Les gotes de pluja esvaraven pel cristall de la finestreta del cotxe. Amb els ulls plens de llàgrimes, Marta va agafar la mà de la seua mare, asseguda al seu costat en el seient de darrere del vehicle, i la va estrényer amb força. Al seu altre costat, estava ella. Mirava al capdavant, la seua cara inexpressiva no reflectia cap sentiment, ni una sola llàgrima va brollar d'aquells ulls, ni hui en l'enterrament, ni el dia en què la policia va cridar a la porta per a dir-los que el seu pare se n'havia eixit de la carretera.

La ment de la jove bullia de pensaments molt dispars. Des que aquella menuda va arribar a les seues vides tot va anar a pitjor, a la sobtada mort de l'àvia Carme es va unir la de Bola que, segons la seua mare, “a saber què menjaria el pobret animal”, i ara…el seu pare. Marta no podia creure que fóra l'única que poguera vore que tot allò no era normal, que tanta casualitat i cúmul de desgràcies en la mateixa família era massa cridaner.

La seua mare semblava estar cega. La mort del seu marit la va tornar a sumir en la tristesa, però sempre estava ella allí per a consolar-la, amb els seus besos embafadors i les seues carícies infinites, murmurant-li a l'oïda i cuidant d'ella com un amant pendent de la seua estimada, evitant a tota costa que la seua germana major poguera acostar-se a la mare i, si ho feia, apartant-la amb qualsevol motiu.

Marta no entenia eixa capacitat de suggestió que aquella mocosa podia exercir sobre la seua mare i va decidir que no anava a permetre que ningú més patira cap mal. Així que, si volia comprendre el present, havia de conéixer el passat i l'única forma de fer-ho era arribar a l'origen, a la mare biològica de la xiqueta.

No li va estranyar que l'assistent social es negara a donar-li qualsevol informació, ja ho esperava. Així que va recórrer a la tècnica que mai falla: ablanir-li el cor. Encara que no va aconseguir que li diguera qui era la mare de la criatura, tampoc ho va necessitar després que li comptara, amb pèls i senyals, el que havien donat de sí els seus escassos quatre anys de vida.

La xiqueta havia sobreviscut a un part de bessons en què l'altra criatura va morir. La mare, incapaç de superar la pèrdua de l'altre fill, es va abocar a ella, convertint-la en una dèspota malcriada. El pare va desaparéixer un matí i mai més es va saber d'ell. En el moment en què la xiqueta va començar a anar a la guarderia, van començar els problemes. Incapaç de relacionar-se amb els altres xiquets, passava els matins mirant per la finestra, acostant-se a ella amb interés en el moment en què els pares acudien a recollir als seus fills, tal vegada esperant veure a la seua mare. Si algun xiquet major s'acostava, li colpejava en la cara fins que sagnava, amb una força anormal en una xiqueta de la seua edat. La mare, incapaç de controlar els seus atacs de fúria, va acabar per deixar-la en els banys d'un supermercat. Segons va contar la policia, no deixava de repetir que la nena tenia el dimoni dins del cos.

Sabia que era una bogeria i que la ment jugava males passades, però la possibilitat que eixa xiqueta fora el mateix dimoni era una cosa que no es podia descartar. L'ombra de la mort semblava acompanyar-la al llarg de la seua curta vida, tocant a tots aquells que pogueren suposar un obstacle per a aconseguir els seus desitjos o per a impedir que haguera de compartir el que ella considerava de la seua propietat.

Marta va començar a encaixar totes les peces. Des del moment del seu naixement, la xiqueta va decidir que no volia compartir la seua mare amb el bessó i va acabar amb ell. El seu pare biològic va eixir per la porta i no va tornar, encara que, vist el vist, igual ja ni existia en aquest món. Abandonada per la seua mare biològica, va ser acollida per la seua família i la va anar desmembrant a poc a poc: l'àvia Carme, Bola, el seu pare… Només quedava ella perquè el cercle es completara i la seua pròpia mare estiguera sola entre les urpes d'aquella criatura monstruosa.

De cap de les maneres anava a permetre-ho. La seua mare era l’única cosa que li quedava en la vida, la que més volia i per la qual anava a lluitar, contra qui o contra el que fora. Trencaria l'encanteri al què estava sotmesa encara que haguera d'acabar amb la vida d’aquell dimoni.





Una freda nit d’hivern, una xiqueta surava amb els braços en creu i la cara girada cap al fons del llac. Tenia el clatell cobert de sang coagulada. Els seus ulls, que canviaven de blau a verd, estaven oberts de bat a bat. A penes tenia quatre anys. En algun moment, segons abans de perdre l’ànima, mentre el seu cos es balancejava en les fredes aigües, la nena va pensar en ell, en Marc. En els seus cabells negres, tan arrissats, i en la seua cara pigosa plena de felicitat quan la seua mare perfecta el recollia de la guarderia i ell es penjava del seu coll mentre el cobria de besos i li esvalotava el cabell. Junts s’allunyaven pel carrer, somrients i agafats de la mà. Ella els mirava darrere del vidre de la finestra de l’aula, cada dia, fixament, fins que desapareixien de la seua vista. La seua pròpia mare l’havia abandonada i la mare de Marc li semblava perfecta per a ella. Però hi havia inconvenients, és clar. Sempre n’hi havia. Eixa era la seua especialitat, aconseguir fer desaparéixer tots els obstacles que s’interposaven entre ella i el seu objectiu. Marta pensava que havia acabat amb ella. Il·lusa!, en qui es pensava eixa mocosa que estava jugant?

Cadascun dels cossos que la seua ànima havia anat ocupant al llarg de la història no havia durat prou per a satisfer els seus instints més primaris. Només la mort semblava perseguir-la i això l’obligava a canviar de cos cada cert temps. I, de nou, havia ocorregut.

Però no importava, trobaria un cos nou que habitar. Sempre hi hauria un humà amb la quantitat d’odi necessària per a acollir-la.