Una vegada més, esmorzàrem separats, el Golden i jo, de la Lana i la Marta. Tampoc pareixia haver-hi intencions de canviar. Aquella va ser la meva primera tarda embarrada sota un sostre que albergava més secrets dels que qualsevol ment sana pugui tan sols imaginar. Allò era un trespol ferit per les impureses de la crueltat i la hipocresia humana, condemnat a sagnar unes ferides que mai podran cicatritzar.

Havíem acabat de menjar i semblava que portàvem tota una eternitat de jorn. Feia tres dies que les hores eren les cartes que decidien cadascun dels meus moviments. Allà dins, el temps no té cap valor. Era la primera vegada que no apreciava, per fortuna, o per desgràcia, la fugacitat d'aquest. Potser perquè havia deixat de mesurar-lo. Potser és el que tots hauríem de fer de tant en tant.

El Golden era un noi molt modest, reservat en tot el que feia. Tenia una mirada que no denotava ni una gota de maldat. Una personalitat que es mereixia més cuidat i atenció de la qual moltes persones estarien disposades a lliurar. Els quatre aspiràvem a tenir la mateixa edat, per aquest motiu cada instant que passàvem junts ens acostava una mica més. Entaulàvem qualque frase o intercanviàvem somriures silenciosos. Al cap i a la fi, formàvem una petita part marginal de la societat. Potser per por, potser per respecte, però trobàvem plaer on molta gent era incapaç de veure’n. No obstant això, tots ocultàvem secrets que ningú desitjaria conèixer mai. Perquè mai no ho havíem esmentat, però en el fons tots compartíem sofrença. Probablement aquest era el fet que més ens unia. I hora rere hora, el temps se n’anava sense mirar enrere. I diu que ja està fart de curar les nostres ferides.

Disposàvem de més temps del que podíem consumir. Aleshores tornàvem a les mateixes dues opcions que se'ns van presentar al matí, dibuixar o dibuixar. Quina obsessió. Així que m’asseguí al costat de la Lana, una noia que havia aconseguit que les meves ganes de no voler conèixer ningú es transformessin en només ganes de conèixer-la a ella. Estàvem els dos pintant. En una taula, apartats del Golden i la Marta, que semblaven estar ocupats amb altres tasques. Així que em vaig armar de valor i li preguntí per què era allà. Una noia tan atractiva, tan honrada, en un lloc tan espantós. No va trigar a respondre i aquesta vegada semblava fins i tot tenir ganes d'explicar-m'ho. Em va contar que aquí, en aquest edifici, convivíem la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària, al costat de l’Institut per a la Salut Mental de la Infància i l'Adolescència. Un fet que no em va xocar gaire, perquè sabia perfectament que jo formava part del segon grup. Ella, en canvi, no. La Marta tampoc. I el Golden? Vaig pensar. Però el Golden no aparentava tenir problemes de nutrició. De fet, tenia una dieta hipercalòrica, quin gust passava menjant. I quin plaer veure’l somriure. Un somriure que m’hipnotitzava.

La Lana portava poc més d'un mes ingressada, i això em va posar els pèls de punta. Quant de temps estaria jo ingressat? Per què m'havien ingressat? El meu cap començava a omplir-se espontàniament de preguntes més explosives que la intenció mateixa. Però, francament, no sabia quin dia de la setmana era, ni com seria l’endemà, però tampoc era quelcom que m'importés en aquells moments. Acabava de pensar just el que portava evitant des que tenia memòria. El perquè de les coses. Potser per això havia ingressat, però era també per alguna cosa que ja no m'importava.

Mai vaig arribar a saber què li passava concretament. Tampoc als altres. Potser estàvem més a gust així. Tant ella, com jo. Tant la Marta, com el Golden. Els homes en blanc només tenien pressa per arribar a casa, continuar amb la seva vida, efectuar la seva funció. Sortir d'aquell infern que els tancava dia rere dia, com a nosaltres, els nens. Però nosaltres, en canvi, no tornaríem a sentir el plaer de l'aire fresc estremint els nostres pèls de punta, o la cremor del sol escalfant la nostra carn nua. Havíem de plorar en solitud, per no denotar debilitat. Llàgrimes que mai veuran la llum del sol, mentre desitjàvem no haver fet res, o haver-ho fet tot.

A les nou en punt se sopava, més contents per saber quina hora era que no per menjar. Obligats, alguns més que uns altres, a recarregar unes forces que no havíem gastat, i que no gastaríem mai. Però ja havia comprès per què ens separaven. La Marta i la Lana, ingressades ambdues per un trastorn alimentari, forçades a mantenir un control exhaustiu del temps que invertien per cada menjar, per cada plat, per cada caloria consumida. No havia de ser massa, però tampoc insuficient. Pobretes, però si havien de complir-ho era per una bona causa. Per ajudar-les. Els càstigs en incompliment eren bastant intensos, a l'altura de fer els impossibles per a evitar-ho.

Recordo perfectament un dia en què la Marta no va acomplir amb l'objectiu. Va passar el temps i encara hi havia restes de menjar en el plat. Va ser retirat d’immediat, i, en finalitzar l'esmorzar, va haver d'ingerir dos batuts proteínics, no precisament petits. Però això no formava la meitat del dolor de la punició que suposava descendir de nivell.

Perquè així funcionava allà, se t'assignava un nivell en funció del compliment de la teva dieta. Ascendies sempre que aconseguies satisfer les necessitats que se t'imposaven. Hi havia cinc nivells, del més baix, el primer, al més alt, el cinquè. Una vegada havies aspirat al tercer nivell entraves en l'anomenat hospital de dia, on aire frescós, pur i activitats lúdiques es fonien en una mar inèdita d'experiències. Un lloc anhelat, fins i tot per nosaltres, els que no formàvem part de la UTCA. L'últim llivell suposava la teva donada d'alta. És a dir, la teva llibertat, la fi de la teva submissió moral. I això era l'única cosa que tots buscàvem. La raó per la qual ens comportàvem com volien que ens comportéssim. Es trobava en el tercer nivell aquell dia, fet que implicà descendir al segon, deixar de visitar l'hospital de dia i, el més important, haver de tornar a esperar diverses setmanes per a poder ascendir. Aquella nit Marta va sufocar l'ambient sota la revolta impecable del seu desconhort. Un desconsol que semblava no haver enfonsat només a la Marta, perquè tots podíem sentir el seu detriment. Una angoixa que xisclava per ser rescatada, però contra la qual no podíem fer absolutament res, i això era el pitjor.

L’enfosquiment es convertí en una vetllada contagiada per l'hermetisme del nostre silenci que, fins al clímax televisiu, el nostre únic entreteniment, l'únic que ens podíem permetre, era incapaç de trencar, però que tant anhelàvem. Abans d'adonar-nos vam ser manats a dormir. Com si tots haguéssim estat esperant aquell moment.

Ens acomiadàrem amb un fins després, perquè sabíem que tornaríem a veure'ns. Entràrem a les habitacions, com de costum. Cadascun ajagut al seu llit, estrictament delimitats, caragolats al sòl. Igual que tota la resta de l'immobiliari. Els calaixos estaven buits i es revisaven tots els dies. Si alguna cosa teníem era la roba que ells ens donaven. I si quelcom no entenia era per què compartia l’habitació amb la Lana. Ni tan sols érem de la mateixa unitat, potser per això pensaven que no hi havia perill.

Tampoc no teníem cap control sobre els llums i totes les portes es tancaven amb clau. No teníem control sobre res, i això és el que més es notava. El que més trobàvem a faltar, el control sobre les nostres vides. Però aquella nit va ser diferent. Portava tres dies dormint amb la Lana i no havíem intercanviat una sola paraula. Envaïts per la mateixa foscor que ocultava els nostres rostres cada vegada que la falta de claror ens privava de la vista. Tenia una magnífica oportunitat davant tots els meus cinc sentits, i no me n’havia adonat fins llavors. Una avinentesa per a curar la profunditat de les nostres nafres, aquelles que s’havien de cosir amb delicadesa. Necessitava qualcú que em comprengués, no quelcom que ho intentés.

La foscor és alguna cosa que em superava. Removia els records més profunds i violents que mai havien de tornar a veure la llum. Es tractava d'una fosca que et feia sentir part d'ella i res amb tu mateix. La mateixa de sempre. I probablement aquesta era una de les meves majors pors. Em recordava a la mateixa nit en què vaig ingressar, i necessitava dir-li-ho. Perquè fins avui dia, va ser la pitjor nit de la meva vida. I només de pensar-ho, em destrossava per dins.

Lana, vaig dir subtilment. No puc dormir. I no va trigar a contestar amablement. L’aflicció es podia percebre en la meva veu, i la simpatia amb la qual estava desitjant ajudar-me, en la seva actitud.

—Veuràs, abans d'ingressar… Jo… Jo no pensava que res d'això ocorreria. Mai m'hauria imaginat ser aquí i ara. I bé… Vaig escriure una petita cosa per a una persona molt gran. I se'm trenca el cor en pensar que mai arribí a llegir-l’hi.

—Et sentiries millor si me la llegissis? Va demanar, amb certa incertesa.

Ni tan sols es va molestar a preguntar qui era aquella persona, perquè sabia que això era el menys important llavors. Jo tenia la seva atenció, i això era tot el que comptava.

—Crec que sí…

No ho creia, ho sabia. Ho sabia perfectament. Era l'única cosa que volia fer en aquell precís instant. A més, em sabia el text de memòria. L’havia llegit mil i una vegades, però cap m'havia semblat suficient. Estàvem en silenci. Ella esperant, i jo, desesperat. Vaig agafar aire, i una vegada més, m’armí de valor, i vaig recitar aquella carta com si fos l’última vegada que ho fes. Lent. Sentint cada paraula:

—T'escric des de la teva habitació. Tal com la vas deixar. Tal com te la trobaràs quan tornis. Bé, ara és una mica traster i només la usem per a parlar amb tu des de la teva cadira, des del teu ordinador. La veritat és que sembla més petita ara que no hi ets. Tot sembla més petit ara que no hi ets. Ens falten els teus llibres, les teves coses, la teva música, la teva bogeria, tu. La mare passa per davant de la teva porta i encara no s'atreveix ni a mirar. Continua fent-nos el teu plat favorit tots els dissabtes, i encara està preocupada per si menges bé. El pare mostra les teves fotos a tothom, súper orgullós. Els conta que estàs triomfant allà i que per fi reconeixen el teu talent. Encara que sap millor que ningú que si hagués estat per tu, mai te n’hauries anat. I bé, jo trobo a faltar fins a barallar-me amb tu, no haver d'agafar cap avió per a donar-te una clatellada, poder insultar-te des de l'altra punta del passadís, ocupar-te el bany, jo què sé. T'escric des de la teva habitació. Tal com la vas deixar. Tal com te la trobaràs quan tornis. Perquè tornaràs, veritat?

No sabia quant de temps portàvem parlant des que ens havien apagat els llums. Però vaig sentir els seus moviments, els que acabaven de fer-la aixecar-se del llit. Durant uns segons, ni la més profunda obscuritat aconseguia fer-me sentir malament. Semblava que s’encengué una esquifida flama, a base de cendres, que creia extingida feia temps. Sobraven les paraules. Sabíem que ens estàvem sotjant. I què bonic quan et mires amb algú i no has de dir res més. Un segon, un instant, on tot encaixa, on tot és art.