Un dolor esquinçador, que em naix des de dins. Em crema el pit, el sòl estava humit, va deixar d'importar-me tot, només veia el meu propi dolor. Era el meu dolor, el que havia sentit tota la meua vida, només que ara era molt més gran, el sentia sobre mi, asfixiant-me. No em resultava estrany. Era el dolor del rebuig, del propi i de l'alè. El dolor de la soledat i del cansament. Era el dolor de l'ànima, d'una vida fastiguejada, encara curta i sense destinació. Ho sentia tot molt fosc, difús. Sabia que les bèsties estaven sobre mi, però no les sentia. Era més agut el meu pesar que el dolor que em produïen les seues urpes. Tal vegada ni tan sols m'estigueren ferint realment, tal vegada fora jo. Tal vegada sempre he sigut jo mateix qui em provocava les ferides.

Llavors, la causa per la qual estava en el sòl era jo? Era jo qui m'havia reduït a mi mateix a això, poc més que un animal ferit? Si era jo el causant del meu propi dolor, havia de ser jo qui s'enfrontara a ell. Havia de mirar-lo de front, com abans havia mirat a les bèsties i aconseguir el control. Entendre el dolor com a meu i continuar avant. Però com podia enfrontar-me a això? Com pot un lluitar contra si mateix sense acabar ferit? Pot ser que siga impossible. Pot ser que per a eixir d'aquesta necessite aqueix dolor. Pot ser que només canviant un dolor per un altre aconseguisca continuar avant. I ara, sobre totes les coses, el que més necessite a seguir cap avant, deixar arrere el passat, la meua por al dolor. Vaig decidir enfrontar-me a elles, eren moltes les bèsties que s'escoltaven, però era major la meua determinació.

Vaig obrir els ulls, les bèsties ja no estaven, els sorolls van anar ensordint, ja no hi havia rastre d'elles, però sentia la seua presència sobre mi, com si els meus ulls ja no pogueren veure-les. Notava les seues urpes, però no sobre la pell. Estaven dins de mi, podia sentir-les furgant en el meu passat, en els meus records, en la meua vida… En la meua vida? Estava viu en aqueix precís instant?

Vaig intentar alçar-me, vaig ecolzar les palmes i genolls en el sòl, i vaig sentir, per primera vegada, l'herba fresca sota les meues mans. En posar-me dret, vaig notar que estava descalç, que les branques es clavaven als meus peus. Fins a aqueix precís instant no havia sigut conscient de quant trobava a faltar sentir el sòl que ara m’acollia.

De sobte, em vaig sentir més viu que mai. Vaig veure el meu objectiu clar, havia d'eixir d'allí, d'aquella illa que tant m'havia fet patir i alhora recapacitar. Havia de deixar el meu passat arrere. Vaig girar sobre mi mateix, entre la densa vegetació es podia entreveure una espècie de caminoi. Vaig comprendre, doncs, que només si mirava cap avant sense fanfarroneria, acceptant el dolor com a propi, podria trobar l'eixida.

Em vaig dirigir cap a aqueix camí sense pensar-ho, no havia de quedar-me arrere com m'havia ocorregut abans. Supose que va ser en aqueix moment quan vaig deixar de veure el que m'envoltava com un paisatge amenaçador, i vaig poder contemplar la bellesa d'aquella inhòspita illa, la seua exuberant vegetació i la bellesa de l'alba. Tot això havia estat sempre davant dels meus ulls?

Vaig continuar caminant, mirant al meu voltant, buscant els ulls brillants que m'havien acompanyat en el meu pas per aquell lloc. No els vaig trobar. Com els anava a trobar, si aquelles bèsties estaven dins de mi? Ara mateix era igual, aqueix camí atreia tota la meua atenció. Ho sentia un lloc tranquil, pacífic. Em calmava. Els sons d'aquell espai eren molt més tènues, més alegres; la llum queia suau, generant molt poques ombres. Què era aquell lloc?

Davant meu, encara en la distància, vaig vore una xicoteta costera, el camí semblava deixar de ser pla. Vaig suposar que no podria veure el final amb claredat per la distància que em separava d'aquell lloc, però ho vaig entendre com el final del meu recorregut. Cada pas d'aqueix camí m'havia aportat més tranquil·litat, més aprenentatge. De debò hauria acabat tot? Ara que em sentia segur, però no confiat en excés, ara que m'havia enfrontat a les bèsties, que les havia assumides com a part de mi, acabava tot llavors?

Em vaig negar al fet que aqueix fora el final, i vaig continuar caminant, havia d'haver-hi alguna cosa més en tota aqueixa història, algun detall se m'escapava. Vaig continuar sentint l'herba sota els meus peus, la brisa en la cara, la calor del sol en la meua pell, tot era perfecte. Tan idíl·licament perfecte…

No vaig ser conscient, entotsolat en els meus pensaments com estava, del canvi en el paisatge; l'agradable herba es va fer terra aspra, les flors i arbustos es van convertir en alts arbres, la malesa a la meitat del camí, la brisa suau, en torbs violents i gelats i el silenci es va convertir en uns murmuris, no de bèsties sinó d’humans, no se'ls entenia bé , però em buscaven. Vaig sentir que em buscaven. Què volien de mi?

Vaig mirar enrere i no vaig trobar ni rastre d'aquell paisatge que abans em bressolava. Què estava passant? Vaig intentar baixar aquella costa, ho vaig intentar amb totes les meues forces, però no era capaç de moure'm en aquella direcció. Vaig tindre por, molta por. Sense voler-ho, vaig caminar cap amunt, serpentejant entre roques i plantes, entropessant a cada pas. Jo no volia pujar, em negava a fer-ho… però una cosa més forta que jo m'obligava. Vaig entrar en pànic. Què era tot això? Era potser una mica de tot allò real? On estava?

Vaig caminar cada vegada més ràpid, amb aquells murmuris convertits en gemecs i crits d'angoixa ressonant en les meues oïdes. Em demanaven auxili; agonitzaven i volien que jo cessara el seu dolor, però jo no els veia, no podia ajudar-los. Em sentia pesat, adolorit, encara que el meu cos no em responia, continuava caminant, quasi corrent. Vaig entropessar i vaig caure sobre els meus genolls; recobrar l'alè m’havia de donar l'oportunitat de pensar, però no podia; el cap m'anava a mil per hora. No podia recapacitar sobre res, tenia un pes en el meu interior que podia sobre qualsevol idea. Aquelles veus, el mal lloc en el qual em trobava, la forma en què el meu cos es movia contra la meua voluntat…

No era capaç de concentrar-me en res més que en l'angoixa. Vaig baixar el cap i el meu cos em va permetre un respir. En mirar-me, tot va tindre sentit: els crits, l'angoixa, la meua confusió. Aquell era el meu uniforme. El meu uniforme tacat de sang… i llàgrimes. I d'angoixa i dolor. El meu uniforme i la culpabilitat. El meu cos em va donar un respir, i vaig romandre de genolls, sobre la terra, intentant assimilar qui era, i què havia fet havia fet. Però no podia. Com s'accepta una cosa així? Encara immers en el meu propi dolor, el meu cos es va alçar i va continuar caminant. Cada pas suposava un gran pesar per a mi, amb cada camallada recordava més la veritat, qui havia sigut, a quantes persones havia fet mal, quantes històries havia robat.

Havia arribat al final del meu camí, al cim d'aquella muntanya d'emocions i sentiments. Estava sobre un penya-segat. No sé quan havia arribat al cim, però el meu camí allí havia acabat. Després de mi, aquella illa que mai podria oblidar. Davant, la mar. Només la mar, la profunditat dels oceans, la boira envoltant-me… i els records.

A la llunyania, pràcticament submergit en les aigües, un avió. Estava en flames, malgrat que l'aigua que ho envoltava estava en calma. Feia molt que havia caigut, però el dolor continua latent. Vaig sentir crits, veus que demanaven auxili. 472 veus que em reclamaven, que em cridaven. Confiaven en mi. No sabien el que els havia fet. Em demanaven que els ajudara, que els traguera de l'aigua, que dirigir el rumb. Volien arribar a la seua destinació i era jo qui havia de retornar-nos sans i estalvis a terra. Però no ho vaig fer. No ho vaig fer conscientment. Perquè era un covard, perquè no em coneixia a mi mateix, perquè m’aterria viure. Ho vaig fer i no em penedisc més que de les vides que em vaig emportar amb mi. En aquell moment, vaig prendre la determinació de remeiar el mal que vaig fer. No podia retornar les vides que vaig robar, però sí que podia ajudar a aquelles veus que cridaven pel meu auxili.

Vaig mirar després de mi, a aquell bosc que m'havia fet retrobar-me amb mi mateix. A la vegetació que va donar recer a les bèsties que ara jauen en el meu interior, als camins sinuosos i també al lloc buit, il·luminat i tranquil que m'havia conduït fins a aquest penya-segat. Mire a la platja, ara deserta, al vaixell que ens va portar a tots fins ací i a aquell que el va conduir fins a la riba. Vaig mirar tot el que deixava arrere i no dubte que la següent, seria la decisió correcta. Havia de continuar avant sense fugir.

En aquells moments ja sabia que la por formava part de mi, que si ho negava la convertiria en una bèstia enorme i violenta que em turmentaria tota la vida. Tenia por, sí, i això estava bé. Tenía por però ara ja no era un covard. No era un covard perquè em vaig enfrontar a la vida, a la mort, al dolor, a la culpabilitat. No era un covard perquè vaig decidir tindre por i que la por em fera fort. No era un covard perquè llavors, ja sabia qui era. I no hi ha major covard que el que es tem a un mateix.

Havia de caminar tranquil i amb seguretat. Era culpable, i ho esmenaria. Havia d'ajudar aquelles veus que em cridaven, que se submergien en les calmades però profundes aigües que envoltaven aquesta illa. Vaig escoltar un aleteig molt suau, com si algú observara les meues accions, com si m'acompanyara.

Vaig mirar aquell avió en flames, l'aigua tranquil·la i cristal·lina. L'aigua que purifica, que renova, que reviu. L'aigua que abraça. Vaig tancar els ulls i vaig saltar.



L'aigua em va envoltar, em va abraçar, em va bressolar. Era una aigua càlida, va aconseguir inundar tot el meu ser fins a fusionar-se amb amb mi i ser part d'ella. L'aigua va sanar les meues ferides, em va llevar l'uniforme, em deixà nu en cos i ànima, es va colar per les meues entranyes i em va netejar. L'aigua em va retornar a la vida. L'aigua em va permetre tornar a respirar.

Inhale amb força, però hi ha alguna cosa en la meua gola, sent que m'ofegue Què és aquesta olor? Òbric els ulls i una llum clara i artificial em molesta. On estic? Moc la mà dreta, però alguna cosa m'ho impedeix. Què és això? Estic emmanillat al llit. Estic emmanillat al llit d'un hospital. Ja no sent crits agònics, només una infermera que em parla. Una infermera que em parla i que silencia les veus del meu cap. Parla fort i és ruda amb mi.

Mai he sigut un heroi, però sí que vaig pensar que podria arribar a ser-ho. Que podria esmenar els meus errors, que algun dia, tornaria a viure en pau, que em deslliuraria de la meua condemna autoimposada.

Ara, la condemna seria una altra. I d'aqueixa, mai anava a poder deslliurar-me.