En veure això vaig sobre actuar una miqueta i em vaig aixecar bruscament del meu seient. Però els aficionats al manga i el noi dels cascs de música em miraven i vaig seure vergonyat.



En el banc vaig començar a buscar amb la mirada aquella roba fins que la vaig trobar. A la dreta, al final del passadís, desprès dels aficionats al manga, la típica noia obsessionada al mòbil que té la pantalla trencada, la “choni” de barri i el noi amb ulleres, lector empedreït que busca qualsevol moment per llegir aquell llibre que potser no és res interessant, hi havia un policia, amb la roba de les vies a la ma, que estava parlant amb un noi d’uns 19 anys que estava en calçotets.



Llavors vaig pensar en aquella primera opció que se’m va ocórrer ( per si ets un nou lector, t’hauries de llegir el primer capítol per saber a quina primera opció em refereixo). Quines probabilitats havien per què aquella opció fos la escollida? Una entre un milió?



Escoltant la conversació vaig sentir que aquell noi va estar traguejant fins les dues de la matinada però, quan estava esperant al tren per tornar a casa, uns nois de 16 anys el van robar tot el que tenia i aprofitant-se que estava begut l’hi van agafar la roba i la van llençar a les vies del tren. Desprès de la baralla, perquè ell s’havia intentat defendre , estava tan cansat que es va quedar adormit. En el moment que anava a dir com eren els lladres va arribar el meu tren així que em vaig quedar sense saber l’aspecte dels lladres.



Pensaves que ara diria com em pensava que eren els lladres veritat? Però jo he pensat en el que anaves ha pensar abans que ho pensessis i amb aquesta meravellosa i recargolada explicació he decidit que no posaria el que pensaves que anava ha posar. En realitat la raó de que no pensés quin era l’aspecte dels lladres era perquè no volia fer-me "autospoiler" de les noticies que sortirien a la tele quan arribés a casa parlant d’aixó.



Vaig trigar una estona en triar el meu seient, tots estaven al costat d’alguna persona, no es que jo sigui antisocial, només és que volia estar el costat d’una finestra. Després d’uns grans, extensos i plens de sospirs dos minuts, vaig trobar el seient que jo volia. Quan em vaig seure, ja que encara em quedaven 27 minuts per arribar al meu destí, vaig provar d’esbrinar la personalitat de les persones que tenia assegudes a darrera.



Aquesta “habilitat” de conèixer la personalitat de la gent la vaig adquirir quan al col·legi vaig ser víctima de bulling. Des d’aquell moment vaig saber com eren les persones i com eren influïdes per la “societat” ( amb això em refereixo a si estan embovades amb el mòbil, si els preocupa molt la moda, etc ).



Vaig escollir a només quatre persones ( si et preguntes perquè només quatre es perquè si posés més s’allargaria molt la historia .)

En primera posició, tením a un noi de 16 anys, en ple desenvolupament social. Portava aquell pentinat que ara està de moda, es posa el cabell a un costat i es talla l’altra part, es un cabell “hipster”. També portava un abric militar que era molt modern.

La meva segona elecció va ser interrompuda per l’aparició del meu amic Alex, aquest anava vestit amb una samarreta vermella de màniga curta i uns texans, es notava que estava alegre de veurem. I es que aquest tren era molt avorrit, en altres hi havia gent tocant la guitarra a canvi de diners.

• _Hola Arnau (si no ho heu endevinat encara, em dic Arnau) Què fas aquí?.
  
  _Vaig cap a casa , a Sabadell (em vaig adonar que portava un bossa plena de llibres, a ell sempre l’hi agradava llegir però no tant com a mi) Què portes a la bossa?
  
  _Uns quants llibres són: La sang es més dolça que la mel, Pluja negra, Nou dies d’abril, Catherin. Crec que són bons
  
  _Jo he escoltat que no són molt bons, si jo fos tu no els llegiria.
  
  _Es possible, però qui no arrisca no guanya.
  
  _Es possible- vaig repetir

Vaig donar un cop d’ull al meu rellotge que tenia al canell, encara faltaven 15 minuts perquè arribéssim a la meva parada, però passaria més ràpid ja que ara tenia a l’Alex de companyia.