Part 1: La Xènia

Va mirar el despertador, marcaven les 06:48, va apagar-lo abans de que sonés. Estava molt cansat...

Sense pensar-s'ho dos cops, va despullar-se i va anar directe a la dutxa.

El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

- Ignasi!! Espera't!! No t'envagis!!

- Ah, ets aquí? Perdona, he d'utilitzar un moment el bany, ara surto.

- No, no, no, no! No t'envagis!!

- Ui, ui, Hugo, tantes ganes tens de que et vegi en pilotes?

- No és això burro!!

- Ja... Bueno, et deixo dutxar tranquil, per cert, t'he de dir una cosa important! - va sortir del bany donant un cop de porta. L'Hugo va sortir corrents de la dutxa per atrapar-lo, però havia tornat a desaparèixer. Frustrat, va tornar al bany per acabar-se de dutxar i anar a la universitat.

Un cop allà, va començar a buscar-lo com un boig, per una part sabia que no el trobaria, però no podia perdre l'esperança.

Va arribar l'hora de l'esmorzar i va sentar-se a la taula més allunyada que hi havia de la gent. Sol.

Dins seu escoltava la veu que parlava sempre des d'el telèfon de l'Ignasi dient-li l'ho que hi havia escrit a la noteta, i quan acabava de dir-ho, sonava la riallada. No va donar-se compte de que la Xènia estava sentada al seu costat, quan la va veure va espantar-se i ella el va mirar malament.

- Escolta tu, que no sóc tan lletja!

- No es això dona! No t'havia vist, podries haver-me saludat o algo, no?

- Però si t'he saludat! M'he quedat davant teu com mig minut i al veure que no reaccionaves m'he sentat al teu costat, amb la cara que tenies em feia por deixar-te sol...

- Enserio?! Crec que m'estic tornant boig...

- Perquè?

- Tu saps qui és l'Ignasi, oi?

- Ummm, és el xicot guapo que ha vingut nou i me'l vols presentar?

- Xènia! No estic per bromes!

- No estava bromejant...

- Saps qui és o no?

- Dons no, no sé qui és aquest tal Ignasi.

- Perquè ningú el coneix?

- Hugo, segur que estas bé? I si t'envás a casa i descanses una mica?

- Si torno a casa em tornaré boig de veritat...

- Mira, aquesta tarda hem quedat alguns per anar a la platja, que ja comença a fer caloreta i bé de gust banyar-se, t'hi apuntes? Necessites desconectar una mica. - l'Hugo s'ho va estar rumiant una estona, però finalment va acceptar, era veritat que necessitava desconectar, allò segurament li sentaria bé, i qui sap, a lo millor trobava l'Ignasi i tot.

Un cop a la platja, va ajuntar-se amb la Xènia, caminaven vora el mar, amb els peus mullats i plens de sorra, rient i prenent unes birres, mirava d'un lloc a un altre i al final va deixar de buscar-lo i va deixar de pensar en ell.

S'estava fent fosc i van sentar-se amb els demés a la sorra, veient com el sol s'amagava dins del mar.

- Es tan maco veure el capvespre...

- I tant! I una cosa... Gràcies, gràcies per haver-me dit que vingués i haver aconseguit que m'oblides de tot una estona.

- No m'has d'agraïr res Hugo! - La Xènia va començar a apropar-se a ell, es va posar tens, no sabia com reaccionar, estaven a un o dos centimetres quan es va apartar d'ella, tota vermella, va mirar-lo confusa. - Perdona... pensava que jo també t'agradava...

- Jo... ho sento... - i va marxar corrents sense despedir-se. Va còrrer fins arribar a casa seva i aixó que estava a més de mitja hora caminant, però necessitava còrrer, no pensar en la Xènia, ni en l'Ignasi, no pensar en res.

Estava tot suat quan va arribar a casa seva, al entrar va trobar-se amb la seva germana:

- Perquè sembla que hagis corregut una marató? - Va començar a riures del seu germà, encara que el mirava preocupada, ultimament estava molt extrany i semblava que no dormia molt.

- Ara enserio, que ha passat?

- Res, Gemma, res. Només que he vist que se'm feia tard i perquè no et preocupesis he vingut corrents. - va dir sec, intentant que la mentida colés.

- Tu preocupan-te per aixó? Qui ets i què has fet amb el meu germà? - va dir intentant relaxar l'àmbient. Van mirar-se els dos i van començar a riure, va anar a la cuina a preparar el sopar pels dos i va explicar-li la veritat, que la Xènia si havia llençat i ell va marxar corrents, sa germana se'n reia d'ell i ell també se'n reia. Van acabar de sopar i van pujar al pis de dalt, cadascún a la seva habitació. Aquella nit va dormir molt bé comparada amb les altres i no va tenir cap pensament sobre la riallada, les notetes o l'Ignasi.


Part 2: Ignasi, t'estimo i sempre ho faré.

Va despertar-se abans de que sonés el despertador i com el dia anterior, va apagar-lo abans de que sonés. A l'aixecar-se del llit una noteta va caure al terra, la va recollir i la va llegir:

“Avui serà l'última oportunitat perquè no perdis l'Ignasi per sempre, la desaprofitaràs?”

Tot espantat va llegir-la una i una altra vegada. Com que l'Ignasi anava a desaparèixer per sempre? No! No el podia perdre! Va anar a la dutxa decidit, aquest cop no se li escaparia.

El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

Aquest cop va sortit quan l'Ignasi estava obrint la porta, va posar-se una tovallola ràpidament i el va agafar del braç.

- Ei! Què fas?!

- No t'en vagis si us plau!

- No vols dutxar-te?

- Ja em dutxaré! Primer digue'm aquella cosa tant important.

- Hugo... No sé com t'ho prendras...

- Diga-m'ho Ignasi.

- T'estimo... Però no com a millor amic... jo... eh... - l'Hugo va apropar-se a ell lentament i van besar-se.

- Jo també t'estimo. - Va dir l'Hugo quan van separar-se. I tot es va tornar negre.

La llum va tornar, però ja no estava al bany de casa seva amb l'Ignasi al davant, estava en un llit que no era seu, rodejat de quatre parets blanques. La seva germana el va abraçar quan va aixecar-se del llit, l'estava apretant molt i li feia mal tot.

- Para que m'estás fent mal!

- Perdona'm, però m'alegro molt de que tornis amb nosaltres! - no parava de somriure d'orella a orella. - On se suposa que havia marxat? - va preguntar confús. - No te'n recodes de res, oi?

- Doncs no, la veritat.

- Tu i l'Ignasi ahir vau tindre un accident de moto tornan't de la universitat.

- Què?! On està l'Ignasi? Està bé? - Sa germana el mirava amb ulls tristos. - Gemma, on està?

- Ell... està mort.

- On està?

- A l'habitació del costat, dintre d'una estona se l'emportaran. - Va aixecar-se del llit encara que la Gemma va intentar parar-ho però no ho va aconseguir. Va entrar a l'habitació de l'Ignasi, no hi havia ningú, només el seu cos pàlid mig tapat per un llençol. Va apropar-se i va agafar-li la mà. Estava gelada i un refredor li va recòrrer tot el cos.

Les llàgrimes van començar a caure, no volia plorar, no davant d'ell. Amb totes les seves forçes va deixar de fer-ho, va acostar-se a la seva orella i va dir en veu baixa:

- Ignasi, t'estimo i sempre ho faré. I el va besar.