Dos mesos després, com van prometre Clara i Franz , van tornar al centre d'acollida per veure a Delu i Abu. Però, quan van arribar, es van portar una gran sorpresa. Els dos germans ja no hi estaven. Van buscar desesperadament a Pau per preguntar-li si sabia alguna cosa sobre els xiquets, quan de sobte va aparèixer amb molts documents a les mans.

-Ei Pau! Saps on estan Delu i Abu? -va preguntar-li Franz.

-Bona vesprada! -va contestar feliç- Si mira, justament ara anava per ells. Estan vestint-se i fent les maletes que de seguida es van, els estan esperant els seus pares adoptius.

En aquell moment van aparèixer els dos germans pel fons. Clara i Franz s’en van quedar muts i no van poder dir res.

-Hola Abu! Com estàs Delu? -va dir Clara.

-Molt bé, bastant nerviosos. -van contestar els dos, encara que ella semblava un poquet més trist.

-Escolteu-me els dos, segur que la nova família és espectacular. Viureu a casa amb ells, anireu al col·legi i fareu amics nous. No vull que us preocupeu per res. Us promet que us farem alguna visita de tant en tant i tornarem a anar al parc junts.

Els dos germans els van fer una gran abraçada i se’n van anar amb Pau al despatx on estava una pareja jove desitjant firmar els documents necessaris. Conforme Clara i Franz van eixir per la porta del centre d'acollida, se n’adonaren que no tornarien a veure´ls ni a saber res més d´ells mai.

Van tornar a casa i van continuar fent vida normal, del treball a casa i de casa al treball. Però ja no era el mateix. No hi havia dia que no pensaren en ells. Franz va continuar sent el solitari del parc, baixant tots els dies per llegir com si no hi haguera un demà.

Fins que arribà un dia que no ho va suportar més i va decidir cridar al centre per que li donaren algun tipus d'informació sobre la família adoptiva dels nens perquè necessitava, al menys, saber alguna cosa d’ells. Va parlar amb una senyora major, que encara que sabia qui era per tots els favors que li havia fet a la casa d´acollida, no li era permés donar informació sobre Delu i Abu ni de cap xiquet perquè era privat. Franz no esperava aquella resposta, pensava que li dirien alguna cosa. Un simple nom de col·legi, barri, o almenys el dels seus pares, però al final va entendre la resposta de la dona, a ell tampoc li agradaria que li revelaren informació dels seus fills a un desconegut.

Per sort, aquella mateixa nit Clara tenia una sorpresa per a ell, estava embarassada! Després de tants intents, avortaments i dies dolents per fi ho havia aconseguit, anaven a ser pares. Amb tan sols una frase va poder canviar-li l´ànim a Franz, ell sempre havia desitjat formar una família i per una vegada ho podia aconseguir. Passaven els mesos i cada dia s´acostava més i més el naixement del xiquet. A pesar que des del primer dia que ho van saber van començar a comprar-li tot tipus de coses, des d'una samarreta fins a un propi escriptori per a quan fora major, encara seguien, era el primer fill i tot havia d´eixir bé, no li podia faltar absolutament res. Fins que per fi, una preciosa xiqueta va arribar al món. No van haver de pensar molt en un nom especial, ho van tindre clar des del primer dia, anava a dir-se Delu. Delu era una xiqueta molt dolça, tant que es va convertir en la gran alegria de la casa.

Passaven els anys i encara continuaven acordant-se dels dos germans, Delu i Abu, es preguntaven cada dia què hauria sigut d´ells, com els aniria, si s´haurien quedat a Espanya o els seus pares adoptius eren d'un altre país, però continuaven sense cap resposta. Moltes vegades, la seua filla Delu, els preguntava el per què del seu nom, s´anava fent major i s´adonava de que no era un nom comú. No coneixia a ningú més que es diguera així, i a més, en el col·legi escoltava que era d'origen africà. No obstant això, els seus pares mai li contaven la famosa història dels dos germans, sempre que els treia el tema del nom, preferien ignorar-la i fer-se els bojos.

Fins que va arribar l'any que tot el món estava esperant, l'any on el poble anava a organitzar unes festes magnífiques. Unes festes on s'anava a reunir gent d'altres ciutats i sobretot d'altres països, on cada persona presentaria els seus costums, gastronomia i balls típics del seu lloc de procedència. A més a més, Clara i Franz havien organitzat una fira plena de llocs replets d´objectes característics de la gent del poble, objectes vells que havien sigut restaurats per la gent més major.

-Delu, recorda que aquesta vesprada comença la fira, per favor quan acabes amb els deures t'acostes i així ens ajudes a organitzar els últims preparatius, et deixaré unes bosses a la porta per què et baixes -va dir Clara.

-Siii mamà, no estigues nerviosa per favor que saps que tot va a anar bé, tal com heu preparat. -va contestar Delu.

Va començar i Delu tenia raó, tot anava com el previst. Els concursos de gastronomia estaven sent un èxit mentre que els objectes restaurats també estaven triomfant, tant que a les poques hores es van vendre la majoria. I ara, només faltava el concurs de balls típics, el que Delu estava ansiosa per què arribara.

-Senyores i senyors! Ha arribat el moment que tothom esperava... el gran concurs de ball de la història! A la meua dreta teniu a aquests cinc grups de joves, ells són els que ens presentaran els balls típics dels seus països. Podrem contemplar el tipus de ball més famós de Cuba , la salsa; de Brasil, la samba; de la Xina, la dansa del lleó; del nostre país, Espanya, les sevillanes i finalment però no menys important de Sud-àfrica, el gumboot. Tots ells ens faran una xicoteta coreografia, la qual tots els que som ací podrem votar com a guanyadora.

El guanyador tindrà el privilegi de poder quedar-se en el nostre xicotet però adorable poble durant una setmana sencera, una setmana que estarà plena de festes, actuacions i moltes excursions per a poder gaudir de la naturalesa que presenta aquest xicotet racó d'Espanya. -va anunciar un jove que havia sigut triat feia uns dies per a fer de presentador.

Durant les actuacions Delu es va quedar impressionada amb el gumboot, era l'únic tipus de ball que no coneixia i per a la seua sorpresa, el que més li havia agradat. Va pensar en tots els assajos que haurien fet els ballarins abans del gran dia. Per descomptat, no hauria sigut res fàcil aconseguir que cadascun dels ballarins feren cada pas al mateix temps, cada palmada i cada esclafit amb els dits. I semblava que no era l'única que pensava això, perquè Sud-àfrica va aconseguir guanyar el concurs, podríem dir que ho va arrasar perquè el 70% dels vots van ser per a ella.

-A veure… vegem què tenim per ací… I el guanyador… del gran concurso de ball és… Sudàfrica! -va anunciar Joan, el presentador.

En escoltar aquestes paraules, tot el públic va començar a aplaudir, tant que fins retrunyia l'escenari. Damunt d'ell estaven els guanyadors, que saltaven d´emoció, estava clar que no li ho esperaven.



-Per favor, podríeu explicar-nos com sent tan joves teniu tant de talent? Quants anys porteu ballant? -els va preguntar Joan.

De sobte va agafar el micròfon una de les ballarines de uns divuit anys va dir:

-Bona vesprada a tots, el meu nom és Delu. Primer volia donar-li les gràcies a cadascun dels meus companys de ball, que han vingut des de molt lluny per a poder fer realitat el meu somni. Amb somni em referisc a poder ballar davant de tanta gent, però també a poder tornar ací després de tant de temps. I amb això la majoria es preguntarà: tornar ací? Per a què? Si, tornar al poble que em va canviar la vida. Una vida plena de continues guerres i catàstrofes va ser substituïda per una vida en un centre d'acollida, on vaig aconseguir ajuda de moltíssima gent, i sobretot d'una parella que vivia fa uns anys ací, fins que em vaig anar a Londres amb la meua nova família. Sense l'ajuda d'aquest poble sé que ara mateix no podria estar ací ballant ni dient-vos tot això, per això done les gràcies públicament perquè s'assabente tothom de les grans persones que viuen ací.

Quan Clara ho va escoltar es va quedar impressionada, era la primera vegada després de dotze anys que coneixia a algú que es deia igual que ella. Ara ja sabia amb certesa que el seu nom era d'origen africà, però... com se'ls va ocórrer als seus pares? La ballarina havia estat vivint ací durant un temps? Hi havia alguna cosa que no li quadrava, així que va decidir anar a explicar-li als seus pares el que acabava de passar.

-Pare! Mare! Ha guanyat Àfrica! De debò que han fet un ball impressionant, hauríeu d'haver-ho vist, us hauria encantat. I sabeu que? Una de les ballarines es diu igual que jo i ha contat que va estar vivint en el centre d´acollida del poble durant un temps, supose que serà el que hi ha prop de casa perquè no hi ha un altre, quina casualitat tot.

Clara i Franz es van quedar per un moment en shock i en tan sols tres minuts ja estaven al costat de l'escenari. No podien creure el que els seus ulls estaven veient, era la xicoteta Delu, encara que de xicoteta ja no tenia res, s'havia convertit en una dona. No tenien proves però tampoc dubtes, la mirada continuava sent pràcticament la mateixa. Es van acostar un poc més a l'escenari i en qüestió de segons Delu els va reconèixer, entre llàgrimes i emoció es van abraçar durant uns llargs minuts, ambdós pensaven que no es tornarien a veure mai.

La xicoteta Delu els va mirar pensativa, què estava passant? Llavors va ser en aquell moment quan Franz i Clara van decidir contar-li la història que havien estat guardant tant de temps.

I per això el dit de: “la distància separa cossos però no cors.”