F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Llum entre la foscor (blancaneus)
IES MISTERI D'ELX (Elx)
Inici: Les paraules ferides (Jordi Sierra i Fabra)
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.


Capítol 1:  "L'epifania de les lletres esvaïdes"

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.”

Aquella va ser l'única cosa que va poder llegir d'aquell misteriós llibre, perquè a partir d'eixe moment les lletres es van esvair com ho fa l'abric d'una dent de lleó despullada pel vent. La guerra havia arrasat amb les seues pàgines, ara negres i convertides en metralla de paper socarrat.

Era una sort, de fet, que eixe tros de paper seguira allí, “intacte”.

I, mentre el miraculós exemplar se n'anava “desfent” entre el rovell dels seus dits, els intensos ulls blaus del viatger van començar a navegar per la coberta que protegia les seues pàgines. “Les paraules ferid… Jordi Sierra i Fabra” va ser l'única cosa que el seu famèlic cervell va poder desxifrar, i res més, perquè tot el que havia sigut aquell llibre ja no era més que carbó.

Encara que ell no esperava trobar gens millor; de fet, estava convençut de que no tornaria a veure un llibre mai més, encara que aquell fora un calcinat i del qual només havia sobreviscut un tros de paper “insignificant”...

La veritat és que el nostre desestimat aventurer havia deixat d'aferrar-se, feia ja molt de temps, a l'esperança que naix com a quimera quan ja no ens queda res. I no seria una gosadia, en absolut, dir que havia nascut sense esperança, ja que el món en què va nàixer era un món sense esperança, i el món en què va trobar aquell perjudicat llibre era inclús pitjor.

Una vegada li van dir: “no tractes d’entendre la vida, o desperdiciaràs la teua intentant-ho”, i en els seus 45 anys de vida no havia vist més que raó en aquelles paraules... Li havia trobat el sentit a tan poques coses que podia arribar a comptar-les amb els dits de les mans; i havia rebut ja tants duros colps i tantes vegades havia xocat amb la realitat, que el seu cor s'havia endurit i per dintre ja estava tan negre i calcinat com aquell llibre.

A més, l'esperança només apareix en l’ésser humà quan encara li queda quelcom pel que lluitar, i a Marc Martínez Giner ja no li quedava res, ni ningú…

Així doncs, va agafar eixe únic tros de paper i se'l va guardar al seu sarró, instintivament i sense saber per què.

Després, va procedir a tornar-se sobre els seus passos, en direcció a la bretxa que li havia servit com a entrada a la derruïda edificació; i, mentre ho feia, va començar a reflexionar novament en el que acabava de llegir.

Va pensar en la neu blanca, que es tendia davall els seus peus, i després va pensar en la neu bruta, anomenada al fragment... Ja no feia distinció. Havia deixat de ser un simple fet fictici, narrat en un desarrelat llibre, per a convertir-se en una realitat; en la seua realitat. Com, després de tanta foscor i tant dolor podia quedar una cosa tan neta i pura com la neu? Com podia ser tan hipòcrita la naturalesa i seguir aquesta el seu curs d'una forma tan “pacífica” i tènue? A cas no importava la sang vessada? A cas no importaven les milers de milions de persones, o de vides, que van ser brutalment desperdiciades?

No, ell es negava a creure-ho.

La neu no estava neta, per molt blanca que pareguera...

De fet, estava més bruta que mai, perquè una vegada et taques les mans de sang, no importa ja quàntes vegades siguen rentades; seguiran igual de brutes inclús després que es descomponguen en la mort.

I es que, davall tots eixos llençols blancs, "impol·luts” i “resplendents", encara romanien sepultats els estralls de la guerra: milers i milers de milions de cadàvers i de vides perdudes... I per això Marc sempre veia la neu bruta; perquè als seus ulls eixes taques negres i roges que tant havien omplit les seues mans durant i després de la guerra, encara seguien ahí... Negres, de la metralla que tant es va disparar i, roges, de la mort que tant es va declarar.

I, mentres eixes reflexions s'estenien pel seu cervell i embargaven fins a l'últim apartat del seu pensament, va arribar al seu primer destí...

Es va plantar davant de la bretxa del ruïnós xalet tal com havia fet Li Huan tot just arribar al barracó; aleshores, començà a contemplar el que li succeïa a tan sols uns passos.

Foscor, fred i negre... Però no el negre que escopia la ximeneia d'en Li Huan, sinó el negre del cel; s'acostava una tempestat, i la seua arribada era imminent, a penes disposava d'unes 4 hores per a assegurar la seua supervivència. I es que no sols necessitava trobar un refugi sòlid i estable (ja que el color, el soroll i les llums del cel li havien deixat clar que la tempestat no seria de núvols lleugers); sinó que, a més de tot açò, necessitava trobar una gran quantitat de llenya i de carn prou bones com per a atendre les seues necessitats calorífiques i calòriques. Era de vital importància que fera tot allò, perquè sinó, no arribaria ni a l'ocàs.

Així doncs, es va posar en marxa i va començar a avançar cap a l'oest, guiat per un instint que ell mateix havia anat forjant des del final de la guerra.

Ja havien passat 12 anys des d'allò, però a ell se li antullaven com tot un mil·lenni. És a dir, el fred... La mort... La soledad... Al seu cap, havien alterat la seua línea del temps, que ara anava des del final de la guerra fins a tota una eternitat.

I tant és així, que ja ni tan sols recordava com era la vida de veritat... Potser fora la tristesa, que havia apagat en ell les ganes de sentir; o potser les armes amb què va disparar i va ser disparat; o tal vegada fora el mateix fred, que havia endormiscat els seus receptors sensorials fins al punt de ja no sentir res...

Amb aquestes idees en ment, ell continuava avançant sobre la neu, capficat i pensatiu, com sempre.

Va continuar avançant d’aquesta manera per 2 hores, 2 hores en què l'única sort que li va succeir van ser dos llebres de cabell camuflat en la neu; un altre bon grapat d’agulles de pi (per a preparar-se infusions); i uns quants tèrmits que li havien proporcionat les calories suficients com per a prosseguir amb la recerca.

Però això no li servia pràcticament per a res. En tan sols uns instants, la foscor de la nit, unida a la tempestat, ho engoliria com el tauró engoleix la seua presa. Ja podia veure com el cel, apinyat pels seus foscos núvols, es dessagnava en un toll de colors apassionats, rosats i ataronjats, dignes del més bell ocàs; potser un crit d'auxili que s'ofegava en el precipici del seu horitzó...

Així doncs, necessitava alguna cosa més que tèrmits, llebres i infusions; necessitava quelcom molt més gran i més calòric, perquè per molt calòrics que foren els tèrmits, no hi havia ni temps ni recursos per a trobar-los, i molt menys podia mantindre-los en el seu sarró com a aliment d'uns quants dies.

Ara bé, per sort per a ell, dins d'eixa nova i maleïda terra hi havia quelcom molt més maleït i temible que ella mateixa... L'ós.

Dies enrrere, en la vessant de la muntanya, als peus de la seua blanca falda, ell havia vist com una família d'óssos es cernia i perdia entre els seus plecs i paratges. I allí res hi havia excepte això mateix, neu, i ell no era l'únic que necessitava menjar... Així doncs, per pura raó i lògica, entre els humits i resinosos arbres, havia d'haver-hi una d'aquestes criatures, a l'espera del mateix que esperava ell: una presa.

Almenys, el refugi ja ho tenia assegurat; les coves d'aquella muntanya, que cada vegada se li antullava més prop, eren una bona opció (sempre que no coincidira amb l'habitacle dels dits óssos); de totes maneres, ell s'aferrava més a la idea de trobar el fort del càmping, marcat en el vell mapa a uns metres de la seua posició.


Encara que prompte no veuria res d'això, i potser mai tornaria a veure-ho; no si deixava que la tempestat, la nit o la fam acabaren per derrocar el seu esgotat cos. I és curiós que l'única cosa que tenia clara en aquell moment era que no pensava rendir-se... No anava a fer-ho. Potser ningú li haguera ensenyat a sentir i guardar esperança (a excepció del seu difunt pare), però en quant a lluitar i no rendir-se... D'això li havien ensenyat un muntó; de fet, la seua vida havia estat plena d'hòmens d'honor, les paraules dels quals no eren menys honorables que ells mateixos... Hi havia tantes frases alliberades per la boca d'aquells hòmens i que ara formaven part d'ell... “No et rendisques davant la vida, feix que ella es rendisca davant teua; lluita”, li van dir a la guerra… “Si vols quelcom, no basta de somiar-ho. Per a aconseguir el que vols has de lluitar, lluitar fins a guanyar-t’ho”, li animà el seu iaio...

I mentre ell es submergia en eixe profund pou de pensaments, llavors ho va veure. Va veure com es cernia la seua ombra darrere dels foscos arbres, tan fugaç com la seua ferocitat... Llavors, Marc va tendir el seu rifle a l'aire i va analitzar la situació; va esperar a l'únic perfecte moment de què disposaria i, llavors...

Bang!

Va disparar.
 
blancaneus | Inici: Les paraules ferides
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]