Divendres, nit



Em pesaven les parpelles i volia dormir una estona més, però un dolor agut a la mà dreta m'ho impedia. Obrir els ulls m'estava semblant una tasca inclús més dura que anar al gimnàs després de cap d'any. Quan a la fi ho vaig aconseguir, vaig pensar que alguna cosa havia fet malament perquè tot seguia fosc. No podia moure'm, estava plantada amb braços i cames immobilitzats. El meu cap donava voltes i per molt que m'esforcés no aconseguia recordar on estava ni com havia arribat allí. L'únic que veia era una finestra estreta a l'altra punta de la sala per on s'observava una lluna llunyana que quasi no aportava llum. Cada cop em trobava més desperta i començava a ser conscient que alguna cosa no anava bé. El meu cos es va tensar, estava en alerta. Sentia fred, com si estigués completament nueta i el dolor de la mà no cessava. No sé quantes hores van passar, però la lluna va desaparèixer deixant el seu lloc al sol que va il·luminar l'estança. Potser hauria preferit seguir a fosques. Davant meu hi havia un mirall de cos sencer i la imatge que mostrava em va deixar totalment paralitzada. No portava roba, com ja havia imaginat, i just en mig dels meus pits naixia la cua d'una serp roja que recorria tot el meu ventre fins a arribar al mont de venus. De seguida vaig comprendre que no es tracta de pintura, era la meva sang, m'havien fet un tall a la mà per aconseguir-la. Estava totalment espantada i sense saber que fer, així que vaig esclafir a riure. Pareixia que estava boja però és que el primer que em va venir al cap en aquell moment va ser que tant de bo hagués tingut la regla just aquell dia, m'hauria evitat el tall que tenia pinta d'anar a infectar-se d'un moment a un altre.



Vaig escoltar una porta grinyolar i vaig callar per centrar-me en la persona que baixava per les escales. En entrar a l'estança va encendre la llum permetent-me observar a la Marga o la Marina o qui fos, jo ja estava massa confusa per pensar en noms. Es va anar apropant lentament amb un somriure malèvol. Cada cop la veia millor, es pareixia molt a la noia que havia disparat a l'Anna, però no era la mateixa. Intentava encaixar totes les peces del trencaclosques però semblava que se m'haguessin perdut la meitat. Quan va estar a vint centímetres de mi, va estirar la mà per col·locar-me un floc de cabell darrere de l'orella.



- Hola Juliana, què tal has dormit?



Jo no era capaç d'articular paraula, boquejava intentant que sortís alguna cosa de la meva boca i això junt amb la meva cara de terror li va causar molta gràcia. El seu somriure va créixer encara més ensenyant unes dents perfectament alineades.



- Què passa? Se t'ha menjat la llengua el gat? No tens curiositat per saber què fas aquí?



Vaig assentir dubtosa i ella va parèixer satisfeta.



- Doncs mira, fa temps que m'hauria agradat segrestar-te, des que vas començar a buscar-me per encàrrec de ma mare. Em va tocar contractar la Marga i pagar-li unes quantes operacions estètiques perquè es fes passar per mi. Va ser una sort trobar una noia que se m'assemblés i que a més fos més pobra que una rata. Li va encantar la idea d'anar-se'n a viure amb la meva mare i els seus diners.



M'ho contava rient, orgullosa del fet que li hagués sortit tot tan bé. Jo vaig començar a entendre alguna cosa a partir d'aquesta confessió. L'Anna tenia raó, aquesta no era la noia que li havia disparat, era pitjor. L'altra potser havia usat l'arma perquè s'havia espantat, però aquesta sabia el que feia i ho tenia tot planejat.



- Tu ets la Marina Serra real... -vaig reflexionar en veu alta.



- Sí, jo i només jo.



- I tu has matat als sis homes? -vaig preguntar titubejant.



- En realitat n'he matat a vuit però els policies no són molt espavilats, serà perquè són majoritàriament homes -va esclafir a riure com si hagués tingut una gran ocurrència.



- Et pareix divertit matar? -aquest cop la veu em va sortir més segura.



La Marina estava disposta a contar-m'ho tot i encara que era conscient que això no acabaria bé, la meva curiositat creixia a cada nou detall que em relatava, fent-me oblidar el tall de la mà, el fred i la falta de roba.



- No, llevar una vida mai és divertit -va dir, més seriosa-. Però és necessari, algú ha de fer justícia i no es pot confiar en policies i jutges. Mira la Marga, va disparar a la teva amiga policia, però com la meva mare té diners per comprar tots els jutges que vulgui, la noia no ha passat ni una nit a la presó.



- D'acord, puc arribar a entendre el que dius, però per què aquests homes? Dos d'ells eren metges, salvaven vides.



- I des de quan ser metge és sinònim de ser bona persona? No coneixes a Thomas Neill Cream? Va ser un metge i assassí en sèrie britànic del segle XIX, se'l coneixia com «L'enverinador de Lambert». Les persones no són el que pareixen.



- Llavors, que havien fet les teves víctimes per merèixer la mort?



- No ho has pogut esbrinar tu soleta, detectiva? Mira que us he deixat pistes. Què creus que significa el dibuix que tens al tors? A tu te l'he fet només per diversió però en ells és un símbol molt revelador.



- Una serp que apunta als genitals? Pensàvem que l'assassí era un home sense èxit amb les dones.



La Marina va començar a riure exageradament.



- A qui se li ha ocorregut això? A la teva amiga policia? Ja t'he dit que els policies no són molt astuts. No es tracta d'una serp, és un espermatozoide.



La meva cara devia mostrar una confusió total en aquell moment perquè després de somriure va seguir explicant-se.



- L'espermatozoide és un símbol de fertilitat, supòs que això és obvi. Els vuit homes tenien una cosa en comú. Tots havien deixat embarassada a una dona en algun moment de la seva vida i havien optat per desaparèixer, fugir i deixar-les a elles soles amb el marró. No et pareix detestable? Si hi ha una cosa que odii són les persones que actuen i després no es fan càrrec de les conseqüències dels seus actes.



- És cert que no està bé el que van fer, però de veritat et sembla raó suficient per a matar-los?



- Com es nota que no has viscut la situació.



Després de dir això es va quedar callada i en mig del silenci em va parèixer veure certa tristesa en els seus ulls, que miraven un punt concret de la paret. De sobte, va moure el cap com fent fora els seus pensaments i es va dirigir a un racó de la sala. Va agafar una maleta i es va tornar a apropar a mi. La meva cara era de pur pànic, estava clar que m'anava a matar després de contar-me tots els seus pecats i en realitat morir no m'importava, però m'aterrava saber que seria un procés dolorós. Les llàgrimes van començar a caure silencioses banyant les meves galtes. Ella ho va veure i vaig poder apreciar un petit somriure en la seva cara just abans d'obrir la maleta i traure aigua oxigenada i un trosset de cotó fluix amb els quals va rentar la ferida de la meva mà per després tapar-la amb una bena. Em vaig quedar totalment sorpresa i vaig sospirar soltant un aire que no sabia que estava retenint. La meva confusió va augmentar quan la Marina va agafar una esponja per llevar la sang que dibuixava l'espermatozoide del meu ventre. Va eixugar la zona acariciant-la delicadament amb una tovallola i en acabar em va llevar les marques de les llàgrimes que ja havien deixat de caure. Em xocava que una assassina en sèrie m'estigués tractant tan bé, era estrany. Va guardar les coses i em va soltar les extremitats que tenia immobilitzades per unes cordes gruixudes. Primer no vaig entendre perquè em deixava lliure, però de seguida ho vaig veure clar, tenia tot el cos adormit i vaig caure a terra, en aquest estat no suposava cap amenaça per a ella. Em va vestir mentre jo la mirava sense poder moure'm i quan vaig tenir la roba posada, em va tornar a amarrar, però aquesta vegada asseguda.



No sé quant de temps vaig estar allí, potser tres setmanes. Ella baixava a veure'm al matí i a la nit per portar-me el menjar. Al principi l'ambient era molt tens, però em vaig anar acostumant a la seva companyia. Va començar a portar-se el seu propi menjar perquè dinàrem juntes. Em contava històries d'altres èpoques, li encantaven les guerres, m'explicava les raons dels diferents bàndols per provocar un conflicte armat i semblava que ella empatitzava amb tots. Podia percebre una gran sensibilitat en ella i això em donava confiança.



A poc a poc les converses es van anar apropant més a l'àmbit personal. Li vaig explicar coses sobre la relació amb els meus pares que mai havia contat a ningú. Ella em comprenia, les dues havíem fugit de casa per desfer-nos d'uns pares extremadament religiosos que es preocupaven més per les aparences que per la felicitat de les seves filles. El meu pare m'havia intentat internar en un centre de conversió per a homosexuals als setze anys. La mare de la Marina li va prohibir avortar quan va descobrir que s'havia quedat embarassada. Ella em deia que havia tingut molta sort, va perdre el nen accidentalment, la ginecòloga li va dir que tenia una malformació a l'úter que li impedia retenir l'embrió més de vuit setmanes. Va ser tot un consol per a ella, que no desitjava tenir fills, però la seva mare no s'ho va prendre tan bé. S'anava a quedar sense nets i acusava la Marina d'haver portat a terme un avortament clandestí. Cansada dels menyspreus i les mirades de decepció, va decidir anar-se'n de casa i dos mesos després la seva mare va aparèixer a la meva oficina. La veritat és que encara que té quinze anys menys que jo, aquesta noia desprèn una maduresa que tant de bo hagués tingut jo als vint.



Un dia, era ja de nit i jo esperava impacient l'arribada de la Marina. Estava tardant molt i em va estranyar, era una noia molt puntual. Quan ja pensava que aqueixa nit em quedava sense sopar, es va obrir la porta i la vaig veure baixar les escales amb una bandeja en una mà i un ordinador portàtil en l'altra.



- Ja pensava que m'havies abandonat -vaig dir contenta.



- Això mai. He portat l'ordinador per veure una pel·lícula que et deus avorrir molt ací baix.



Va deixar el menjar a terra i es va asseure al meu costat tan prop que les meves fosses nasals es van omplir del seu suau perfum. Va començar a desfer el nus de la corda que m'impedia moure les mans i em vaig posar nerviosa.



- Què fas? -vaig preguntar sense entendre res.



- Desamarrar-te. Jo t'he demostrat que pots confiar en mi, podria haver-te matat i no ho he fet, ara esper poder confiar jo en tu -va respondre amb un somriure.



Crec que em vaig quedar observant-la massa estona perquè es va posar roja i em va pegar suaument al muscle.



- No em mires així -em va dir avergonyida.



Llavors vaig ser jo la que es va posar roja. Vam agafar cada una el nostre plat i vam fixar les mirades en l'ordinador. No vaig poder evitar riure en veure que havia elegit una pel·lícula de Disney, «Frozen». De sobte, en meitat de la pel·lícula vaig notar un pes sobre el meu muscle. La Marina s'havia adormit recolzada en el meu braç. En aquell moment se'm va presentar un dilema, podia agafar-li les claus i fugir, però ella estava confiant en mi i si em quedava, potser em soltaria voluntàriament sabent que no la delataria. La pel·lícula es va acabar i jo seguia reflexionant, finalment vaig optar per despertar-la. Vaig començar a donar suaus carícies a la seva galta fins que va obrir un poc els ulls.



- Ja s'ha acabat la pel·lícula? -va dir badallant.



- Sí, ja fa una estona però no hi havia manera de despertar-te -vaig riure.



- Perdona, és que feia temps que no dormia tan a gust.



Es va separar i ens vam quedar mirant-nos sense dir res fins que ella va apartar la mirada.



- Bé, ja és hora d'anar-me'n.



Es va apropar a mi i em va fer un petó a la galta que va durar uns segons de més. Després va recollir les seves coses i se'n va anar, no sense abans regalar-me un càlid somriure des de la porta.



Un cop em vaig quedar sola, em vaig plantar per caminar un poc. Feia massa temps que no usava les cames i els braços. Vaig estar saltant per la sala intentant fer tombarelles i altres piruetes fins que van començar a entrar els primers rajos de sol per la finestra. Llavors vaig decidir apagar la llum i dormir una estona.



No sé quant de temps portava dormint quan vaig sentir la porta obrir-se de colp i la Marina sacsejant-me per despertar-me.



- Juliana desperta! Vinga, collons! La policia ve cap aquí, m'han descobert, hem de fugir ja!

En sentir això vaig despertar de colp i em vaig plantar.



- Com? La policia sap que eres l'assassina? -vaig preguntar encara un poc desorientada.



- Sí, i has d'elegir de pressa, te'n vens en mi o et quedes aquí perquè et troben?



- Si em quedo aquí, em mataràs abans d'anar-te'n?



- No, però he deixat unes quantes proves que et vinculen amb els assassinats així que quan arriben aquí pensaran que has sigut la meva còmplice tot aquest temps -va dir amb semblant seriós.



- Doncs serà millor que ens n'anem -vaig concloure després d'un breu silenci.



- Perfecte, el cotxe ens espera fora -va respondre amb un somriure.



No sé per quin motiu no em va molestar que em fes parèixer culpable d'uns crims en els quals no havia participat, potser feia massa temps que vivia una vida sense emoció i tot açò se'm presentava com una aventura d'aquestes que fan interessant aqueixa autobiografia que escrius en els teus últims anys de vida quan et fa por ser oblidada.



Vam pujar les escales a correcuita i vaig asseure al lloc del copilot mentre la Marina arrancava el tot terreny. Ens dirigíem a la muntanya, la noia tenia un amic que ens podia proporcionar un helicòpter per fugir ben lluny. Vam començar a sentir sirenes de policia darrere nostre. Ens havien trobat i s'apropaven cada cop més. La Marina conduïa a la màxima velocitat que l'automòbil li permetia per sobre del pont Nelson Mandela quan de sobte vam observar al final d'aquest un grup de cotxes de policia parats esperant-nos amb més d'una dotzena d'oficials que apuntaven les seves armes en la nostra direcció. Estàvem rodejades. Probablement l'Anna estaria allí, apuntant-nos també, però no m'importava, res del que havia format part de la meva vida m'importava. La Marina va deixar de parar atenció a la carretera i em va mirar.



- Recordes que odii les persones que no assumeixen les conseqüències dels seus actes?



- Sí -vaig respondre amb cara d'espant i confusió per la situació que estàvem vivint.



- Doncs, m'odii a mi mateixa.



En acabar la frase va estirar la mà dreta agafant-me del coll i besant-me amb ànsies mentre amb la mà esquerra girava el volant fent que el cotxe caigués pel pont acabant al fons del riu Llobregat.



La policia no va trobar els cossos i la Marina Serra i la Juliana Sempere es van donar per mortes. Però una morta pot escriure la seva pròpia autobiografia? Potser vaig sortir amb vida o potser m'ho he inventat tot i ni tan sols em dic Juliana, qui sap?