“Només es mira cap endavant, el suposat destí, i no als costats on passen els moments pels quals val la pena pagar el viatge” –Cada set onades, DANIEL GLATTAUER





—Damià! —va cridar la mare— Damià coi aixeca’t!

En Damià estava cansat. Era a la seva habitació i la seva mare estava davant la porta. Portava l’uniforme del treball i se li veia enfadada, frustrada.

—Quina hora és? —va preguntar en Damià— no vull anar a classe, estic cansat. Pots tancar la porta siusplau? vull dormir mare!

L’Anna, que semblava més jove del que era i pocs dirien que té un fill, va encreuar els braços i va arrufar les celles.

—És dissabte, ni tu ni ningú anirà a classe avui.

—I es pot saber per què vas vestida pel treball? ­—va dir mentre s’incorporava i s’asseia al llit— o per què coi m’has despertat?

L’Anna va dirigir la mirada al rellotge de paret que tenia en Damià a l’habitació i el fill li va seguir la mirada. Eren les dues del migdia.

Se’l va mirar i se’n va anar amb un cop de porta mentre xiuxiuejava alguna cosa. El noi, acostumat a l’actitud de la seva mare, es va tapar la cara amb les mans i va romandre així uns quants segons.

Després de dutxar-se, en Damià va sortir corrents de casa i va sentir com la mare li cridava alguna cosa però ell li va fer cas omís. Abans d’anar on portava anant quasi tota la setmana va passar per un supermercat. Allà va comprar dos entrepans de formatge, un paquet de suc de taronja i dues barres de xocolata. I amb la bossa a la mà va anar direcció al bosc, lloc que ja no li era tan desconegut.

Ja endinsat en el bosc, es tardava menys de cinc minuts per arribar a la cova. L’entrada estava il·luminada pels rajos inusuals del sol d’hivern però, a mida que s’hi anava endinsant, l’entorn es feia més fosc i al cap d’uns segons veia aquell petit forat il·luminat per unes llanternes.

L’Ethan estava assegut en el lloc de sempre amb la mateixa posició remenant alguns papers. Quan en Damià el va saludar es va sobresaltar i es va girar amb por als ulls que de seguida es va esfumar mentre esbossava un petit somriure.

—No saps trucar a la porta? —bromejà el noi mentre s’aixecava.

En Damià va somriure. En Damià té un somriure molt bonic i l’Ethan també ho pensava.

L’Ethan també somreia però en veure la bossa se li va esborrar el somriure.

—No feia falta que em portessis res, saps? —va dir i es va tornar a asseure, d’esquenes a ell.

En Damià no va respondre. Va començar a treure les coses de la bossa i es va asseure de cara a l’Ethan.

—No he dinat, no volia dinar a casa. I bé, tampoc em ve de gust dinar sol per tant, per educació has de dinar amb mi —va dir mentre obria els entrepans i li oferia un— són de formatge. A mi m’encanta el formatge, saps? de petit la mare sempre em posava entrepans de formatge per emportar-me al col·legi—va prosseguir amb la boca plena— a tu no t’agrada el formatge?

L’Ethan va començar a abaixar el cap.

—Sí, sí que m’agrada el formatge —digué mentre començava a menjar.

—Per cert, què miraves en aquests papers? —va agafar uns papers i de seguida l’Ethan li ho va arrencar de les mans. Entre els papers hi havia una foto que es va trencar en dos. En Damià se la va quedar mirant— vaja jo...ho...ho sento Ethan.

—Hostia nano! —tots dos van deixar l’entrepà sobre la bossa i es va crear un silenci incòmode. El noi va ajuntar els dos trossos a terra i en Damià va veure la fotografia on sortia un nen, que suposà que devia ser l’Ethan, abraçant a una nena més petita amb un somriure d’orella a orella.

—És la teva germana? —preguntà en Damià— és molt maca. Dubtava sobre si preguntar-li on era però al final la curiositat va matar les set vides del gat— on està?

L’Ethan es va aixecar. Va anar a una cantonada de la cova on hi havia una pedra, la va aixecar i del forat que hi havia a terra va treure una capsa de tabac. Es va seure a terra i del mateix forat va treure un encenedor vermell i va encendre un cigarret. En Damià el va seguir i es va asseure el seu costat.

—No volia... —va començar. El seu company va fer cas omís de les seves disculpes incompletes i li va allargar un cigarret i després l’encenedor. En Damià el va agafar iva encendre el seu cigarret.

—Es diu Elsa, ara té 15 anys. —va començar desprès de la primera calada—. Els meus avis eren de les illes Scilly, unes illes al costat d’Anglaterra, els hi encantava viatjar sobretot a països amb poc turisme, tot i així anaven sovint a països coneguts. Quan van tenir el meu pare es van estar uns anys sense viatjar però des que va començar l’institut aprofitaven qualsevol vacances per viatjar i va passar a ser un costum: els viatges familiars. De petit el meu pare m’explicava moltes històries que havia viscut en diferents països. Quan el meu pare es va graduar a l’institut van decidir fer un viatge a Barcelona —es va parar uns segons i després d’una altra calada va continuar— allà el meu pare va conèixer a la mare, la princesa Julieta, li deia ell. La meva mare no era una bona estudiant però dominava més de dues llengües i sobretot. Es va enamorar, com s’enamora el llop de la lluna, i va fer tot el possible per quedar-se a Barcelona. Al principi els avis es van negar però a mida que anaven coneixent-la anaven somrient cada cop que el pare els hi preguntava per quedar-se. La meva mare tampoc era un àngel de nena i es rebel·lava molt amb els seus pares. Quan els hi va dir d’anar-se’n a viure amb un anglès es van negar rotundament i com que no hi havia manera de fer-los canviar d’opinió se’n va anar de casa. Llavors tenia 19 anys i el meu pare en tenia 18. Els pares de la mare van intentar de tot perquè ella tornes i com que la mare veia que no paraven d’insistir i amenaçar, vuit mesos després es van casar i la mare va perdre tot contacte amb els seus pares. I amb 20 i 21 anys ja eres pares. Mentrestant el pare anava aprenent el català i quan jo havia nascut ja el dominava força i de mica en mica el català va passar a ser la llengua amb la que parlàvem a casa. Quan vaig fer 4 anys va néixer l’Elsa. Els avis, que aleshores havien decidit fer un viatge amb cotxe per tota Espanya, estaven a València i de camí al naixement de la seva néta van tenir un accident de cotxe i van morir tots dos. Sempre que em venien a veure em portaven records, souvenirs de tot tipus —amb l’ànima entristida pels records del passat, l’Ethan va aturar les llàgrimes de les quals en Damià no se’n va assabentar i amb un sospir llarg va continuar— tot i així, cada 4 de Març, en lloc de recordar que havia passat un any més de la mort dels avis, celebràvem un any més amb la nena més bonica que teníem a casa.

—Sembla una família molt feliç —va intervenir en Damià.

—El meu pare era un gran informàtic, va començar treballant amb unes empreses i a poc a poc va anar ascendint. Però el meu pare no es limitava a la seva feina, tenia curiositats, sabia que hi havia un món fosc rere de cada xarxa i un dia va trobar una amb una encriptació molt avançada. Va estar-hi mesos per descodificar-ho i quan ho va fer es va trobar amb una pàgina il·legal on feien tot tipus de tràfics però sobretot abundava el tràfic de persones. El meu pare era un bon informàtic però no tan bo com els que havien creat aquella pàgina. Se’n van adonar de la filtració del meu pare, que tenia intenció de acabar amb ells, i es van sentir amenaçats, insegurs. Van estar dies vigilant a la meva família i un diumenge fred i plujós ens van atacar, van entrar a casa nostra. Eres cinc homes i una dona i, sense dir paraula, van apuntar al pare i en dos segons estava tirat a terra envoltat d’un riu de sang. La meva mare es va agenollar al seu costat i l’home que va disparar al pare la va apuntar amb la pistola. L’Elsa em va abraçar molt fort, sentia les seves llàgrimes al meu ventre i no podia fer res més que abraçar-la jo també. Jo no sentia res, sabia que la meva mare estava cridant i que la meva germana plorava molt fort però no sentia res. Vaig veure com l’home movia el dit de la mà amb la que agafava la pistola i m’hi vaig llençar amb la meva germana sobre la mare, ella ens va abraçar mentre plorava i quan pensava que ens traurien la vida també a nosaltres, la dona va cridar alguna cosa i l’home va baixar l’arma. Ens van portar en un camió. Vivíem en una casa una mica aïllada a Vic i ningú se’n va adonar de tot el que passava. No sé on ens van portar, vaig tenir el ulls tancats durant molt de temps i quan els vaig obrir només veia parets i cares desconegudes. Estàvem en una mena d’estable gegant enmig del no res on hi havia més homes i algunes dones més vestits de negre, i també hi havia nens i dones amb els quals mai no vam poder establir una conversa més llarga de quinze minuts. I des de llavors allò es va convertir en casa meva. Em van fer moltes fotos quan era petit i a la meva germana també, fotos on ens obligaven treure tota la roba. M’hi vaig acostumar, ja no intentava saltar a sobre d’ells quan li treien la roba a la meva germana petita, ni quan agafaven a la meva mare pels cabells i la lligaven a una barra vertical i mentre ella cridava i plorava, tot home que passava pel seu costat s’aprofitava. Quan teníem algun moment per estar sols, la meva germana, que ja s’estava fent gran, deia que ara dins de l’habitació ja no li fan fotos sinó que la tracten igual que a la mare i li feien molt de mal. Deia tot això plorant, una nena de 12 anys plorava perquè homes li feien mal abusant d’ella quan a aquella edat hauria de queixar-se perquè se li ha trencat alguna nina. La mare ens abraçava els dos i plorava. Deia que mai, mai havíem de perdre l’esperança i que no havíem de deixar que ens rentin el cervell, no havíem de deixar que ens fessin creure que tot allò no era dolent encara que portéssim més temps allà que a casa nostra. Mai vaig intentar escapar perquè allà tenia tot el que estimava i no volia perdre-les de vista ni un dia. Fa dos mesos van matar a la meva mare. Va ser tan fàcil per ells... es van cansar. Van dir que ja no servia per res, ni es podia moure bé ni podia fer res útil. La van lligar a la barra vertical que hi havia al centre de l’estable, despullada, i li van disparar. Tres vegades. Una al cap, una al pit i una a la zona íntima. Jo i l’Elsa estàvem lligats també, lluny però ho vam poder veure, mentrestant tots els homes es reien amb alcohol a la mà. La meva petita es va estar dies plorant, sense menjar i ens uns dies li va tocar fer la feina que feia de la mare. Me’n vaig adonar que d’aquí a un temps també es cansarien d’ella i vaig començar a planejar com escapar-me. No li vaig dir res a l’Elsa però li vaig prometre una vida millor. Un mes després de la mort de la mare em van dir que hi havia un client que em volia, que tenia molta mala sort perquè era un home boig però que ells ja estaven cansats de mi i que ja no es venien tan les meves fotos. Em van portar en un cotxe i només em va portar un home. Abans de pujar al cotxe vaig aconseguir agafa tots aquests papers i després, ja en el camí me les vaig apanyar per desfer-me’n del conductor i vaig sortir corrents. No sé quan de temps vaig estar corrents, a vegades tinc la sensació que encara estic corrents. I de fet encara estic corrents, ells m’estan buscant Damià.