No tornaria, exia és l'única cosa que van saber dir-li quan son pare va morir. A penes havia complit els 8 anys quan la desgràcia va aparèixer a la seua porta, la primera d'entre moltes.

En una ocasió, quan son pare es trobava ja en la fase terminal de la seua malaltia, el jove Marc, embolicat en la seua dolça innocència, li va preguntar que per què les estreles brillaven tant i per què hi havia tantes en el cel. Son pare, que era molt savi, li va explicar que les estreles eren foc, i que les seues flames palpitaven fins en els confins més recòndits de la galàxia. Allò no va ser prou per a satisfer el seu set de curiositat; el xicotet Marc volia més, no era com els xiquets que es sacien amb tan sols un gotet d'aigua; ell anava de glop en glop, i a cada glop, incrementava el seu set; a cada resposta, un altre got; a cada got, una nova pregunta. I això va fer, formular una nova pregunta..

"¿Y per què brillen les estrellas?"

Son pare va romandre pensatiu i en silenci durant uns pesats instants. A cas no entenia que el foc emet llum i és per això que brilla? No. No era eixa la seua pregunta. Algú havia hagut d'encendre eixe foc, i ell volia saber el motiu d'allò, per què. Així doncs, son pare, que mai s'havia fet pregunta semblant, va raonar pensatiu en el fons del seu cor, fins que per fi va saber què dir.

"Las estreles són el record de les persones que han mort al llarg de la història, Marc; tot el que van ser, i tot el que podrien haver sigut; allò pel que van lluitar i les batalles que van alliberar... Està ací. Algunes van ser tan importants, que inclús havent-se extingit el seu foc, encara continuen brillant per moltíssim temps, perquè així puguen continuar il·luminant el cel de la mateixa manera en què que van il·luminar la Terra. Les seues idees mai seran oblidades, perquè estan aquí"- va pronunciar assenyalant el cor del xicotet- "i allí"- va concloure assenyalant el cel.

"¿Y per què algunes s'apaguen?"

"Perquè algú ha decidit olblidar-les"

"Doncs jo no pense oblidar-te mai papá".

El pobre home va riure amb les poques forces que li quedaven.

"Sé que no ho faràs. I per això vull que faces quelcom quan jo siga mort."

L'impacient i jove Marc va tensar el coll i va obrir bé els ulls, impacient per saber què era allò que, amb tanta elegància i afecte li demandava son pare.

"En la nit, quan més fosc es veja el món i la por i la soledat criden a la teua porta, vull que mires el cel i busques una estrella".

"¿Una? Però si hi ha centenars de mils papà!"

Va exclamar sorprés el xiquet, rendit davant d'eixa pintoresca dramatització per part dels xiquets en totes i cada una de les seues històries."

Novament, son pare va riure, fins al punt en què la tos va haver de frenar els seus dèbils i terribles carcallades, perquè si no és així res ni ningú més ho hauria fet mai.

"Sí, només una, Marc. Vull que busques l'estrela més brillant d'entre totes les que veges. I així, quan aconseguisques donar amb ella, llavors hauràs donat amb mi, i jo estaré ací, Marc; mai estaràs sol".

I amb eixes últimes paraules, un eco es va fer en la nit, escampant-se des de la ment del viatger fins al final del frondós bosc. El viatger va dirigir la seua emotiva mirada al cel, amb les pupil·les sobreïxents de nostàlgia i glòria, i una brillantor quasi tan fulgurant com aquell que reflectien les estreles que adornaven la cúpula anomenada "cel" com a esguitades de la pintura platejada que prové del pinzell del firmament.

Si les estreles, segons el seu estimat i difunt pare, s'apagaven perquè algú havia decidit oblidar-les, llavors no deuria de quedar cap més en el cel, perquè ningú quedava en la Terra per a recordar-les, excepte una, la més brillant de totes: les seues pare. En canvi ara hi havia més que mai. Òbviament ell coneixia la realitat científica i indiscutible de les estreles, però pensar en l'existència d'eixa possibilitat, inventada però tendra, era una de les úniques raons per les quals ell seguia en peu. I així és com, enmig del bosc, detingut en mitat de parador desconegut, el nostre volgut viatger tornava a buscar, amb major deteniment, el seu anhelat lloc entre les estreles.

I, commogut per aquella resplendor, li agradava pensar que potser no hi havia més estreles que mai perquè la contaminació lumínica s'havia convertit en un altre dels molts ecos del planeta; sinó perquè, potser, ell no havia decidit oblidar als milers de milions de persones que la guerra s'havia portat per davant, per molts que ell no coneguera. Llavors, després de molt buscar amb merescuda parsimonia, la va trobar, l'estrela més brillant de totes... "Papà".

"Jo sempre he volgut saber què eren, però la meua família mai m'ho ha sabut explicar" es va escoltar una dolça veu a uns metres del viatger.
0