Havien passat tantes setmanes que havia començat a sentir-me còmode. Aïllat del món, il·luminat per l'energia que desprenia l'equip Alfa. Contemplava els nostres dibuixos, fins com el gel, vacil·lants, incerts com les mans que els han traçats. Totes les nostres inseguretats, els nostres complexos, ombrejats damunt d'un tros de paper. Pintàvem, i així i tot semblava que no hi estàvem acostumats, quan portàvem una eternitat fent el mateix. Amb la mirada perduda, somiant una altra vida impossible. Esbossos que cobraven vida, esbossos vius que vivien sentint la nostàlgia d'un paradís perdut. Quan havíem estat bons durant tant de temps.

La tasca més tediosa era gravar els cassets amb els terapeutes. Tots ho sabíem, però ningú en parlava. Cada vegada que s'obria pas una nova sessió de teràpia, ben igual que la resta, havia d’immortalitzar la meva veu, els meus pensaments. Inestables, aversius, com si em pesessin els records. Per això em limitava a contar-los el que volien sentir. Només Déu sap quantes persones acabarien escoltant les nostres cintes, els nostres secrets més ombrívols. I sabien millor que ningú on em dolia. Sabien on ens doldria a tots. Potser era l'arma més letal de la qual disposaven: el fet d’enfrontar-te a tu mateix. Ahir vas ser, o almenys ho vas intentar. I avui, qui ets?

Ja érem a finals d'estiu. Per sort, la Marta havia tornat a ascendir al tercer nivell. A diferència de la Lana, que encara s'enfrontava a si mateixa en el segon. Fins i tot abans de dir-m'ho, com si me n'hagués adonat, la Marta em va parlar amb una veu ronca, esvaïda, feble, carregada amb el pes de disset anys, dos mesos i onze dies.

—Treia bones notes, practicava esport i tenia una amiga que m’apreciava força. Però no era feliç. No per ella, ni molt menys, tot el contrari. Vaig cavar un forat amb la pala que em brindà la vida. I no fui gaire valent com per a tapar-lo o, almanco, intentar sortir d'ell. Em fa pena veure'm així, però sempre he intentat donar tot el que he pogut. Sempre. En tot. Però el món m’ho posava tan difícil. He hagut d'arribar fins aquí per a adonar-me’n. No me’n penedeixo, no. Va ser decisió meva. Hi ha tant de mal, tant de prejuí repartit entre les persones, i tot va anar a parar en mi. Era tan gran la meva pena que no em cabia dins del cor. Encara era una nena i no sabia com manejar-ho. Vaig començar perbocant el que menjava, perquè no em venia de gust res. Tant que l'única cosa que volia era treure tot el que portava dins, tota la maldat que afeixugava en el meu interior. M'esforçava tant per mantenir tothom content, que m'oblidava de mi mateixa. Vaig ser tan sensible, tan empàtica, sempre tan respectuosa i educada que només vaig ser objecte de profit i menyspreu. Saps que estàs fotuda quan l'última sortida que et queda és convertir la falta d'autoestima en dolor, i el suplici, en plaer. Vaig entrar en un cicle desesperat, no perquè no m’agradés el meu cos, però és que no aguantava un instant més alimentar-me d'odi, tírria i hipocresia. Estem tan acostumats a disfressar-nos per als altres que al final ens disfressem per a nosaltres mateixos. Saps, la vida s'encongeix o s'expandeix en proporció al coratge que un tingui. I la meva es va quedar reduïda a un petit forat.

Mai deixis de fer el que deus si creus que és el teu deure, li vaig dir, sense saber que li estava gravant a foc en la tendra ànima la divisa que il·luminaria la seva vida. Malgrat tot, va compartir la seva sofrença amb mi, però mai no em va revelar el motiu del seu ingrés, ni quant de temps havia estat sentint-se així. Potser tampoc era alguna cosa que volia saber.

Quan va cessar la conversa amb la mateixa fugacitat amb la qual va decidir enllestir-la, em demanà pel meu últim dibuix. I fins que no el va mirar dues vegades no va comprendre per què trigava diversos dies a fer-lo. Va preguntar-me per què pintava amb tanta subtilesa, que tenia un talent increïble. Vaig respirar profund, ofeguí la meva veu esperant que no em sentís i repliquí amb una franquesa impertèrrita:

—Sé que estic viu quan escric o dibuixo, per a fixar en algun lloc una tristesa que no cap en les paraules.

Després em va confessar que des de petita havia desitjat dedicar-se a les arts. Fet que me’n va recordar al casset que gravàrem un dia abans.

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Teresa J. Subjecte: NA

T: I quin va ser el teu últim desig? No hi ha desig més sincer que aquell que prové de la desesperació.

S: No entenc què té a veure això amb la teràpia.

T: Hi ha desitjos que es compleixen en altres vides, en altres mans, en altres llavis. És això al que estaves esperant?

S: Només se’m ve una cosa al capdavant.

T: Quina és?

S: Mamà, t’estimo.

El Golden era un noi encantador, el món necessita més persones com ell. Senzilles, pràctiques, humils. Encara que mai no vaig esbrinar res més que la delícia de la seva personalitat. Tota la meva atenció es fugia amb la Lana, una sensació estranya i inèdita, però que m'agradava tant com lluentor que hi ha en els estels. Amb el temps apreníem massa coses en massa poc temps. Quelcom ens recordava que la solitud està dissenyada per a ajudar-nos a descobrir qui som; quatre anarquistes somiadors i solitaris que endrapaven, reien i ploraven junts.

Recordo el dia en què la Lana va haver de traslladar-se a un altre hospital per a fer-se unes proves mèdiques. M'horroritzava la idea de dormir soliu, en foscúria, perquè quedar-se a les fosques és quedar-se sempre amb tu, pensant en tu, com si tot tu fossis un mirall de tu mateix que tot el jutja, i això no és humà. Per sort partí a primeres hores de la matinada i va tornar poc abans que ens fiquéssim al llit. La Lana va entrar en la cambra i semblava que el fred de la seva mirada s’havia evaporat per complet. Havia sortit a l'exterior, i això era un gran triomf. Abans d'adormir-nos, una immensa sorpresa es va abalançar sobre mi. Amb un gest suau, gentil, va treure una rosa roja sota la seva bata. Sense dir una paraula, em va indicar que era un regal per jo. Tan preciosa com ella, una rosa jove, verge, coberta d'un vermell que transmetia una puresa inefable. Un instant, que el canvià tot. Volia la seva innocència, la humilitat en el seu somriure, la ingenuïtat que desprenia, però sobretot la seva sensibilitat i aqueixa manera tan particular de sublimar l'amor. Afigurí el món dividit en dos, separat per la distància que m'allunyava de la Lana. Aquella nit m’abaltí plorant silenciosament, com de costum, però feia tant de temps que no plorava de felicitat...

L'endemà em vaig aixecar fet mil trossos, ple de nafres, però amb el somriure ben definit. Per primera vegada en molt de temps estava feliç, o per a ser exactes, menys trist, i era impossible no adonar-se’n. Se m'havia oblidat la quantitat d'energia que desprèn el cor i no sabia manejar-la. La Lana va esmorzar amb un somrís ingent i delitós, perquè sabia que no podia deixar de mirar-la. No vam vacil·lar un instant d’asseure'ns junts durant el temps lliure, en la mateixa taula, a un tir de pedra, però a mil històries de distància. Llavors em va preguntar per què no estava pintant, com de consuetud. Responguí que no estava inspirat, deixant anar un lleu riure insegur. Encara que la veritat era que, des de la nit anterior, no vaig tornar a sentir mai més la menor necessitat de dibuixar.

La Marta no es va quedar enrere i va contreure la nostra gaubança. Ens va confessar que era de Menorca, i sempre tenia a mà una bona revista d'hípica per a no avorrir-se. Creia tant en l'amor cap als seus cavalls que ens fonia el cor, fins i tot el dels més nobles, com el de la Lana, o el dels més esguerrats, com el meu. La qüestió era creure en quelcom, perquè creure en alguna cosa és la força que ens permet seguir endavant àdhuc amb els ulls embenats. Potser per això tots érem allà, units pel martiri i la pena, perquè havíem deixat de creure en nosaltres mateixos, perquè el pes de les nostres històries era excessiu inclús per a unes espatlles tan fortes com les nostres. El Golden havia fitxat per la divisió d'honor a principis d'hivern. La Lana volia estudiar medicina al Regne Unit, encara que podria haver estat model perfectament. La Marta ja havia guanyat dues vegades el campionat júnior nacional d'hipisme i tenia pensat seguir així. I, jo? M'havia graduat amb matrícula d'honor, rebí beques prestigioses, presidí el disseny gràfic d'una gran empresa, emplení auditoris a mans del piano i, sorprenentment, vaig aconseguir compartir un projecte de física experimental avançada amb un científic reverend. I, malgrat tot, no tenia la menor idea de què em faria feliç en la vida. Però ningú no ho sabia, i preferia que seguís així, que em veiessin com algú més, perquè fora no era algú més, i precisament per por de ser qui era, vaig intentar acabar en el món de les ombres eternes. Cap preu és massa alt per ser un mateix. És un art subtil al qual no s'accedeix en funció de la brillantor en els estudis ni l'alt coeficient d'intel·ligència, sinó gràcies a l'etèria circumstància de tenir o no l'ànima preparada per a fer-ho. Morim per a fer perfecta la nostra existència, perquè cada història tingui la seva èpica, la seva emoció i la seva pèrdua. Perquè no hi ha guany que pugui ser entès si no s'ha tingut alguna vegada una pèrdua. I per fortuna, o per desgràcia, la meva ànima encara no estava preparada per a abandonar aquest món.

Els últims raigs de sol van esvair-se rere l'esplendor de la lluna, coneixíem el què ens tocava: canviar la bata blava pel pijama blanc i disposar-nos en els nostres llits. Enfronti meva, la Lana, la seva mirada, desesperada com la meva, l'última nit, com si tots dos sabéssim el que succeiria. Ens envaïa aquesta estranya felicitat, aquesta pressa per despullar el cor davant de l’altre, una pressa amant que és lliurament, el primer, el lliurament de l'ànima que precedeix al del cos. Com pot ser que una persona tan elegant, eloqüent, disposada a compartir camí i il·luminar inclús en la foscor, hagi acabat aquí? Va preguntar-me amb una veu gràcil. Sense hesitar, deferí sagaçment i em vaig disposar a compartir amb ella un petit tros de la meva vida, de la persona que m’acuitava sense escrúpols tots el dies; el meu jo del passat. Vaig voler abraonar-la amb l’ànima, però només poguí contestar-la amb la veu més noble que tenia: la del cor.

—Saps, Lana? Respirem en una societat tan vanitosa, egocèntrica i narcisista que vivim creient cegament i inconscient en la nostra pròpia immortalitat. He sobreviscut a un món que no m'acompanyava. I tant de bo poguéssim viure tots els dies de les nostres vides. Quan penses o creus o saps, ets un munt d'una altra gent. Però quan sents, Lana, quan sents no ets ningú que no siguis tu. I m'ha costat tant sentir. Vaig arribar a un punt en el qual necessitava estar a la vora de la mort o coquetejar amb ella per a sentir-me vivent. És com arrencar la rosa més bonica del món per a clavar-se, tan sols, les seves espines. Però Lana, mai oblidis que has de regar-la tots els dies. Sinó et disposes a contemplar pacientment al fet que se li vagi la vida a poc a poc per l'orifici immisericorde del turment. Perquè allà on acaba la teva mirada, comença el fred, i t'adones que la gelor de l'alè de la mort asfixia la calor fins i tot dels pits més bondadosos. Creus que el temps cura i que les parets tapen, i no és veritat. Quan les coses arriben als centres no hi ha qui les arrenqui. Com dir-t’ho… És un sentiment desolat, devastat i tan buit que mai no seré capaç d'explicar-ho. Qui ha passat per això, ho sap.

En aquells instants palesí amb una determinació ignota inclús per jo, fins a quin punt la infelicitat pot perforar l'armadura de les persones i aniquilar-les. A despit de tot, em va contestar amb un deler indescriptible. I quin alleujament trobar una ànima que t'entén, t'accepta i t’estima. Una persona que cobreix a mà nua la brutalitat de les teves cicatrius. I sempre he pensat que és precisament aquesta il·lusió que mai s'ha de morir en una persona, aquesta il·lusió que t'acosta una mica més a tu mateix. Vaig mussitar sense que em sentís, perquè aquella nit vam tranuitar amb un sabor de boca inevitablement nostàlgic.

—La casualitat és creuar-se amb allò que mai no has cercat i descobrir que mai no vas voler una altra cosa. Som un instant Lana, tu i jo, som casualitat. Però vull que sàpigues i recordis, quan tot això acabi, i potser no ens tornem a veure, que mai no et falti un somni pel qual lluitar, alguna cosa per aprendre, un lloc on anar i gent a la qual estimar. Sóc un al·lot que ha estimat poc, però amb gran intensitat, i crec que odio de la mateixa manera. Bona nit, amor.

L'endemà vaig ser jo qui va fer sortir el sol. Assossegat, sense pressa. Vaig agarrar amb molta força la meva dolça rosa que va deixar de ser bledana per a ser, sense més. I, no obstant això, tan bufona, només quedava el ram amb les seves espines. La vaig tornar a amagar tan bé i amb un somrís tan gran, perquè ningú mai no la trobés, ni tan sols jo. Aquell matí va ser el més bell de tots, un segon, un moment, que tan sols s'havia immortalitzat en la meva ment. Després d’esmorzar vaig ser el primer en fer la nefasta teràpia ja que la Lana havia emmalaltit i no la van deixar sortir del catre.

Casset 6. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Teresa J. Subjecte: NA

S: Teresa, encara hi ha una cosa que no entenc. I, no obstant això, és un miracle.

T: Digues-me

S: Avui la Lana no ha sortit a desdejunar amb nosaltres i, he sentit, he sentit! Però he sentit… que em faltava alguna cosa.

T: A qui et refereixes?

S: A la Lana, la meva companya d'habitació.

T: Teo, els ingressos com tu no tenen company d'habitació.

S: Què? No… No, no. No. No? No… No. No!

T: Els pacients amb trastorn esquizofrènic dormen en habitacions aïllades.

Vaig vacil·lar durant uns instants abans de posar-me en peus impulsat per un gest frívol, replicant amb un to desesperat, presumptuós, distant, incert, atrevit, assenyalant la cara de la Teresa amb mala educació.

S: Esquizofrènic? Jo no sóc esquizofrènic.

T: Llavors, per què creus que ets aquí?

S: J-jo… Jo… sóc Teo. Teo Agnostos. I sóc aquí per a canviar el món.

Afilí els meus ulls amb els de la Teresa i sortí corrent, intemperant, com si cada gest hagués estat calculat al mil·límetre. Correguí, sense mirar enrere, per a trobar el ram d'espines que m'havia deixat la Lana. Emperò el vaig amagar tan bé que mai no el vaig tornar a trobar. I, a ella, tampoc.

És la sensació, el gran art de la vida, sentir que existim, inclús en el patiment. Vaig començar a plorar, però no recordo ben bé quan vaig acabar.

Casset Omega. Fi de la sessió.

Terapeuta: Teo A. Subjecte: Teo A.