De sobte va detindre el cavall i va tornar la vista enrere. Havia fet el correcte en deixar a Tàron sol dirigint el regne? Bran sentia por que igual que els havia passat als tirans amb els que havien lluitat, Tàron canviara per culpa del poder i es transformara en un rei cobdiciós, com els que havia promés derrotar. En eixe moment va decidir que hauria de regressar.

Jo continuava escrivint les aventures d’aquells dos joves amics. Recordava moments de la meua infantesa: les grans batalles, els increïbles descobriments i, sobretot, el meu company de viatge.

Tots els dies, quan tornava del treball, seia al meu escriptori i transformava en paraules totes aquelles històries, com vaig fer, molts anys enrere, amb el meu amic, encara que les coses eren molt diferents que abans.

M’agradava contar històries, recordar moments i plasmar tots aquells sentiments al paper, però sentia ràbia quan pensava el motiu que m’impulsava a fer-ho.

Ja em quedava un poc menys i, alhora que escrivia m’anaven arribant notícies d’Adrià: ja havia presentat les dos primers parts de la història i havien sigut un èxit. A més, li havien comprat els drets per adaptar-la a la televisió i, gràcies a tot açò, Adrià estava guanyant molts diners, com ell volia.

A diferencia d’ell, ma vida no havia canviat massa, continuava vivint feliç amb Isabel en la ciutat i seguia treballant com a periodista. Malgrat que de vegades sentia que haguera pogut millorar si no li hagués dit que no a Adrià: tindria més diners, viatjaria més i podria dedicar-me allò que més m’agradara.

Un dia, al treball, vaig assabentar-me que Adrià publicaria l’última entrega del llibre en un mes. La notícia em va agafar per sorpresa; havia d’afanyar-me molt si volia acabar la història abans que ell. I, com tots els dies, en acabar de treballar vaig anar-me’n a casa on no hi havia ningú perquè Isabel arribava tres hores més tard.

Vaig escriure tota la vesprada. Quan Isabel va tornar a casa jo vaig continuar redactant fins a la nit. Isa em proposà vore una pel·lícula mentre sopàvem, com solíem fer; però jo vaig dir que no m’abellia per a poder seguir amb el llibre. Vaig mantindre’m davant de l’ordinador fins ben entrada la nit, quan Isabel ja dormia. Hi hagué un moment en què ja no podia més i em vaig gitar. A partir d’aquella nit, tots els meus dies serien així.

Vaig passar moltes hores recordant aquelles aventures de Tàron i Bran i com van lluitar per a derrocar l’emperador. Estava absort en la seua història i en la idea de publicar-la per a venjar-me d’Adrià.

Tots els dies, en tornar a casa, dedicava hores i hores a escriure, i quan Adrià començà a anunciar el seu llibre, em vaig obsessionar encara més.

Durant la promoció de l’esperada novel·la, Adrià va concedir una entrevista on jo treballava. Jo vaig quedar-me mirant l’entrevista discretament des d’un cantó del plató, que estava ple de públic.

Va ser la primera vegada que el veia des d’aquella trobada a ma casa, feia vora quatre anys. Estava encara més canviat; ja no era aquell xic que jo vaig conèixer fa molts anys. Portava un aire a “gran estrela”: simpàtic, divertit i hàbil a l’hora de contestar les preguntes. Però, a banda d’això, semblava feliç.

La resta de l’entrevista va ser com les altres en les que li havia vist a televisió: contava que aquella història li va sorgir pel record d’un joc al que jugava quan era xicotet, que estava molt content i satisfet de què haguera agradat tant a la gent i anunciava que el nou llibre que prompte eixiria a la venda. Com sempre, eliminant-me a mi de tot el relat.

En acabar, Adrià començà a parlar amb la gent del públic i a signar llibres als assistents i, també, a alguns dels meus companys. Jo no volia parlar amb ell ja que simplement podria enfrontar-me a ell i recriminar-li el que havia fet; cosa que no m’abellia i menys davant de tots els meus companys. A més, eixe moment tampoc tardaria massa a arribar. Per això em vaig escapolir del plató sense que ningú em veiés.

Van passar les setmanes i ja solament quedaven deu dies per a la presentació de la novel·la i jo anava per la part en la qual Adrià i jo vam deixar la nostra història: el final.

Fins aquell moment tot havia estat senzill: simplement havia de recordar i redactar les diverses aventures. Però ara havia de posar un punt final a aquella història.

Em passava el dia i la nit davant de la pantalla de l’ordinador, pensant i descartant idees, una darrere d’altra. Estava bloquejat i a la vegada que el rellotge corria, estava cada volta més nerviós.

No parava de pegar-li voltes a què podia fer, a com acabar la història. A més, no sabia com acabaria la història per Adrià, quin final li donaria ell?

Una nit, Isabel va entrar a l’estudi i va seure davant de mi.

- Jaume, estàs bé?- em va preguntar.

- Si, per què no hauria d’estar-ho?- vaig contestar sorprés.

- Fa un temps que et tanques a l’estudi a escriure i et passes les hores ací. Ja no tens ganes de fer res, no eixes com abans, estàs introvertit, no sembles feliç... Realment és més important eixa història que la teua felicitat?

Després de dir açò s’alçà i se n’anà.

Durant aquella nit vaig dormir molt poc. Estava pensatiu i quan ho aconseguia, somniava amb Adrià, amb el llibre, amb el que m’havia dit Isabel, amb Tàron i Bran... i el món em queia damunt.

Al matí següent, Isabel se’n va anar i jo em vaig quedar a casa. Vaig pegar-li voltes a tot. Em sentia malament per buscar venjar-me d’Adrià. Al cap i la fi, també era la seua història. A més m’estava contradient: després de negar-me a que la publicara, ara arribava i ho feia jo. També pensava en el que havia dit Isabel: jo no era feliç.

Era hora de posar un punt i final a la història de Tàron i Bran i passar pàgina.

Bran va creuar la porta i es trobà de nou amb la seua infantesa, que li va recordar tot el que havia deixat enrere per lluitar. Finalment es va adonar que després de la seua gran aventura, cadascun havia de refer la seua vida.