Dimecres, nit



Aquesta era la catorzena nit que passava a l'hospital. No havia sortit d'allí des del dia del disparament. No era capaç de deixar l'Anna allí sola. L'havien hagut d'operar per extraure la bala. La Marina es va escapar sense problema quan jo em vaig abalançar sobre el cos de l'Anna. Intentava parar l'hemorràgia amb una mà mentre telefonava una ambulància amb l'altra. Un cop arribarem al centre mèdic em vaig fer passar per la seva parella perquè els metges m'informaren del seu estat i després de quatre hores de nervis em van explicar que estava viva però en coma. No em vaig moure de la sala d'espera fins que la van traslladar a una habitació de la segona planta, on estaven els pacients greus però fora de perill.



Els infermers em repetien cada dia que havia d'anar a casa a descansar bé però, jo era incapaç de soltar-li la mà. L'Anna no tenia família, no tenia a ningú. Després de tants dies allí, em vaig anar aprenent els noms del personal sanitari. Li vaig parèixer simpàtica al Jaume, un auxiliar d'infermeria que netejava l'Anna tots els matins, i va començar a portar-me tàpers amb l'esmorzar perquè deia que el seu company de pis era un exagerat que cuinava per a deu quan només n'eren tres. Jo li ho agraïa, però em negava a sortir a prendre l'aire com ell em demanava.



Va ser dotze dies després de ser hospitalitzada quan durant una revisió, les pupil·les de l'Anna es van moure en resposta a l'estímul lluminós que la doctora li estava proporcionant. Es va despertar! Estava desorientada i dolorida. Va passar dos dies en què només obria els ulls durant breus estones per beure o menjar alguna cosa. Avui, a la fi, estava completament desperta i l'únic que li interessava saber era què havia passat amb la Marina.



- Està detinguda i a l'espera de judici -li vaig explicar-. Després d'haver-te disparat tots els teus companys de la comissaria es van posar a buscar-la. No van tardar ni dos dies en trobar-la intentant agafar un tren cap a Múrcia.



- Com? No! Pobra noia, no deu tenir ni vint anys, açò li arruïnarà la vida.



- Com que pobra? -vaig preguntar realment sorpresa-. Anna, et va disparar, has estat a punt de morir.



- Es va espantar i va prémer el gallet. No vas veure com sostenia la pistola? Estic segura que no n'havia disparat mai una.



- Bé, en qualsevol cas, dubte que aquesta noia vagi a rebre cap càstig. La seva mare té diners, l'he telefonat per explicar-li tot el succeït i no m'estranyaria que amb un bon advocat aconseguís emportar-se la seva filla a Mallorca sense passar per cap centre penitenciari.



Després d'escoltar açò l'Anna es va quedar conforme i no va tornar a obrir la boca fins un parell d'hores després quan va venir la seva metgessa a donar-li l'alta.



En sortit de l'hospital la vaig intentar convèncer perquè es quedés uns dies a ma casa però es negava.



- Juliana, para ja. Estic bé i no hi ha cap lloc en què vagi a estar millor que a la meva pròpia casa -em va dir riallera intentant tranquil·litzar-me perquè deixés d'insistir.



- D'acord, doncs espero que tinguis habitació per a convidats perquè em quedo a ta casa una temporadeta -vaig rebatre.



No pensava deixar-la sola i menys sabent que el medicament que li havien receptat s'havia d'injectar a la cuixa. Anna no era capaç de veure una agulla sense marejar-se, de cap manera l'anava a deixar punxar-se sense ajuda, acabaríem a l'hospital un altre cop.



Uns dies després estava fent la compra quan em vaig quedar paralitzada en veure la Marina creuant un pas de vianants a menys de cinc metres d'on jo estava. Es va anar apropant i va passar pel meu costat sense posar els seus ulls sobre mi en cap moment. Vaig estar a punt d'anar darrere d'ella però realment no em podia moure. Què feia ella allí? Havia parlat amb la seva mare tan sols dos dies abans i m'havia confirmat que se'n tornaven a les illes.



Vaig arribar a l'edifici on viu l'Anna tan nerviosa que no era capaç d'encertar la clau al pany. No podia dir-li a l'Anna el que havia vist. El més probable és que hagués confós una noia qualsevol amb la Marina, últimament treballo molt i dormo poc. A més, si l'hi ho contava a l'Anna segur que voldria trobar-la només per dir-li que no se sentís culpable i que l'anava a ajudar en tot el que fes falta. Ella és així, el seu esperit de salvadora és un poc molest però he d'admetre que m'agrada, que li anem a fer.



En entrar al pis me la vaig trobar parant taula, va alçar la vista cap a mi i em va regalar un somriure. Dinant parlàrem un poc de tot, ella no sortia molt de casa perquè la ferida encara li feia mal quan caminava, així que volia que la informés de tot el que passava fora d'aquell apartament.



- No hi ha molt a contar, Anna. Ja saps que els meus casos tenen ben poc d'interessant.



- Doncs no em parles de treball. Has vist al Jaume? -va preguntar amb to insinuant.



- Per què hauria de veure'l si tu ja no estàs a l'hospital?



- Bé, potser perquè li vaig donar la direcció de la teva oficina perquè et fes una visita.



- Necessita que investigui un cas per a ell? -vaig preguntar confusa.



- Es podria dir que sí, jo diria que no li importaria que li investigares l'entrecuix.



- Però tu ets imbècil? -vaig exclamar-. Ves a fer la mà!



Només vaig acabar la frase, l'Anna va esclatar a riure. És insofrible, sempre se'n riu del meu accent valencià perquè diu que sóc un espècimen estrany que mescla dialectes del català sense tenir en compte la coherència. És una cosa que no puc evitar, visc a Barcelona des dels tretze anys però, el repertori d'expressions valencianes de la meva mare no se m'oblida i ben orgullosa que estic de fer-lo servir.



- Ja val, no? -vaig dir rient jo també.



- Perdona, perdona, és que em pareix una monada la teva mescla d'accents.



- Vaja i jo que pensava que et semblava sexy.



- Ni desmento, ni confirmo -va contestar amb un somriure suggeridor.



Així entre rialles vam acabar de dinar i mentre ella buscava una pel·lícula, jo em vaig tancar al bany per telefonar la meva exclienta, la mare de la Marina. Necessitava assegurar-me que la noia estava a Mallorca. La dona em va confirmar que no havien sortit de l'illa però jo seguia sense quedar-me tranquil·la. La meva intuïció em feia pensar que hi havia alguna cosa estranya. Després d'uns dies anant al mercat esperant tornar a veure-la, finalment la vaig trobar en una cafeteria. Estava amb un noi d'uns vint-i-cinc anys. Els vaig estar observant i quan es van alçar, vaig anar darrere d'ells per veure on es dirigien. Van entrar a un bloc d'apartaments proper i després d'apuntar la direcció me'n vaig tornar a casa. Ara sabia on estava vivint.



Vaig descobrir que la xicota pareguda a la Marina, a la que vaig decidir anomenar Marga, anava a aqueixa cafeteria cada dijous amb un noi diferent. La seguia i la fotografiava cada cop que la veia. Estava obsessionada, o això és el que va pensar l'Anna quan va descobrir les imatges baix el matalàs. Estava realment enfadada amb mi i em va obligar a cremar-les totes. El que estava fent era assetjament, em deia. Era una noia normal i corrent que no tenia res a veure amb la persona que l'havia disparat. M'ho va repetir tantes vegades que em va convèncer.



Dos mesos després, l'Anna estava totalment recuperada i ja feia unes setmanes que treballava. Jo seguia a sa casa, encara que prompte em tocaria tornar al meu pis, ja no quedava cap excusa que em permetés allargar la nostra convivència.



Un dia dinant la vaig veure molt nerviosa. Em va dir que en els últims mesos hi havia hagut uns quants assassinats sense resoldre i el comissari demanava explicacions. Havia portat a casa els expedients de tots aquests casos perquè assegurava que s'havia de tractar d'un assassí en sèrie. Només mirant-los per damunt ja es veia clar que allò era cert, però la policia es negava a acceptar-ho, temien l'escàndol públic. Se suposava que eren confidencials però em va deixar fullejar-los. Les sis víctimes eren homes d'entre vint i trenta anys. Els havien trobat nuets i l'assassí signava cada cos dibuixant una espècie de serp des del pit fins baix del melic. Em vaig fixar en les cares, em sonaven. L'Anna em va contar els detalls de cada crim i em feia l'efecte que callava alguna cosa.



- Tu tens una teoria -vaig afirmar.



- Sí. Mira, fixa't en les fotografies, tots els homes són joves i atractius i la serp pareix apuntar als seus genitals. Crec que podria ser un home rancorós que no ha triomfat en les seves relacions afectives i es venja dels nois als quals culpa del seu fracàs sexual. He parlat amb un psicòleg de la policia i pensa que l'assassí es compara amb les seves víctimes i es veu inferior, per això els mata, per llevar-se la competència del damunt.



Aquestes sospites em van impactar. Tenien sentit. Dues de les víctimes eren metges i havien treballat a l'hospital on va estar l'Anna, potser d'això em sonaven. L'Anna va decidir investigar primer el personal del centre mèdic. Ella creia que era molta coincidència que dos dels morts treballaren allí. A mi em pareixia pura casualitat, però vaig acceptar parlar amb el Jaume quan ella m'ho va demanar.



El Jaume es va posar un poc nerviós quan vaig començar a preguntar pels metges assassinats. Ell intentava dissimular la incomoditat, però era evident que tractava d'acabar la conversació el més ràpid possible. No en vaig traure res de profit, així que me'n vaig tornar a casa de l'Anna. En arribar me la vaig trobar just a la porta sortint de pressa i molt nerviosa. Quan em va veure es va tirar damunt meu abraçant-me.



- Sort que estàs bé. Juliana, crec que és Jaume, Jaume ha matat a aqueixos homes. Ho sento moltíssim, t'he enviat a la casa d'un assassí -em va dir entre plors i sense separar-se del meu cos.



Li vaig acaronar el cap durant una estona sentint com es relaxava entre els meus braços i vam entrar al pis. No aconseguia assimilar el que m'explicava. Jaume era una bona persona. És veritat que no sé molt de la seva vida, però va ser molt amable amb mi. Va acceptar molt bé quan el vaig rebutjar un dia que es va presentar a la meva oficina per convidar-me a sortir i no em va muntar cap drama.



A la nit l'Anna seguia buscant proves que l'incriminaren. Per a ella, ell era l'assassí. Per a mi, ell seguiria sent innocent fins que es demostrés el contrari. Per això l'endemà al matí em vaig presentar a sa casa. Anna havia trobat uns missatges estranys en el mòbil d'una de les víctimes i pareixien provenir del telèfon del Jaume. Necessitava explicacions i allí estava, plantada davant d'ell esperant-les.



Es van fer les dotze de la nit i jo seguia sense aparèixer per casa. L'Anna estava realment preocupada, feia quinze hores que no sabia res de mi, no contestava a cap trucada i les fotografies amb les proves dels missatges del Jaume no estaven. Començava a sospitar on devia haver anat. El que no es podia imaginar és que jo feia hores que dormia, no per voluntat pròpia, sinó per efecte d'una alta dosi de cloroform que se m'havia obligat a respirar.