Tàron i Bran es van separar del grup i escalaren la muralla oest acabant amb tots els soldats que es trobaren. Creuaren per la ciutat, deixant enrere la cruenta batalla de l’exterior, aventurant-se en territori enemic. La ciutat semblava morta. Sols hi havent els terrorífics soldats enemics amb els quals els dos companys anaven acabant.

Ja podien veure el palau de Carnas, protegit per un cercle de temibles guerrers. Els dos junts van obrir-se pas entre els enemics per poder arribar fins el seu objectiu. Lluitaren fins que aquell anell defensiu va caure. Després els dos entraren al palau.

No els va ser complicat acabar amb els guardes de l’interior. Els dos xics havien canviat durant la guerra. Tàron s’havia convertit en una persona forta, astuta i ambiciosa. Bran s’havia fet més intel·ligent. El seu desig, si aconseguien véncer a l’emperador, era tornar a visitar Camps, el seu poble, on no havia estat des què van fugir, i després, poder viure en pau la resta de la seua vida.

Finalment arribaren al saló reial, fortament defensat. Dins hi estava l‘emperador Magnegrem, assegut al tro, mirant amb ira i menyspreu als dos joves.

- M’heu causat molts problemes, però no ho tornareu a fer. Després de la vostra mort cap persona tornarà a desafiar-me! Hui moren els insensats que tractaren de derrotar-me i totes les esperances que han alçat!

De sobte un gran grup de guerrers va eixir pels laterals de la cambra, armats amb espases, escuts i destrals. Tàron i Bran, inferiors en nombre, força i armament es defensaren amb valentia. Van caure un, dos tres, set, deu i vint i els dos amics aguantaven encara contra els que quedaven en peu.

Un soldat li va alcançar la cama a Bran amb l’espassa i va caure malferit a terra, però Tàron matà l’enemic. Va continuar lluitant contra tots els que els atacaven, mentres ajudava el seu amic, fins que l’últim soldat va caure.

Tàron molt cansat es va agenollar per descansar, però de sobte l’emperador li atacà per l’esquena espasa en mà. Bran ho va vore i ràpidament agafà l’arc i disparà una fletxa abans que l’emperador arribara fins Tàron i va caure mort.



Ja portava tres anys treballant alCultural Valenciàcom a periodista. No era un treball de l’altre món, però el sou era decent, tenia els caps de setmana lliures i jo estava content. Per la resta era prou feliç: ja feia set anys que Isabel i jo érem parella i quatre que vivíem junts a un piset prop del centre de València. A més a més, cada tres mesos més o menys ens n'anàvem a l’estranger per fer algun reportatge i aprofitàvem per vore món. Era una vida tranquil·la però divertida.

Un dia de tardor qualsevol, Isabel estava treballant i jo a casa preparant les maletes perquè en tres dies ens n'anàvem a Londres per fer un reportatge i després ens quedaríem una setmana per a fer turisme.

El timbre va sonar. Vaig anar a obrir la porta i em vaig sorprendre molt en vore qui hi havia a l’altra banda.

-Hola Jaume!

-Adrià!

No em podia creure que el meu gran amic de la infantesa estiguera allí. En aquell moment em tornaren al cap un fum de records.

Ell havia canviat molt en els més de deu anys que no ens havíem vist. S’havia deixat un poquet de barba i pareixia una persona distinta.

-Com estàs? Quants anys han passat?- vaig dir jo.

Així començà la nostra conversa. Jo li vaig invitar a passar i li vaig oferir una cervesa que va acceptar. Jo també en vaig prendre una, i ens vam seure al menjador, un enfront de l’altre i parlàrem.

Començaren parlant sobre com estàvem i sobre com era ara la nostra vida. Jo li vaig contar la meua relació amb Isabel, el meu treball, els meus viatges... Ell em digué que després d’acabar Física i Química a la universitat va cercar treball a València i no va tindre massa èxit i va continuar estudiant. Em contà com un parell d’anys després trobà una feina a Madrid, i que va fer vida allí. Però fa deu mesos, la seua empresa li va oferir participar en un projecte d’investigació a València durant any i mig. Ell ho va acceptar i se’n tornà. Em va dir que es va mudar a casa dels seus pares unes setmanes fins que trobà un pis al barri Russafa. Comentava que el projecte li anava bé, però que preferia el ritme de treball de Madrid i per tant tornaria quan acabara ací.

La nostra conversa es va allargar prou. Després recordàrem coses de l’institut, amics ... encara que va ser un poc incòmode parlar del Batxillerat i del nostre distanciament, però va ser agradable tornar a vore’l. Entre unes coses i altres parlàrem i parlàrem més de dos hores fins que Adrià va dir:

-Bé, a banda de vore com estaves i xarrar amb tu també volia dir-te un altra cosa –jo no vaig dir res i ell continuà –Quan vaig estar a casa de mos pares, vaig trobar una cosa a un vell disc dur que tenia allí guardat: recordes eixe joc que jugàvem a la Primària i que vam escriure al meu ordinador? Doncs el vaig trobar i vaig tindre una idea. El vaig arreglar un poc i el vaig presentar a una editorial, i han acceptat publicar-la. Podríem guanyar prou diners amb ell. He canviat un poc els personatges perquè, segons els de l’editorial, així als joves els agradarà més i vendrem més. Tot està preparat per presentar-lo i eixir a la venda en uns pocs dies. Simplement falta la signatura i tot estarà en marxa. I, com que la idea va ser dels dos, crec que hauríem de repartir-nos els beneficis a parts iguals. Has de vindre demà a signar i ens donaran una entrada de cinc cents euros i...

-No.

-Què?- va dir sorprés.

-No vull publicar-lo -vaig contestar jo.

-Com què no? Jaume, podem guanyar molts diners. Pot ser una bona oportunitat.

-Adrià, no vull publicar la història, m’és igual guanyar diners amb ella.

-Com pots dir això, porte quasi nou mesos treballant sobre el text i negociant amb l' editorial i quan per fi ho he aconseguit tot, arribes tu i vols tombar-ho! He comptat amb tu per a un projecte del qual els dos podem traure profit i ara tu m’ho agraïxes així - va concloure quasi a crits.

I amb aquelles paraules s’alçà enfadat, com si la trobada de dos antics amics mai no haguera succeït i va eixir de ma casa tancant d’un colp la porta. Així acabà la nostra conversa.

No vaig dir res d’allò que havia passat a Isabel quan tornà a casa. Vaig actuar amb normalitat, encara que estava molt pensatiu, reflexionant sobre la meua conversa amb Adrià i sobre com vaig dir que no a la seua proposta.

Va arribar el dia d’anar-nos a Londres. Vam fer el reportatge i vam dedicar la resta del temps a fer turisme per aquella ciutat tan animada, encara que jo estava descentrat i pensatiu. Isabel ho va notar i em preguntà si estava bé i jo li contestava que sí, que no ocorria res, perquè no m’abellia contar-li-ho.

Vaig calfar-me el cap, pensant si havia fet el correcte diguen-li que no volia que es publicara la història. Em feia molta ràbia que aquell record de la infantesa només foren diners per ell, que simplement ho veiés així. Vaig arribar a pensar que hauria de dir-li que la publicara, però després recordava que per a ell només era un joc més, que com ell havia dit “podem traure-li profit” i jo tornava a canviar d’opinió.

Vam estar a Londres onze dies i, per la resta m’ho vaig passar molt bé. Tornàrem a València un diumenge a migdia per poder descansar i deixar tot preparat per treballar a l’endemà.

Isabel es gità prompte perquè havia de d’alçar-se matí, però jo vaig seure al sofà per vore a la televisió què coses havien passat en els dies que estiguérem fora no estàvem: un nou cas d’un alcalde corrupte, un assassinat masclista, problemes a les carreteres a causa de la neu... Quasi ja ni escoltava la veu del presentador i els meus ulls començaven a cedir quan de sobte alguna cosa va captar la meua atenció:

-... romandrà a la presó fins que s’òbriga judici oral. Canviem de tema, ara vorem el best-seller que s’ha posat primer a totes les llistes de vendes del país en a soles cinc dies:Tàron i Bran: Comença la història.Aquesta és la primera entrega de les tres parts que composen una saga d’aventures i fantasia, escrita per Adrià Benlloch, un jove escriptor novell valencià de 31 anys que s’ha estrenat amb una història que es preveu serà el llibre de l’any.



Ho havien fet, havien derrotat a l’emperador i havien guanyat la guerra. Els aliats celebraven la victòria al castell, però Tàron i Bran anaren a descansar.

- Demà partiré cap a Camps- va anunciar Bran.

-Què? Però encara no hem acabat ací. Ara hem de governar la ciutat i solucionar els problemes.

-Jo vaig dir que derrotaria a l’emperador per aconseguir la pau. La resta li correspon al poble.

-Bran, som herois del poble, la gent confia en nosaltres. No podem abandonar-los. Tu no pots abandonar-me! Has de quedar-te amb mi i acabar el que vam començar.

-No ho faré, ja està decidit.

Al matí següent, Bran va partir cap a Camps.