La seua mà es trobava a escassos centímetres de la meua. Faria el correcte? Tindria alguna possibilitat de sobreviure si ho feia? Què faria després de donar la mà? Trobaria llavors el moment de fugir? Sentia la por com una cosa física, quasi com si correguera per les meues venes. Vaig fregar la seua mà. I, en aqueix moment, el cor se'm va accelerar; notava cada pulsació en la gola. Just quan pensava que anava a tirar-me arrere, el palmell de la meua mà va aconseguir la seua. No podia fer-me enrere.



El vaig mirar als ulls i em vaig veure a mi mateix reflectit en ells. De sobte, un dolor sord i agut a la mà, que a poc a poc va anar pujant-me pel braç fins a estendre's per tot el meu cos. Després d'això, res. Només jo, el meu reflex en els seus ulls i el dolor. I la por, sempre una por intensa i persistent. Només jo en els seus ulls. Només jo.



En aqueix moment, vaig intentar amb totes les meues forces deixar de mirar el meu reflex, però la seua arpa m'empresonava; era impossible enlairar-me d'ell. Així que em vaig resignar i vaig deixar de fugir, em vaig centrar en el meu reflex: era jo, una versió de mi, jove i atrevida.

Es va fer present, de colp, un profund dolor pel perdut, un dolor que portava anys enterrat. Pel temps que vaig malgastar, la ingenuïtat i il·lusió que mai tornaran, l'audàcia típica de la joventut… no vaig poder evitar pensar que amb la joventut es perden les coses veritablement importants de la vida.

A poc a poc i davant els meus ulls, vaig veure com aqueixa versió de mi mateix envellia fins a arribar a qui era en aquells dies. El meu jo actual. I em vaig veure. Em vaig veure realment. I vaig ser conscient, per primera vegada, de tot el que havia deixat passar. De les oportunitats que es van escapar entre les meues mans. Vaig desitjar plorar, però una cosa desconeguda m'impedia deixar de veure l'espill que eren els seus ulls.

Quan vaig tornar a centrar-me en el que estava veient, vaig trobar un ancià de faccions caigudes. Tenia la mateixa forma de la mandíbula que jo, i uns ulls carregats d'angoixa. En mirar-lo fixament vaig comprendre que aquell home havia malgastat la seua vida. Aquell home era jo. Vaig compartir l'angoixa de l'ancià, però la por que abans em va accelerar el cor, ara havia desaparegut. No sentia res.

Davant meu, les faccions d'aquell senyor es van anar fonent fins a convertir-se en el no-res mateix. Com més em fixava en ell, més angoixa i més fàstic em feia sentir aquella imatge. Però no por, mai més por.

Vaig contemplar detingudament el seu rostre. Era jo, o més aviat, el que quedava de mi: un rostre sense expressió i buit de tota emoció. Vaig sentir vertigen en veure en el que em convertiria, com seria la meua fi. Una vida perduda i un rostre atrotinat com a recordatori de totes les meues pèrdues.

Vaig poder contemplar la cruesa de la realitat: no tenim una finalitat en aquest món, perdem el temps preocupant-nos per coses materials i per les opinions dels altres, no gaudim de la nostra efímera existència.



Aquell rostre continuava desintegrant-se, es convertia en pols. I a mi, com més desapareixia, menys m'importava tot l'assumpte. Vaig arribar a una conclusió: si continuava pensant en la meua existència perdria el meu temps, havia de deixar de témer-li a la realitat, perquè la mort és inevitable per a tots.



Quan vaig deixar de centrar-me en el rostre d'aquella bèstia vaig notar una diferència; no era ella qui em retenia a mi, ara era jo qui estrenyia la seua arpa fortament.

Vaig decidir soltar-la, ara era ella qui em temia a mi. Em va mirar amb les seues conques buides però brillants, una mescla de simpatia i terror. Respecte. En veure's alliberada del meu agarre, va fugir cap a la part més fosca del bosc, esvaint-se segons s'acostava a la vegetació.

Havia agarrat la mà de la bèstia que em terroritzava. Vaig intentar assimilar-ho, aprofitar la calma del clar del bosc i intentar entendre, almenys, una mica de tota aquella situació. Agarrar a aqueix ser m'havia espantat fins als ossos, sí. Però, potser, si no ho haguera fet, mai m'hauria deslliurat d'elles. Ja havia vist per mi mateix el que aqueixos éssers els feien als qui fugien. Vaig comprendre llavors que la solució mai seria fugir sense rumb, deixar-se guiar per la paüra. Que si pretenia eixir d'aqueixa illa -o el que fora aquell lloc-, havia de pensar i atrevir-me. Ser racional i valent. Abraçar les meues pors, comprendre'm a mi mateix i seguir avant. Jo era qui tenia el control sobre aqueixes bèsties, perquè jo podia decidir si continuar atemorit o reconéixer-me com a covarda i fer-li front, d'una vegada per sempre, a les meues pors.

I això vaig fer. Em vaig dirigir on abans s'havia amagat la bèstia. No vaig veure ja més que el reflex d'alguns d'aqueixos ulls que abans em perseguien. Els murmuris ja no em resultaven amenaçadors. Em seguien, sí, però anaven amb mi i no després de mi. Les branques cruixien sota els meus peus i sota les seues potes, arpes i cames, i això ja no em feia por. Ara les coneixia. I, precisament perquè les coneixia, no podia témer-los.



Amb cada pas que donava, m'allunyava de la vegetació densa, de les pors, dels traumes, dels mals records, del dolor. Ara ja sabia que fugir significaria la meua pròpia mort a les mans d'aqueixes bèsties. Em respectaven, és cert; però també romanien a l'aguait, esperant qualsevol flaquesa per a atacar. No miraria arrere de nou, perquè mirar arrere, al passat, seria fugir. I no podia permetre'm sentir por.

Vaig caminar confiat, amb el so dels seus murmuris de fons. Em vaig moure entre la mala herba amb calma. Jo controlava la situació. Jo dominava les bèsties.

Perdut en els meus propis pensaments, no vaig escoltar com les veus van augmentar el volum, com els murmuris s'escoltaven més i més alts. El bosc em parlava i jo no vaig saber escoltar-lo, perdut com estava en el meu excés d'ego. Em vaig sentir invencible. Fins que les veus van callar. El bosc va deixar de parlar-me. La calma que precedeix a la tempesta. I l'il·lús que no es va adonar i continua caminant, ara confiat, sense por. Sense un sol polsim de por…

Sense por fins que vaig caure i vaig caure i vaig caure. En algun moment, m'havia trobat amb un desnivell en el terreny, i vaig entropessar amb el meu propi ego. Quan parí de rodar entre les fulles caigudes, vaig notar que no sentia res. Literalment res. No sentia els braços, ni les cames. No em sentia a mi mateix. Però feia olor la sang i vaig veure com les meues mans es movien per a tocar el meu costat. Feia olor la sang i veia la sang però no la sentia. Tampoc sentia dolor.



De nou, només vaig ser capaç de sentir por.



I amb la por, les bèsties. Aqueixos éssers al meu voltant. Ara eren més i semblaven més forts, més fers, més rabiosos. Estaven al meu voltant i pertot arreu. M'envoltaven, m'asfixiaven, em tocaven. Fugir. Fugir. Fugir. Anava a morir i no podria fugir ni defensar-me. No tenia cos. Ho veia però no ho sentia. I aqueixes coses eren ací i em tocaven, i em danyaven i em terroritzaven. I com més m'espantava més n’hi havia, més forts eren. Fugir. Per favor, per favor, per favor…



Negre. Tot negre. Només negre.



I els seus murmuris.

I la por.

Sempre la por.