el protagonista sentia com el seu cor deixava enrere el constipat que havia arrossegat durant tota la seva vida, veia com per les clavegueres es desprenia tota la seva toxicitat, i com les seves parts trencades es reconstruïen.

es va trencar el silenci de l'espai on es trobava, sentia l'impacte sobre el sostre de les cases, i sobre l’arquitectura del seu cos. olorava la neteja que queia del cel en forma de llàgrimes de felicitat, que també brotaven dels seus ulls.

havia arribat un moment de la seva vida en el qual ja ni estar dins de casa el resguardava de la Pluja, tots els paraigües que havia fet servir al llarg de la seva vida s’havien tornat inútils.

ara aquesta havia penetrat al fos del seu cos, arribant a cada racó, fins i tots els més empolsats. era capaç veure el tacte de la humitat, i escoltar el seu color.

en comptes de quedar xop,

va tornar a florir:

fins i tot les parts que creia estèrils de crear sentiments

les zones més àrides de la seva ànima

es van nodrir.

Pluja era una noia tímida, encara que no ho havia estat sempre. de petita tothom la volia, jugava i feia figures amb ella, mentre omplia les muntanyes de blanc. Va anar canviant la seva forma (encara que seguia formant part de la mateixa matèria) i es va tornar líquida amb el calor, i la màgia que tothom veia en ella va anar disminuint. Neu era una part d'ella que pocs cops es manifestava, però que seguia present.

tenia por dels demés, es feia veure força poc en algunes etapes perquè no volia arruïnar el dia de la gent. sentia que ningú l’estimava, com si s’ofegués en ella mateixa.

encara i això, era capaç d’omplir els espais més buits, fins i tot l’ànima d’en Li Huan, que no sentia des dels vuit. inundava amb les seves gotes tot el que es creuava pel seu camí, camins inclosos, encara que això volia dir que obria la possibilitat de crear alguns de nous.

si volia podia destrossar ciutats senceres. era un desastre natural en persona (o no). però seguia tenint el seu espai dolç, primaveral.

encara i això,

tothom li tenia por, poca gent sortia de casa quan ella ho feia.

només volia sentir-se estimada.

fins que va veure a Huan: el va veure descalç, sol, amb ell mateix.

per un cop es va sentir útil

Li Huan va veure la seva transparència

va veure el got mig ple,

i a ell mateix complert.

Pluja no tenia a ningú al seu costat, i la culpabilitat per provocar el final de Neu la inundava: sentia que l’havia mort, i que amb ella havia posat fi a una etapa.

però Li Huan li va fer veure que aquest fi només podia voler dir un nou començament, un ventall de sensacions i noves experiències. les inseguretats de Huan van desaparèixer com ho va fer Neu, però al contrari d’aquesta, elles no tornarien mai més.

mica en mica, van començar a passar coses que ni ell mateix podia explicar-se. el seu cos va començar a moure’s, però no es sentia alienat d’ell mateix, ni sentia una despersonalització com havia patit forces cops. en canvi, encara que no pogués controlar el moviment, sentia que pertanyia. els seus peus i braços es movien per una força energètica que el feia irradiar un aura groc. una vibració optimista l’omplia i per primer cop en la seva vida, s’estimava.

va començar a ballar amb Pluja.

però sense assabentar-se el seu entorn va canviar: es va veure a ell mateix mirant una pluja que ja no existia.

va decidir no tornar a casa. va caminar fins un turó que hi havia al costat de on vivia, on hi havia un mirador al qual no havia estat mai. es veia tot el poble: des de les places fins la infelicitat de les persones i la sequera que patien les seves emocions.

era irònic, al arribar no va parar ni un segon a observar el que el rodejava, l'únic que era capaç de mirar era a ell mateix i com brotaven les seves arrels, que just acabava de descobrir.

Huan va concloure en que només podria passar una cosa al dia següent:

que floreixi la primavera.