Una setmana més tard, Clara i Franz van decidir anar a visitar a Delu. Era la nit de Nadal, un dia on les famílies estan reunides, sopant, cantant nadales, obrint regals… Però no tots tenen eixe privilegi, com Delu i tots els seus companys del centre d´acollida, que havien deixat a la seua família i ciutat per sempre.

-Franz, i si busquem alguns joguets per als xiquets? Estic segura de què es posaran molt contents. -va preguntar Clara.

-Em pareix una idea fantàstica.

Quan van arribar van veure a molts xiquets de totes les edats i nacionalitats. Bebés, xiquets entre uns cinc i deus anys i fins a adolescents. L´única cosa que tenien en comú és que tots mostraven la mateixa expressió en les seues cares. Estaven com tristos, desganats.

Es van quedar sorpresos al veure a Franz i Clara entrar per la porta, era com si no hagueren tingut visites des de feia temps. De sobte, va aparéixer Delu corrent cap a ells i li va donar una abraçada al seu benvolgut amic Franz. Pareixia molt emocionada. Darrere d´ella corria un xiquet un poc més major amb pareguts raonables, pareixien germans.

-Tenim unes cosetes per a tots vosaltres… - va dir Franz alçant una gran bossa.

Al veure-ho, tots van anar corrent cap a ells, i ell i Clara van començar a repartit joguets. Tots van canviar les seues cares en pràcticament cinc minuts. Ara estaven feliços, jugant tots junts.

-Moltes gràcies per tot el que esteu fent per ells. La majoria estan separats dels seus pares des de fa quatre anys. Els van portar a Espanya per totes les guerres que hi havien en el lloc on vivien. Des d´eixe moment no han tornat a saber res més de la seua família, ni ells ni nosaltres. Es mereixen el millor que els puga passar -va dir Pau, un dels monitors.

-No cal que ens dónes les gràcies, només hem posat el nostre xicotet gra d´arena -va contestar Clara.

-I que ha sigut de Delu i aquell xiquet? -va preguntar Franz, assenyalant a un noi.

-Aquell xiquet és el seu germà, s´anomena Abu. Porten en aquest centre d´acollida molt poc de temps, fa pràcticament dos mesos que van arribar. Les seues històries són unes de les més commovedores. Ells són d´Àfrica, d´una ciutat anomenada Brazzaville. Van nàixer amb guerres i han viscut tota la seua vida amb elles, per això tot açò és nou per a ells.

Pel que ens han comptat, sa mare, es va casar amb el pare dels xiquets per obligació. Va ser segestrada i obligada a casar-se amb ell, la violava i pegava quan volia. Quan ja havien nascut Delu i Abu, es va plantejar diverses vegades fugir però sabia que era impossible ja que també havien guerres i havia de tindre molta cura. Passaven els mesos i tot seguia igual amb el seu marit. Seguia colpejant-la però ara no sols era a ella, sinó també als seus fills. Rebien tots els dies palisses del seu pare i cada vegada escoltaven bombes i tirs que s´acostaven més i més a on ells estaven. Cada setmana intentaven eixir cap a Espanya centenars de persones en barques unflables, tan xicotetes i fràgils que pareixien de joguet. A pesar d´això, van decidir intentar-ho, si es quedaven, son pare acabaria matant-los i si eixien els podia caure una bomba o aconseguir eixir d´aquella ciutat, així que van decidir arriscar-se. Estaven pujant a la barca quan de sobte van aparéixer uns hòmens desconeguts que van agafar a sa mare i se la van portar, no se sap a on, probablement eren companys del pare. Per sort, Delu i Abu ja estaven pujats a la barca. Van arribar a Espanya morts de fred, quasi els dóna una hipotèrmia per haver passat tota la nit navegant pel mar sense portar a penes roba d´abric. Quan ens van dir que havien arribat uns xiquets sense família, no dubtem a acollir-los. Ningú es mereix el que els ha passat.

-És terrible… -van dir Clara i Franz en shock.

-L´important és que des que t´ha conegut Delu, està més feliç i eixa il-lusió se la transmet a tots els altres. -va contestar Pau.

Franz i Clara van tornar a casa emocionats després d´haver escoltat aquelles paraules, tenien la intenció de tornar sempre que pogueren al centre d´acollida, i així ho van fer.