Capítol 2

Hero guià Leandre per entre muntanyes i valls, per un laberint de bellesa extraordinària a ulls del noi, que mirava embaladit al seu voltant, encara que els seus ulls sempre acabaven posats en allò que a ell li semblava la meravella més bonica: Hero. Ella caminava amb gràcia extraordinària i amb actitud decidida, i adonar-se que aquella vegada, el camí que tants cops hauria recorregut, brillava d’una manera diferent; hi trobava més vida. Arribaren a la entrada d’una galeria, i Hero va entrellaçar els seus dits amb els del noi, i dirigir-li llavors una fugaç mirada, a la qual ell respongué amb un tímid somriure. Hero començà a avançar per la galeria amb passes extraordinàriament suaus. El paisatge que trobaren al sortir deixà Leandre encara més bocabadat, si era possible, i Hero, en veure l’expressió del seu acompanyant, no va poder reprimir una petita riallada, que ajudà a Leandre a deixar anar una mica la tensió acumulada. Seguiren caminant uns quants minuts més, fins que arribaren a una molt ampla vall, travessada pel bell mig per un rierol d’aigües cristal·lines. El van creuar pel petit pont que hi havia, i arribaren al que semblava, i era, la entrada d’una cova immensa. Els joves, connectats encara per el contacte de les seves mans, van parar-se davant, i Hero digué, amb un somriure radiant:

– Sigui benvingut a la Cova dels Records, impossible de trobar excepte per aquells que ja hi saben arribar.

– Puc entendre el perquè. No crec ser capaç de repetir aquest camí, em perdria a la segona bifurcació.

Hero rigué.

– És normal. Si et sóc sincera, a més dels meus pares i ma germana Gaia, mai no he trobat a ningú. Aleshores, voleu entrar?

– Sí.

Fa ja com un quart d’hora que hem aterrat a Icaria, Grècia, i ara mateix estem al taxi camí del hotel en que ens instal·larem aquesta nit. Intento decidir-me per quina illa investigar primer, seguint els apunts i arxius que em va donar la senyoreta Domènech. Després de catorze hores de vol, la veritat es que a mi ja m’ha donat temps a investigar bastant, i he pogut descartar unes quantes illes, com ara Ios, Atenes, Milo o Scíathos; però, encara que em falten moltes per investigar, tinc la forta intuició de que la cova es podria trobar o a Kimolos o a Poliegos, donat que són les dues que més s’assemblen a les definicions del llibre i la llegenda original. Són a les que anirem demà a primera hora. El Dani està capficat en el llibre. L’he obligat a començar-se’l quan ja estàvem per la meitat del trajecte, per tal de que parés atenció a detalls referents a la cova, ja que a mi, a hores d’ara, tot em sona igual. Aquesta es la tercera vegada que el llegeix avui. El primer cop ha descobert coses molt interessants i durant la segon, on estava molt clar que ha profunditzat més en la història, ha fet un anàlisi increïblement detallat dels personatges i el lloc, a més de desxifrar diversos missatges amagats, dels quals jo no havia pres cap consciència. Ara, que l’està llegint per tercera vegada, està trigant més, i per la seva expressió facial, estic segura de que ara l’està llegint per plaer. Té una llibreta, on està apuntant coses. Fins ara, no m’havia adonat de la velocitat amb que llegeix. Vull dir, ha començat el llibre al entrar al taxi, farà vint minuts, i ja va per més o menys la meitat. El llibre té 352 pàgines.

Parem a les portes de Pyrgos Traditional Village, el hotel en el qual ens allotjarem. Deixo al Dani pagant al taxista, i jo entro al hotel. Té gràcia: només posar un peu al rebedor, aquest em recorda moltíssim al saló de ball que es descriu al llibre. L’hotel té un aspecte rural, però el servei és excel·lent. M’atén una noia que parla castellà perfectament, i hi ha un acomodador que agafa les nostres maletes i ens acompanya a les nostres estances. El Dani i ell s’endinsen en una conversació en grec, de la qual no entenc res, però l’home, quan s’ha de dirigir a mi, ho fa en castellà. No ho parla tant bé com la dona d’abans, però no ho fa malament. Em deixen a la meva habitació, i els escolto com segueixen parlant fins arribar al corredor del costat, on el Dani està allotjat. M’ha sorprès que el Dani sabés parlar grec fluid. Em pregunto quantes més coses desconeixeré d’ell.

Al dia següent, el Dani i jo ens trobem al menjador, on hi ha una quantitat de menjar exorbitant. Vaig tastant una mica de tot, fins que arribo a una part tota de melmelades, confitures i mel on em trobo amb una mena d’elixir que, encara que sembla mel, no ho és. El Dani em veu dubtar, i em diu:

– Tahini. Consisteix, bàsicament, en llavors de sèsam mòltes. Els grecs, com la majoria dels habitants de Mig Orient, la utilitzen com ingredient a molts del seus plats més típics. Això si, hi ha persones que simplement la unten amb pa i la mengen tal qual. Personalment, trobo que seria una acció irresponsable, per part de ningú, trepitjar Grècia per primer cop i no provar-la.

– D’acord, suficient. M’ho expliques o penses continuar fent com si res?

Dic, mirant-li fixament als seus ullassos grisos. El Dani em mira amb expressió confosa i, com si de sobte ho entengués tot, comença a riure. Em poso una culleradeta de Tahini al meu plat, donant-li temps de recuperar-se i explicar-se, i així ho fa:

– Vaig viure a Atenes durant tres anys. A tu et vaig conèixer l’any que vaig decidir tornar a Barcelona. I, abans que et sorprenguis d’aquesta manera en algun altre moment, també vaig viure dos anys a la República Txeca, quatre a Luxemburg i uns altres dos a Hongria.

– Com...?

– Vaig néixer a Barcelona, i hi vaig viure allà amb la meva mare fins que vaig fer els tretze anys, quan vaig començar a viure amb el meu pare. Per el seu magnífic treball d’ambaixador, havia de viatjar molt, i jo vaig poder anar amb ell. Desprès, als vint-i-quatre, em vaig cansar i vaig tornar a Barcelona. Després, ens vam conèixer.

– I no et va resultar difícil adaptar-te? Vull dir, sent un adolescent, que no parla la llengua... Això havia de ser dur.

– Això de que no sabia la llengua és relatiu. Sempre he tingut una facilitat de llenguatge bastant impressionant, i no vaig tenir cap problema. I, tenint en compte que el meu pare és un dels ambaixadors més rics i importants del món, et puc garantir que vaig estudiar a centres molt ben equipats per nens com jo.

Assenteixo, però la veritat és que no estic molt segura de si es refereix al fet de ser estranger o a alguna altre cosa. Noto que ell està una mica incòmode, i decideixo deixar el tema per un altre moment.

La noia que ahir estava a la recepció es dirigeix directament al Dani i li diu alguna cosa en perfecte grec, a la qual ell contesta amb un somriure radiant i assentint amb el cap.

– El nostre cotxe ens espera, senyoreta Domènech.

– Oi que, en alguna ocasió, t’he dit que hem diguis Dàlia?

Contesto, mentre ens aixequem i ens dirigim a la porta de l’hotel. El Dani simplement somriu, però no diu res. Quan entrem al cotxe, el Dani li demana per anar al port. Durant el trajecte, vull explicar al Dani el perquè de les illes, però de seguida m’adono que ell ha arribat a la mateixa conclusió que jo, i ho deixo córrer. Deixo que el Dani s’entengui amb els del port mentre jo reviso el material. Hem decidit que, com al llibre la illa de Sestos és una mica més gran que la d’Avidós, hi anirem primer a Kimolos. Hem seguit totes les pistes que teníem, i hem utilitzat molt la raó, així que compto amb que això no sigui com a les pel·lícules, i haguem encertat a la primera. Quan arribem, el Dani té la cara d’un color grogós, i només baixar, es para uns cinc minuts. Quan veig que recupera un color quasi normal, li dic que s’afanyi. Ja són les deu del matí, i encara no em començat a buscar. En qualsevol altra situació, és probable que m’hagués sorprès la bellesa d’aquesta illa. Tots els camins estan molt ben cuidats, i hi ha molt poca urbanització. La veritat és que, des de que hem arribat, encara no he vist cap cotxe. Caminem per platges i cales, i arribat el moment, segueixo al Dani per pujar a un penya-segat. Després d’unes dues hores caminant, ens trobem a una vall i, quan miro en davant, em trobo amb una cascada d’uns quatre metres d’altura. Només la veig, accelero el pas. Dono la volta a la muntanya, i començo a passar per bifurcacions. D’alguna manera, se on trepitjar cada vegada. Agafo el camí de la dreta, després el de l’esquerra, dos més a la dreta... Després d’interminables decisions, m’adono de que hi hem arribat. Per increïble que sembli, hem arribat a La cova dels Records. Em giro i veig al Dani, que hem mira com si acabés de veure un fantasma. Li somric, i, sense vacil·lar, m’encamino cova endins. En realitat, més que una cova és una galeria, i al fons de tot, és veu la cascada, que és el que la manté oculta per l’altre banda. Té un ambient sorprenentment sec, i el que trobem dins no ens decep. No ens decep gens.

Entre els diversos artefactes, joies i de més relíquies que trobem, hi ha una cosa que destaca sobre la resta: el Llibre dels records.