Després de recol·lectar totes les curtes cintes que coincidien amb la data de les desaparicions i els assassinats, ens dirigim a la comissaria, deixant els forenses a la recerca de proves. Quan arribem a la comissaria ens dirigim al despatx de Fiñana per a revisar les gravacions amb deteniment.



- Diga'm inspectora, li abellix veure una pel·lícula?- em va dir mentre connectava un equip especial per a manejar les gravacions.



- Deixe's de bromes inspector, açò és seriós.- El vaig marmolar, a vegades es comportava com el meu nebot de cinc anys.



Va començar la nostra “sessió de cinema”, no se quantes hores de gravacions a càmara ràpida havia vist ja, però juraria que massa.



- Merda, no hi ha res en totes les maleïdes cintes, quantes hores portem ja?.- Va dir ell amb cansament.



- Almenys quatre hores i no hem trobat res, serà millor anar a veure el forense García, potser ells sí han descobert quelcom que se'ns escapa.



Eixim del despatx de Fiñana, el sol ja havia desaparegut del cel, estàvem tan concentrats en la investigació que ni tan sols sentíem la fam.



- Inspectora Soler, l'estava buscant, García vol veure-la i a l'inspector Fiñana.- Va dir amb veu decaiguda, això significaven males notícies.



- Daniel, és tard, Per què no te'n vas a casa i dorms quelcom? Demà et vull ací prompte i et necessite amb els cinc sentits alerta.- Li vaig dir amb un somriure.



El meu ajudant em coneixia prou com per saber que si el cridava pel seu nom no podia reclamar, de manera que va assentir i em va retornar un somriure igual de cansat.



- És un bon noi aquest aprenent teu.- Em va dir Fiñana mentre s'estirava.



- Està gelós inspector?.- Li vaig dir amb intenció de picar-li.



- Per supost, a mi em crida pel meu nom només per donar-me més treball o per renyar-me.- Va dir mentre feia un “putxero” gairebé adorable.



- És cert, vinga Bruno, deixa d'estirar-te com un gat, García vol veure'ns.- Vaig dir mentre deixava anar un petit riure en veure com li canviava la cara.



Va grunyir una mica però em va seguir molt d'a prop pel passadís que donava a la sala d'autòpsies, on un decaigut i cansat García ens esperava.



- Han trobat alguna cosa?.- Va preguntar amb una espurna d'esperança en la veu.



- No, per desgràcia, i vostè?.- Em vaig sentir culpable quan ho vaig dir, ja que aquest raig d'esperança de García va desaparèixer.



- Les dades no coincideixen, en aquesta fàbrica no hi ha cap pèl sintètic que coincideixi amb el que nosaltres tenim, a més que fabriquen la majoria de perruques amb pèl natural i per encàrrec.- Va dir desanimat.



- Genial, segueix havent-hi alguna cosa que se'ns escapa.- Va escopir amb ràbia l'inspector Fiñana.



- Cert, però, el millor és que se'n vagin a les seves cases, mengin, es donin una dutxa i descansin, sinó seguiran sense veure que és el que se'ns escapa.- Ens va recomanar García mentre es retirava.



- Crec que García té raó, Marina, vinga anem et convido a sopar i et porto a

casa, és tard i no em fio de deixar-te anar sola.- Va dir Fiñana amb aire cansat.



Anava a renegar, però en veure-li les ulleres i en notar per primera vegada en tot el dia les meues, el cansament i les ganes, vaig desistir i assintí.



Prenem l'autobús que passava per la zona i vam poder veure col·locats en la seva porta almenys a una dotzena d'agents que estaven tan frustrats com nosaltres o potser més. Només podia resar perquè aquesta nit no actués o que si ho feia, almenys ho agafessin a temps i d'aquesta manera que no hi haguessin més víctimes ni més dany.



- Vinga, ja hem arribat Marina, espavila, tinc fam.- Es va queixar Bruno.



M'havia tret del meu món així que no em vaig assabentar de molt del que em va dir, de manera que el vaig seguir ja que pel que sembla açò era el que volia.



Caminem un parell d'illes de cases i em vaig parar en una tenda que em va cridar l'atenció, un aparador ple de les nines més boniques que havia vist en la meua vida. Bruno es va donar la volta en veure que no el seguia, es va acostar i va mirar l'aparador.



- No sabia que dins d'una dona de gel, hi havia una xiqueta xicotet.- Va dir amb clara intenció de molestar-me.



- És que no et pareixen boniques?.- Li vaig preguntar passant per alt el seu comentari, doncs no tenia ganes de barallar-me.



- Ara mateix semblar-se a una nina com aquestes és un problema, amb aqueix boig solt.- Va dir Fiñana amb ràbia.



- Tens raó, però crec que em passaré demà per ací, d'aquí a una mica és l'aniversari de la meua neboda, compleix nou anys, segur que li agradarà una d'aquestes.- Vaig dir amb un somriure intentant millorar l'humor del meu amic i company.



Caminem en silenci, entrem al restaurant sopem, parlem i riem molt, després, demanem un taxi. La primera a baixar vaig ser jo, ja que ell vivia unes illes de cases més lluny, vaig pagar el taxi i m'en vaig anar amb pas lleuger al meu apartament.



Una vegada allí, em vaig donar una dutxa, em vaig posar el pijama, vaig programar el despertador i em vaig quedar dormida mentre li donava unes quantes voltes a un cas que se'ns escapava de les mans.