Tres setmanes després de la seua arribada a la casa, l'àvia Carme va vindre a visitar-los. Des que el seu marit va morir, havia adoptat el costum de convidar-se a si mateixa a menjar el primer diumenge de cada mes, i d'això feia ja deu anys. Era evident l'ànsia de la seua àvia per conéixer al nou membre de la família, encara que la manera d’actuar de la seua filla no li semblara massa adequada. Ella sabia, per pròpia experiència, que la pèrdua d'un ser estimat és un moment terrible que no s'oblida mai però sí que es supera amb el temps. El que la seua filla haguera adoptat a una xiqueta per a tapar el buit que va deixar en el seu cor la mort de Marc era una cosa que ella podia entendre però que no compartia en absolut. Però la seua filla sempre havia sigut així. Per a ella, no hi havia res al món que no poguera substituir-se. Això no significava que no haguera volgut al seu fill, de fet, l’estimava amb bogeria. Tots els matins, acaronava suaument amb el dit la seua fotografia. Però no parava de repetir que necessitava algú a qui estimar i cuidar, com si Marta i el seu pare estigueren fartets d'amor! Carme no comprenia quin podia ser el vertader motiu que va impulsar la seua filla a acollir a casa seua a una nena desconeguda que, segons havia pogut saber, havia sigut abandonada per la seua pròpia mare en un supermercat en un arravatament de bogeria, ja que res semblava indicar en aquella jove infermera que podia cometre eixa barbaritat.



Aquell dia va ser el principi de la fi. Una mirada, una sola mirada va ser suficient per a què Carme veiguera, a través dels ulls d'aquella xiqueta, una fosca ombra que li va gelar la sang i li va tallar la respiració. La pressió en el pit li resultava insuportable, una suor freda li va recórrer tot el cos i el seu últim record van ser uns ulls blaus com l’acer que, malgrat l'angoixa que la família estava patint en aquells moments, van romandre impassibles i afilats com a ganivets. Aquell va ser el colp mortal que va acabar amb la vida de la benvolguda àvia.

Ningú podia explicar-se com havia pogut ocórrer. La salut de l’àvia era un motiu d'orgull per a ella, sempre presumint de no haver patit mai ni un refredat i que visitava al metge una vegada a l'any perquè la seua filla l'obligava a fer-ho. El metge va certificar un infart com a causa de la mort i tots ho van atribuir a l'edat. Tots, menys Marta.


Els calorosos dies d'aquell estiu passaven sense pena ni glòria. La idea que tenia dos mesos de vacances per davant abans de tornar a l'institut la deixava esgotada. Les seues amigues, les dues que tenia, havien anat al poble a passar l'estiu, i no tindre res a fer en tot el dia li resultava tediós. Es va alçar del sofà i va eixir a la terrassa. Des de dins de la piscina, la seua mare intentava que la xiqueta es banyara amb ella i, com qui crida a un gosset amb un os, li ensenyava un flotador de colors brillants assegurant-li que no hi havia cap perill. En el mateix moment en què Marta es va acostar a la vora de la piscina, la menuda es va alçar del terra i, ràpidament, es va llançar als braços de la mare, agafant-la amb força com si fóra un trofeu que no anava a permetre que ningú li arrabassara. Encara que estiguera a alguns metres d’elles, el somriure de triomf que brollava en la boca de la xiqueta no li va passar desapercebut. Eixes mirades desafiants, els mitjos somriures i voler apartar-la de la seua mare sempre que s'acostava a ella era quelcom que Marta ja havia vist massa vegades des que eixa xiqueta va arribar. Per molt que els seus pares ho intentaren, no era capaç de relacionar-se amb ella, o potser era la xiqueta la que no volia estar al seu costat?

El curs no va començar amb bon peu. Per alguna alineació còsmica, o per obra i gràcia del director del centre, les seues amigues van acabar assegudes en una aula diferent a la seua. Segons la seua mare, no havia de preocupar-se perquè “segur, segur que en la teua classe hi ha companyes simpatiquíssimes…”. Sí, és clar, però no eren les seues amigues de tota la vida, i com si fora tan fàcil que algú es relacionara amb una personeta tan estranya com ella.

Així que, com qui busca el consol en el seu peluix favorit, quan Marta arribava a casa xiulava suaument fins que Bola apareixia, fregant la seua llarga cua amb cada pota de cadira, pota de taula, paret o moble que trobara al seu pas, com si fora una ballarina interpretant una seductora dansa oriental. No obstant això, els últims dies no havia sigut així. Per molt que xiulara o el cridara pel seu nom, no aconseguia que acudira a la seua cridada. Sabia que el gat evitava trobar-se amb la menuda però la seua mare i ella no estaven a casa en aquell moment. En fi, va pensar que estaria dormint a l'ombra de la vella olivera del jardí. Des de la finestra de la cuina el va veure, tombat de costat. El que no va veure va ser el seu cos inert, els ulls sense vida, oberts de bat a bat, i la comissura de la seua boca per la que lliscava la mort, la que havia entrat en el seu cos en forma de dolça llepolia.