Les estacions se’n van, sense esperar-me. Tot a fora canvia i evoluciona, creix en totes les formes. El meu temps i la meva vida s’han petrificat, detingut. No hi ha manera de créixer; aquest lloc em prohibeix qualsevol intent de poder avançar.

Els mesos passen, y no sé si només han passat mesos o han passat anys.

Ja és primavera.

La neu s’ha fos per a deixar lloc a un bosc florit, ple de verds i colors vius, de flors i fauna salvatge de tota mena. Si tan sols pogués escoltar la suau brisa del vent, el so dels matolls al trencar-se amb el pas dels animals, olorar, tocar, acariciar o sentir la vibració de les arrels del bosc...

Em separo del vidre a contracor. Avui em sento més conscient del normal, en aquesta hora, minut, segon. Ja hauria d’haver caigut dormida, penso, per què està trigant tant?

La calefacció fa estona que hauria d’estar encesa, escampant per l’estància la seva escalfor hipnotitzadora i fent que caigués drogada en la inconsciència. En el moment en que ell ha marxat per la porta d’entrada s’hauria d’haver encès. Com és que ha canviat? Tots aquest mesos ha sigut sempre la mateixa rutina, els mateixos traços de temps. Fins i tot els he memoritzat i après per a aprofitar cada segon de vigília.

Avui no, avui és diferent.

Havent seguit aquest mètode tant de temps, ell no s’oblidaria d’una rutina tan habitual. No tan fàcilment.

Per a provar que no és una coincidència, m’encamino a la porta. Sé que, com sempre, l’intentaré obrir, diverses vegades durant el dia, i no ho farà de cap de les maneres. Tot i així, necessito veure-ho. Només una vegada més. Encara que sigui inútil.

He escoltat com el motor del cotxe rugia quan l’ha engegat, com el soroll disminuïa a mesura que l’automòbil s’allunyava de la cabanya. Com cada dia. No pot ser una coincidència.

No pot ser, no pot...

Qualsevol pensament que hagués pogut tenir, desapareix en el segon en què estrenyo el pany de la porta amb la mà, i al abaixar-lo, aquesta s’obre. Un segon abans de creuar-la, tinc por. Por de el que hi haurà fora. Por de que no siguin aquestes quatre parets. Por de la llibertat.

He viscut empresonada durant tant de temps que he oblidat el que significa ser lliure.

No em fixo en les habitacions, només busco portes que donin a l’exterior. Quan la trobo, el vent em penetra els ossos i em dóna la benvinguda.

Mirant al meu voltant, puc veure sense límits. L’extensió del bosc m’aterreix i em fascina per parts iguals; rodejada de verd; arbres alts i frondosos, colors, terra i vida. Ara puc sentir-ho tot; l’olor de la primavera, les branques dels arbres movent-se amb l’aire càlid, cada petita sensació...

I ell no hi és en lloc aquesta vegada, ni rastre.

Un reflex capta la meva atenció i, al dirigir-me a un dels costats de la barraca, em veig a mi mateixa reflectida en un gran mirall que em recorda a...

Impossible. Impossible!

Rere aquest vidre hi ha l’ estança en la qual he estat captiva. L’habitació per la que he mirat cada dia a través del cristall. Un cristall en el que ara em veig reflectida.

Un mirall semiplatejat.

Aquests mesos... He estat tancada creient que el vidre era l’únic que em connectava amb l’exterior, quan la veritat és que ningú no em podria veure mai. No puc veure l’interior, com si no hi hagués sigut. Com si tot el temps que hagués passat allà no hagués existit.

Com pot torturar una persona d’aquesta manera? Quina mena de monstre ha de ser?

No ho penso més. Aprofitant la seva absència, m’allunyo tan ràpid com puc i em submergeixo en la espessor del bosc, buscant la sortida.

He perdut el compte del temps que porto corrent. Cap distància és suficient per a sentir-me segura i allunyar-me d’una vegada per totes d’aquella cabanya.

Fins que no surti del bosc, no estaré segura enlloc.

Dono els mateixos passos, trepitjo el mateix terra, veig els mateixos arbres i aparto les mateixes branques, fins que una extensió de color destaca sobre les altres. Quan m’apropo veig el marró dels troncs que formen una cabanya.

- No –murmuro, sense forces.

M’esgarrifo al pensar que és la mateixa cabanya de la que he fugit, però a mida que m’hi acosto veig que és més petita, i un cartell, abans d’arribar a la porta, m’avisa de que és una cabanya de vigilància, tot i que és buida.

Entro a corre-cuita i busco una ràdio, un telèfon, o qualsevol cosa amb la que pugui demanar auxili. Rebrego calaixeres i prestatgeries plenes de carpetes i documents, escampant el seu contingut pel terra. Començo a buscar en l’últim calaix, quan un arxiu em crida l’atenció. Se’m talla la respiració al veure més detalladament el full que sostinc en les meves mans.

La fotografia... Sóc jo. És el meu article de desaparició.

Tot i que la fotografia és vella, em puc reconèixer a mi mateixa. L’escrit parla de la meva família. De les circumstàncies en les que vaig desaparèixer; el lloc, el dia, i fins i tot la roba que portava. De que fa sis mesos que estic desapareguda, des del 7 de Novembre de 2014.

De quan és aquest diari? Del mes passat? De fa mesos? Han de fer mesos des d’aquest diari, no pot ser que hagi estat desapareguda mig any.

No pot ser que només hagin sigut sis mesos.

El paper s’humiteja amb les llàgrimes que em regalimen dels ulls. El meu martiri no pot haver sigut comptat per un número tan petit, no pot.

Llenço l’article, no puc veure’l més. Trobo un telèfon de paret rere uns abrics, i premo el botó de trucada d’emergència. Una vegada que comunica i despengen el telèfon, m’afanyo a explicar-me: sobre el segrest, el captiveri, identificació... Tot, sense deixar temps de parlar a la persona que està a l’altra banda de la línia.

- ... Si us plau, ajudi’m – suplico entre llàgrimes -. No sé on sóc, m’he escapat però m’he perdut al bosc i estic en una cabanya de vigilància – em giro per a fer una descripció més detallada de l’entorn - Ell em trobarà, ell... –l’aire que creia que contenia se m’escapa dels pulmons i em quedo petrificada, sense respiració. La meva esquena topa contra en telèfon per l’ensurt.

A través dels vidres de la cabanya em mira fixament. Els nostres ulls es troben i veig com subjecta un telèfon en la seva orella, com la seva respiració pausada concorda amb les respiracions que escolto rere la línia del telèfon de paret.

Em giro i penjo l’auricular, prenent-me uns segons per a calmar-me, amb l’angoixa urgent de que ell encara segueixi allà fora. Quan em voltejo de nou, ja no hi és.

On? On és? On és que no el puc veure?

Pur terror em corrou les venes, cada pulsació del meu cor s’accelera, cada pensament s’esvaeix, i només em mou la por. Busco una sortida ràpida; em sento envoltada, sóc una presa fàcil. Trobo una altra porta i la travesso sense mirar enrere.

M’ha trobat? Ell realment m’ha trobat?

No penso en res que no sigui córrer i fugir amb impaciència. Ell em persegueix, puc sentir la seva presència rere meu. Les portes sense tancar, la calefacció, l’absència del cotxe, el telèfon... Tot ha sigut una trampa per a fer-me creure que podia ser lliure, per a atrapar-me en aquesta persecució a contrarellotge?

Les branques i matolls m’esgarrapen la roba i la pell, el rostre, els braços i les cames, deixant ferides i cicatrius al seu pas. Les meves passes són indecises front la immensitat d’aquest bosc infinit. Com vaig poder pensar que tan sols podia conèixer el camí de tornada?

El sento al darrere, trepitjant les meves petjades, respirant els meus esbufecs, seguint el meu olor i perforant-me amb els seus ulls de caçador. Ell no s’esforça en atrapar-me. Ell només segueix els meus passos sense fer res.

Amb un pessic d’esperança, puc veure com el bosc s’acaba en uns quants metres i dóna lloc a la llum de la tarda. Puc veure la ciutat. Em meravello amb la contemplació del que no he vist en mig any.

Multitud. Hospitals. Família. Civilització. Llar. Paraules que abans havia avorrit, ara les desitjo com mai ho he fet. Estic tan a prop... L’alliberació; gairebé puc tocar-la amb la mà...

Gairebé.

Un estrident so rovellat i metàl·lic sona abans de caure’m al terra, impedint-me donar un sol pas més. Fins ara l’adrenalina i l’horror m’havien ajudat a tirar endavant, però tan aviat com havien vingut, se’n van. El meu crit es punyent, llastimós i atroç, excavant d’entre la part més profunda de la meva ànima, esgarrapant l’aire i tallant-lo a trossos.

La cama... La meva cama ha quedat atrapada per un cep.

Cada vegada que em moc un mil·límetre, un milió de terminacions crivellen, trepen, forgen i m’assalten els nervis del membre ferit. La pell està estripada, separada per parts desiguals. D’alguna manera impossible, l’impacte del tancament ha sigut tan precís i ferri que ho ha fet tot a miques. Trossos de carn de la cama ja no es troben més juntes, fins el punt de poder veure el blanc de l’os, sobresortint entre l’acumulació de sang.

Un regueró d’escarlata s’escampa entre la terra i l’herba als meus peus i les tenyeix de vermell. Els meus crits d’agonia ressonen i arriben a tots els racons del bosc. La ciutat, ara la veig tan lluny... M’intento arrossegar, però m’haig de detenir quan l´únic que faig és turmentar el meu sofriment.

Es per això que em deixava córrer, que no s’esforçava en atrapar-me? Perquè sabia que no tenia escapatòria i que el bosc estava replet de trampes?

La vida se m’escapa de les mans, com sorra, en aquest líquid carmesí. El sento apropar-se, sense poder moure’m, aterrada i desesperançada, plorant lliurement al comprendre el meu tràgic final.

Accepta la veritat Ailee; estàs morta.

Quan es situa sobre meu sé que tot s’ha acabat. Entre les llàgrimes el veig treure el punyal i, mentre li dono un últim cop d’ull a la ciutat, ell estreny el mànec de l’arma i em talla el coll, fent realitat la seva fantasia.

Pot ser, penso abans de desaparèixer, tot i que ja no em queda ni un bri de vida i els meus pensaments aviat s’esvairan, podria tornar a renéixer i aixecar-me de nou, sent alimentada per l’odi, el dolor i la venjança.

Tinc fred.

És l’únic raonament conscient que tinc abans de despertar-me i poder obrir els ulls.

Em desoriento al mirar al meu voltant i veure-ho tot borrós. El cap em dóna voltes. Ha sigut tot... un somni? El segrest, les drogues, la violació, la fugida, la sang... Ho he somiat?

Lentament els meus ulls s’adapten a la llum tènue de l’habitació, advertint-ne els colors suaus i marronosos.

Aquesta habitació...

En un acte instintiu, localitzo el rellotge de cucut, la cadira i el mirall semi-platejat. Veig el bosc inundat per les tempestes blanques.

... és la mateixa del somni?

Impossible.

Una cosa em crida l’atenció... del rellotge. En el somni, hi havia una hora, una hora precisa que vaig memoritzar, i que ara marca el rellotge.

Ell torna a aquesta hora, i el calor se’n va, recordo.

Llavors, escolto a l’exterior el fregament de les rodes d’un cotxe sobre la graveta i el tancament d’una de les seves portes. Segons després, s’obre la porta d’entrada de la cabanya i noto com uns passos ressonen i es dirigeixen cap a la porta de l’habitació...