Un cop a casa, va tancar-se a la seva habitació i va estirar-se al llit, a les fosques. La riallada sonava un cop, i un altre, i un altre, i no marxava. Tampoc marxaven les últimes paraules que havia sentit;

- Potser sóc el seu fantasma. - Però que dimonis significava allò? No podia més, passava de fer els deures, es va quedar dormint tota la tarda.

Va despertar-se, va mirar el despertador, eren les 03:13 de la matinada. Va anar al lavabo i quan va tornar, va veure una nota a sobre del coixí. Extranyat, va agafar-la i va obrir-la:

“L'Ignasi desapareixera per sempre més, i si no t'afanyes a tobar-lo tu també.”

Un pessigolleig li va recórrer l'esquena, no podia moure's, paralitzat va llegir la nota unes 50 vegades, potser més. Quan va donar-se compte, eren les 4:57, no valia la pena tornar-se a dormir així què va tirar la nota al llit amb ràbia i va posar-se a fer els deures, intentant desconectar, intentant no pensar en aquelles paraules.

Pip pip pip pip... el despertador sonava i sonava, però ell no volia aixecar-se. El va apagar i va seguir dormint arrapenjat a l'escriptori, no era una possició massa còmoda, però va aconseguir dormir-se un altre cop.

- Hugo... Hugo... - li sonava molt aquella veu, li resultava tan familiar...

- Hugo... - no podia ser, era... era ell? era l'Ignasi? - Va fer un bot i va caure de la cadira, estava xop de suor i respirava acceleradament. Bruscament va girar el cap direcció al llit per veure si encara hi estava la nota, desgraciadament, hi era. I el pessigolleig aquell li va tornar a rècorrer l'esquena. Tot nerviós, va anar cap a la dutxa.

El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Ignasi! Ets tu de veritat?

- Què dius tu ara? Per cert, t'he de dir una cosa important! - i va marxar, igual que ahir, la mateixa situació, quasi les mateixes paraules. Es va quedar tot pensatiu, hauria estat tot un somni?

Una llumeta s'he li va encendre al cap i va sortir corrents de la dutxa, aquest cop sense posar-se tovallola ni res, va pujar corrents les escales i va entrar a la seva habitació per comprovar si la nota seguia allà. I sí, la nota encara hi estava. Va obrir-la, va llegir-la 50 cops més i la va tornar a tirar amb ràbia.

Sense pensar-s'ho dos cops, va agafar el mòbil per trucar-lo. No responia, però no es va donar per vençut i va segir trucant fins que el va agafar. No s'escoltava res, o això pensava al principi, van passar uns segons i va donar-se compte de que s'escoltava algo de fons, la riallada, aquella maleïda riallada! Va penjar inmediatament i va baixar al pis d'abaix en busca de l'Ignasi, alomillor tenia sort i encara no havia marxat.

Va ser trepitjar l'últim esglao i obrir-se la porta d'entrada, un altre cop sa germana, i aquest cop el va veure en pilotes.

- Hugo! Vols fer el favor de tapar-te!!

- Ets molt tiquismiquis eh! - Malhumorat va tornar a pujar a la seva habitació, va vestir-se i va baixar a sopar tot i que no tenia gana.

La nit va consistir en jugar a l'ordinador, només així se li oblidava la riallada, només així conseguia desconectar. Era l'01:00 de la madrugada quan va decicir que era hora de dormir, un altre cop a sobre del coixí hi havia una nota, en aquesta posava:

“se t'acava el temps, a aquest pas acabaràs desapareixent tu també” No va poder acluclar l'ull en tota la nit.