"No vam ser, ni som, ni serem. Perquè per ser cal estar, i no vam voler ni ser, ni estar, ni voler." - Fer Dichter



Plovien estrelles blanques per primer cop després de cinc anys. En Miquel estava sota els arbres que hi havia a l’entrada del bosc, tot i el fred que feia es permetia tenir una mà fora les butxaques, amb la que aguantava el cigarret. Una calada, aixecava el cap i expulsava les seves incerteses al cel.

Portava ja mitja hora esperant quan van aparèixer en Damià i l’Ethan corrents. Tots tres es van estar un moment en silenci i veient que ningú s’atrevia a ser el primer en dir res, el noi del cigarret va deixar anar:

—Què teniu pensat fer?

Els altres dos es van mirar uns segons i mentre l’Ethan girava la cara cap a un altre lloc en Damià digué:

—Sabem que estan aquí i que estan buscant els paper que té l’Ethan. No sabem com els podem trobar, ens superen en número i en experiència, per tant hauríem de deixar que ens trobess...

—Però tu què t’has fumat? ­—li va interrompre en Miquel— què penses fer quan sàpigues on estan? anar per ells, entrar com si res i dir-los “escolti, no volem molestar però tenim els papers que vostès estan buscant i vosaltres teniu la germana del meu amic, fem un intercanvi i com si res, d’acord?” ets un nano de divuit anys, què coi vols fer? i tu —digué dirigint-se a l’Ethan— com a màxim deus tenir uns dinou o vint anys, què penses fer? posar en perill la vida del meu amic per una noia que segurament ja està morta? però que us passa? voleu obrir els ulls siusplau! per quina raó hauria d’estar encara viva? vols acabar amb la família d’en Damià i amb la meva també o què coi passa aquí?

S’hi va instal·lar un silenci incòmode entre la por que inundava l’aire que hi havia entre els tres nois, l’Ethan, amb un sac de dolor, por i impotència a sobre, va donar dos passos endavant fins tenir la cara a pocs centímetres d’en Miquel, i amb to decidit i flames als ulls li va dir:

—M’importa una merda la teva família ara mateix, jo sé que la meva germana està viva i tu no hi tens res a fer. Pots seguir amb la teva vida perfecte, pots seguir esmorzant tots els dies amb la taula plena i ocupada amb els que t’estimen, pots seguir sortint cada dia amb els teus, jo seguiré buscant i lluitant per l’única persona que em queda en aquest món, perquè ja no podré tornar a fer res del que tu seguiràs fent. No ets amic meu i no tinc per què destruir la teva família, queda’t aquí, quiet, com els arbres d’aquest bosc, adaptant-te a totes les estacions perquè no faràs res més, perquè no ets capaç de moure’t ni un pas, ni tan sols ets capaç de girar la cara, mirar als altres arbres i amb altres ulls. Queda’t aquí Miquel i no em tornaràs a veure, i tot seguirà igual —dit això va donar la volta i, mentre s’endinsava al bosc continuà— per tu, esclar.

Tornà el silenci. En Damià va mirar al seu amic amb ulls tristos, baixà el cap i quan el va tornar a pujar el tenia banyat de llàgrimes.

—No saps què vol dir patir —dit això, en Damià se’n va anar. El noi, acompanyat d’un sentiment de solitud completa, tirà el cigarret a terra i mentre el trepitjava digué fluixet:

—Sóc com tu, amiguet. Em fumen i després em trepitgen.



L’Ethan començà a recollir totes les seves coses amb ira, estava confús i en el fons tenia por de fer mal a en Damià. Estava decidit a marxar, no sabia a on, però seguiria buscant a la seva germana des d’un altra lloc. Abatut per la confusió es va permetre plorar. Tornar a plorar. Buidar l’oceà que ja no cabia dins d’un cor tan ple de dolor. Va començar a sanglotar cada cop més fort fins que va sentir una veu rere seu.

—A vegades neva més dintre que fora —en Damià es va començar a apropar— però allà dins no et serveix cap paraigües, no et pots amagar enlloc. Ethan escolta’m, t’ajudaré. Trobaràs a la teva germana, t’ho prometo —i es va agenollar al costat del seu amic.

L’Ethan, casi fora de si, es va llançar a sobre en Damià plorant. El va abraçar tan fort que per un moment estaven segurs que els seus cors també s’estaven abraçant. Plorava fort, cridava el nom de l’Elsa i cada cop abraçava més fort a en Damià.

La neu va cessar fins a tocar al silenci i el fred cada vegada cridava més, els dos amics, després dels plors, van decidir que anirien a Vic, a l’antiga casa. Encara no sabien com ho farien però estaven segurs que els estarien esperant allà.

Aquella nit en Damià es va quedar a dormir a la cova.

El dia següent pel matí trucaren a la porta de la casa d’en Damià. L’Anna, amoïnada pel seu fill, havia dormit molt poc i tot i que era molt aviat, estava desperta quan van trucar. Corrents va anar a obrir la porta amb l’esperança de veure el seu fill però en canvi es va trobar amb una altra cara familiar.

—Anna, hem de parlar sobre en Damià —digué.





En Damià va comprar els bitllets del tren, tot i que l’Ethan no li agradava molt la idea que algú pagués per ell, sabia que no tenien altra solució i hi va accedir sense dir res. Tenien un pla. Parlaven convençuts però tots dos sentien una barreja de por i confusió.



L’Anna i en Miquel ja estaven davant l’entrada de la cova i en veure que no hi havia ningú se’n van adonar que havien arribat tard.

—Però on coi deuen haver anat? —digué la mare amb pànic— per què en Damià no em va dir res? podríem haver trucat a la policia, podríem haver collit al nano...Oh Déu meu senyor! Espero que no els hi hagi passar res. No li haurà passar res al meu nano, oi Miquel?

—Anna, calma’t. No sé on deuen haver anat, però jo vaig estar aquí un cop i l’Ethan tenia aquesta cova plena de coses seves i papers que ara ja no estan. En Damià va parlar sobre trobar-se amb la màfia del tràfic de persones però no sé com coi ho vol... —va baixar la veu fins quedar-se en silenci. Havia tingut una idea però per la seva cara no semblava ser bona— Anna, ja sé on han anat. Aniré a casa a buscar la moto, hem d’arribar a Vic abans que ells.

I mentre creuaven el bosc en Miquel li explicà que havia buscat la casa d’on havia desaparegut una família sencera, va ser una gran notícia feia ja més de deu anys i que segur que havien anat allà.

—Déu meu! Agafarem el meu cotxe, arribarem abans.





En Damià es va quedar a uns dos quilometres de la casa de L’Ethan, mentre aquest cada cop s’apropava més.

La casa estava igual. La mateixa porta, ara més vella. Ja no hi havien flors davant la porta principal però ell encara podia veure com la seva mare sortia i les regava.

Es va armar de valor, va tancar els punys i va entrar. Sabia molt bé que l’olor que sentia no era la que recordava però tot i així es va tornar a sentir a casa. Li van assaltar totes les festes que havien celebrat en aquella casa, tots i cadascun dels records que tenia d’aquella casa fins que es van interrompre per una veu femenina.

—Es veu que els homes d’aquesta llar esteu destinats a morir en el saló de casa vostra —era la mateixa dona que hi havia quan van matar el pare, no l’havia tornat a veure des de llavors.

—No em mataràs, perquè si ho fas acabaràs amb el vostre negoci i acabareu tots a la presó —va dir l’Ethan intentant dissimular la impotència­— tinc tots els papers amb el quals us podrien rastrejar en un no res i si no torno amb la meva germana d’aquí a una estona seran enviats a la policia, que per cert, porta temps buscant-vos.

La dona, ara amb la cara sense tapar, va tensar la mandíbula i l’Ethan sabia que havia aconseguit fer-la enfadar. Se sentia bé.

—Et torno a repetir que he de tornar amb la meva germana. On és l’Elsa?

—Portem dies, no, setmanes esperant-te. S’ha cansat. Dormia tots els dies en aquest sofà i totes les nits deia el teu nom en somnis. Però s’ha cansat. Ha pensat que l’havies abandonada i..

—On és l’Elsa? —va interrompre l’Ethan.

La dona es va aixecar i va començar a donar voltes pel saló. Va parar davant l’Ethan i va cridar un nom.

L’Ethan es va girar. De la cuina va aparèixer un home vestit de negre amb la cara tapada agafant pel braç una noia amb els cabells bruts i els ulls vermells que en veure el seu germà es va alliberar del braç que l’agafava i va saltar sobre el seu germà.

—Sabia que no em deixaries, sabia que vindries —va dir la nena entre plors— t’he trobat molt a faltar.

—Oh Elsa! La meva petita, no he deixat de pensar en tu ni un dia.

—Haureu d’aparcar la vostra conversa —va dir la dona— com esperes que en fiem de tu? per què creus que us deixarem marxar? qui ens assegura que no enviaràs els arxius a la policia?

—Res. Absolutament res. Us heu de sacrificar com ens hem sacrificat tots. Si no ens deixeu anar tingueu per segur que no durareu molt de temps lliures i si ens deixeu anar us tornaré a construir una nova vida lluny de vosaltres i sabreu mai més res de mi. No us queda res més que fiar-vos de qui un dia li heu arravatat tota la felicitat perquè altra opció no teniu.

Dit això, l’Ethan va treure els papers de la motxilla i els va llançar als peus de la dona.

Quan pensaven que tot havia acabat, la dona va ordenar perquè marxessin tots i van sentir com arrencaven tres cotxes. Per la finestra l’Ethan encara observa un últim cotxe que suposà que seria de la dona i l’home que encara estaven amb ells.

I de sobte, va aparèixer un altre home vestit de negre apuntant amb una pistola a en Damià.

El món va parar. L’Ethan estava congelat. La dona va començar a riure i l’Ethan començà a abraçar més fort a la seva germana.

—És aquest nano qui havia d’enviar els papers a la policia si no apareixies? quina pena que no hagi seguit les normes del teu joc, oi que si maco? —digué mentre es dirigia a en Damià.

Els nois es van quedar en silenci. La dona es va posar d’esquenes a ells i va anunciar:

—Mata’ls.

Dos trets. Un i dos.

El saló es va convertir en un llac de sang. Aquesta vegada la sang no era innocent.

La mare d’en Damià aguantava el calibre 38 del seu marit i mig espantada per la situació en la que es trobava el seu fill, mig contenta per haver encertat amb els tirs va començar a abaixar l’arma.

I en pocs segons es van fondre en els braços de les persones que més estimaven. L’Ethan abraçava amb força la seva germana mentre ploraven fort tots dos, i en Damià repartia les seves llàgrimes entre els braços de la seva mare i del seu amic.

Llavors van buidar tots els oceans. Van buidar tota la por que sentien, totes les paraules que no havien dit, tot l’amor que havien regat. Llavors van tornar a néixer.