El meu despertador va començar a sonar amb els primers rajos de sol. Em vaig estirar en el llit i vaig anar a la dutxa mandrosament. El contacte amb l'aigua em va despertar del tot. Em vaig vestir amb rapidesa i vaig eixir amb rapidesa tancant la porta. Em vaig parar com sempre en la meua cafeteria favorita, vaig demanar el meu cafè, que com de costum ja començaven a preparar quan em veien, i una vegada llest, em feien un senyal, els deixava els diners més una propina per les molèsties, prenia el meu cafè i me n'anava.



Vaig decidir prendre el bus en la parada d'anit així que vaig haver de fer unes quantes illes de cases caminant, per a així passar-me per la tenda.



- Bon dia, senyoreta.- va dir sobresaltat l'amo quan em va veure.



- Bon dia, diga'm, té alguna nina bruna amb els ulls verds?;- Li vaig preguntar amb un somriure perquè es relaxara, a voltes els dependents s'alteren en veure una dona armada i més tot i que saben que és una inspectora d'homicidis.



- Tens sort, ens queda solament una, està inspirada en una bella princesa guerrera d'un conte infantil.-Va dir ja relaxat.



- Doncs si és tan amable d'embolicar-me-la, no vull que un altre li la porte o la meua neboda es portarà una decepció.- Vaig dir en un to amigable.



- Per descomptat que sí inspectora.- Va dir mentre prenia el necessari per a embolicar-la.



Vaig poder detectar alguna cosa fosca en el seu to de veu i com la seua mirada freda i impenetrable es concentrava en el seu treball, per a després mirar-me de forma amigable. L'ambient es va tornar a tibar, de manera que vaig pagar i em vaig anar d'allí al més prompte possible, vaig agafar el bus i em vaig plantar en comissaria.



En arribar vaig veure el meu cotxe aparcat en el lloc en el qual ho havia deixat feia un parell de dies. Vaig ser a ficar la nina en el maleter però tenia les claus en el despatx, de manera que em vaig introduir en l'edifici i vaig recórrer els passadissos amb rapidesa. En la porta del meu despatx em vaig trobar al meu aprenent amb una mica de tristesa, segurament el cap li havia renyat.



- Què ha passat Rodríguez?- Li vaig preguntar amb un to maternal.



- Amb la desaparició de la primera víctima se'm va oblidar lliurar-li aquest informe, es va transpapelar i no em vaig donar compte fins que avui el cap l'ha vist, ho sent molt.- Em va dir amb cara decebuda i entristida.



Em vaig limitar a somriure i a arreplegar l'informe, després li vaig fer un senyal perquè em seguira.



- És avui l'aniversari de la seua neboda?- Em va preguntar mentre va apuntar amb el dit el paquet que portava amb mi.



- No, és en una setmana, l'any passat li'l vaig donar tard i no t'imagines el mosqueig que va agafar.- Vaig dir mentre llegia l'informe.



El silenci va envair l'estada, el pols se'm va accelerar, tenia en les meues mans l'última peça del trencaclosques, la denúncia del robatori per part de l'amo de la casa de nines Felip Salamanca a Anne Montero, la xica drogoaddicta i la primera víctima de l'assassí. Tot va encaixar de colp, per açò aquest matí en la tenda hi havia aqueix mal ambient. Vaig mirar la foto d'Anne, era una xica de cabell negre i ulls verds, la princesa guerrera que no va esmentar.



- Daniel ràpid, crida a l'inspector Fiñana i al forense García.- Vaig dir a veu en coll traient-li dels seus pensaments.



En menys de quinze minuts un equip complet d'agents havíem acudit a la tenda de Felip Salamanca, el només acte del seu intent de fugida inevitablement ens va cridar l'atenció.



- No vaig fer res! Sóc innocent! Deixeu-me en pau!- Cridava com el boig i desquiciat psicópata que era.



Em va mirar de la forma més freda i cruel que mai ningú va usar amb mi, de sobte va sonar el meu telèfon.



- Inspectora Soler, les proves coincideixen, és ell, registren el local, potser troben pistes sobre els cossos.- Em va dir el forense García.



Li havia deixat la nina de la meua neboda perquè García analitzara el pèl de la nina, i era el mateix pèl sintètic que trobem en la prova de l'assassinat. L'era, per fi havíem agafat a l'assassí, teníem una prova però no podíem respirar tranquils, volíem que pagara pels seus crims.



- Està llesta inspectora?- Em va preguntar seriós l'inspector Fiñana.



- Clar que sí.- Vaig contestar igual de seriosa.



Cap entrenament ens va preparar pel que anàvem a viure. Sota la catifa de la rebotiga que utilitzava com a taller, hi havia una entrada a un soterrani, en el qual trobem alguna cosa que mai ens haguérem esperat.



- Per açò et deia que les deixàrem en pau.- Va dir quasi sense veu Fiñana.



Per la meua banda vaig assentir emmudida, davant els nostres ulls en unes neveres amb un ampli cristall, estaven individualment congelades les nostres víctimes, les havia esquarterat, dessagnat i cosit com si foren nines.



Les restes de cadascuna de les víctimes estaven tancades en congeladors però sense cristalls, i cadascuna d'elles s'inspirava en una nina de les quals el seu assassí fabricava. Em van fer venir ganes de vomitar, però em vaig contenir.



Ací estaven, amb un somriure macabre somriure cosit, ulls de cristall, i perfectament vestides i pintades de personatges de contes o de nines.



El cas va ser conegut a nivell mundial com “la tenda de nines”. Felip Salamanca va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua sense possibilitat de condicional; un any més tard es va suïcidar penjant-se en la seua cel·la amb una corda que havia aconseguit robar a algun guàrdia.



Han passat ja tres anys des que tanquem el cas però, mai oblidaré la seua resposta quan el jutge li va preguntar si es penedia del que havia fet. Va somriure divertit d'una forma esgarrifosa i va deixar els seus ulls en mi.



- ”No em penedisc de res, és més, des que la seua inspectora va trepitjar la meua tenda vaig voler convertir-la en la meua ventafocs, una llàstima no haver-ho aconseguit”.