, i això és només un petit souvenir d’aquesta gran aventura. Quan arribo a casa, obro la caixa forta, el guardo, i em fico all llit amb roba i tot. He donat al Dani el dia de demà lliure, però jo penso anar al despatx després de desfer les maletes.

Al dia següent em llevo, em dutxo, recullo les maletes i baixo al carrer. Avui he decidit anar caminant al despatx. Quan arribo al vestíbul de casa, el Dani m’està esperant, amb un cafè a cada mà, i a sobre d’un d’ells, una magdalena de xocolata.

– Un mocca sense nata per a vostè senyoreta Domènech

– Un altre cop? Però si l’altre dia per fi em vas dir Dàlia! A més, no t’havia dit que avui t’agafessis el dia de lleure?

Dic, amb un somriure radiant mentre em dona el cafè i la magdalena. Ell sap bé que són les meves preferides

– En referència al nom, va ser la emoció del moment, no tornarà a passar. I en referència al dia de lleure... No em venia de gust, i prefereixo avorrir-me al despatx que a casa meva.

– Saps que? Deixem-ho estar. Gràcies per l’esmorzar.

I així, junts, ens dirigim al despatx. Un cop allà, quan ho encenc tot, em trobo el contestador ple de missatges sense escoltar. Tots entre el termini de després de l’entrevista i el que va de dia d’avui.

Escolto tots i cada un dels missatges, i arribo a un que em crida molt l’atenció:

“Bon dia, senyoreta Domènech. M’agradaria parlar amb vostè sobre una feina que necessito enllestir. Sap? No només en Grècia s’amaguen secrets.”

– Dani! Ja se quina serà la nostra següent gran aventura.