Quan va marxar, vaig sentir que aquella era la meva oportunitat per fer-ho. Tantes coses havien passat, tanta por, tanta misèria... Tancada com un animal, empresonada en l’oblit perpetu. Tenia por de morir i de viure: de morir aïllada de tothom, de perdre les memòries, de deixar d’existir... De viure tancada per sempre més, captiva i rodejada per les mateixes parets i tenint un constant sentiment de temor per la meva vida. Horror al que encara havia de passar. M’esgarrifava només de pensar-ho. Era com un remolí d’angoixa que m’encaminava a la destrucció absoluta.
Després de dies en els quals em va portar el menjar a l’habitació, aquella va ser la primera vegada que va tenir algun error.
Un aire càlid em va despertar les terminacions de la pell, animant-me a fer allò que tenia proposat. Em vaig omplir els pulmons d’aquella calidesa i vaig mirar el plat amb fixació, albergant en ell les il•lusions que allò funcionés. Passats tots els dies en què menjava amb plats i estris de plàstic, tenia en les meves mans un plat de porcellana.
El plat es va fer a miques quan el vaig deixar caure fortament al terra. El so de la trencadissa i la destrucció em va embogir, podia sentir l’alliberació fregant-me els tous dels dits. Els trossos es van escampar i van ressonar en l’estança. Vaig precipitar-me al terra i vaig aferrar un tros de porcellana fins al punt de fer regalimar sang per la meva pell i tallar-me el palmell de la mà.
Aquella era la meva única esperança, la seguretat, si no de viure, de morir. Vaig subjectar el tros de plat amb decisió i, d'una sola passada, em vaig tallar les venes.
Vaig poder sentir com la sang fluïa lliure i abandonava el meu cos, ràpida, irrefrenable. Com el cor desaccelerava i se’m tallava la respiració. Com el tall del canell em cremava en la pell.
Lentament i pausadament, em moria.
***
Han passat setmanes.Compto els dies, les hores, els minuts i els segons que van avançant en el rellotge de cucut. Compto cada una de les cèl•lules que se'm regeneren en la pell lacerada. Cada tram de la cicatriu que deixarà marca en el meu canell i cada respiració que he fet de més des d’aquell dia.
La meva vida hauria d’haver acabat en aquells segons en què la sang se'm desprenia del cos i la vida em donava el seu adéu. Però ell va estar allà per a impedir-ho, per a reviure el meu esperit mort i obligar-me a perviure aquí, prolongant la meva tortura i dissort.
Fa una estona, l’aire calent de l’habitació, junt amb la meva somnolència, han desaparegut, fent-me saber que ell apareixeria aviat. I ara, en despertar, és aquí, assegut, en la nova cadira al costat del llit, perforant-me amb els seus ulls, atents i distants. Inclina el cos cap al llit on estic encongida.
Després del meu intent de suïcidi, no ha deixat de vigilar de més a prop cadascun dels meus moviments. Aquell dia, el moment en què em trobava a les portes de la mort, em va portar de tornada a la cabana i a la seva estranya i càlida fredor. Em vaig despertar hores després, massa dèbil fins i tot per caminar o tan sols per seguir lluitant per la llibertat.
Ara, cada cop que ve és per curar-me les ferides, mentre em trobo inconscient, o per portar-me el menjar, com fa en aquest moment.
- Has de menjar – diu en veure que no toco el plat de la tauleta -. Si no ho fas no se’t curaran les ferides.
M'és igual si menjo o no, o que se’m curin o no les ferides. No em serveix de res cap de les dues coses mentre segueixi tancada aquí, i s’ho recrimino amb la mirada.
Immutablement, ell allarga el braç i m’intenta alimentar pel seu compte i jo aparto la cara a un costat, negant-li-ho. L’ambient canvia dràsticament una vegada que la meva mirada torna a caure, indecisa, sobre el seu rostre. Els seus trets s’han endurit i la cara se li ha contusionat en una ganyota de ràbia. La seva subjecció sobre el plat s’ha incrementat, i les venes de les mans li sobresurten entre la pell.
Aparta el plat a un costat, sobre la tauleta de nit.
- Menja – m’ordena aquesta vegada, penetrant, directe, fred. Quan la seva mirada es creua amb la meva, arribo a tenir por de les promeses dels seus ulls, del que em podria fer.
Pausadament, agafo el plat i me'l poso a la falda. L’estómac se’m comprimeix només d'advertir la seva astuta i fixa mirada sobre cadascun dels meus actes. És com una pluja de fletxes de gel sobre la nuca, que em calen i em paralitzen el cos.
Amb un nus a la gola, i amb la coïssor i l’ardor de la ferida sota els gruixuts embenats del canell, començo a menjar.
***
El dolor punyent de les ferides va desapareixent, i el tall del canell cicatritza lentament amb els dies.
Cada vegada que ell se’n va, l'habitació s’omple d’un aire càlid que em relaxa i m’adorm el cos, sumint-me en un estat d’inconsciència. En canvi, l’ambient de l’estança es torna gèlid cada vegada que ell ha d’aparèixer. És com si l’aire fos un reflector dels meus sentiments: calor i tranquil•litat durant els moments en què és fora, i tensió i fred gèlid quan usurpa l’habitació amb la seva presència escruixidora.
La meva mirada cau sobre la porta al sentir el so inconfusible de l’entrexocar de les claus. So que he arribat a conèixer i que em fa guardar una profunda sensació de pànic i terror, de desesperació i aprensió.
Ell apareix i creua la porta sense dirigir-me la mirada, però imponent només per la tensió dels músculs del seu cos i la solidesa i ressò dels seus passos.
Agafa la cadira i la situa en el centre de l'habitació.
- Asseu-te –m’exigeix i, mecànicament, ho faig.
Quan estic on ell desitja, comença a treure estris del necesser que porta, i puc advertir tisores. Instintivament, un crit ofegat se m’escapa de la gola en veure l’objecte punxant.
- Calla! – mana ell. La seva veu és àcida, segant l’aire. Inconscientment començo a tremolar i la por em corroeix i em gela la sang-. Estigues quieta i no et moguis.
Em rodeja les espatlles amb una tovallola i extreu una pinta amb la qual em pentina, prenent cura dels meus brins i rínxols. Em mulla la cabellera amb un vaporitzador d’aigua i començar a tallar-me flocs de cabell, que cauen al terra fregant i lliscant delicadament per l’aire fred.
No parlo i miro endavant, atemorida per la seva presència. No puc controlar el tremolor del meu cos mentre recorre els meus cabells tallant i perfeccionant amb les tisores.
Arriba un moment en que em planta cara per tallar-me el serrell. Evito fèrriament la seva mirada, fins que m’és impossible ignorar-la, sentint com si em cremés amb els seus ulls. Aquests ulls que m’observen amb unes raons i significats desconeguts, que em perforen l’ànima i em trenquen l’esperit.
La mateixa mirada. Les llàgrimes incontenibles s’alliberen dels ulls, corrent-me per les galtes i creuant els llavis.
La mateixa mirada que aquell dia.
***
Aquell dia va entrar a l’habitació i es va dirigir directament a mi. Va fer intents de parlar que jo li vaig negar.
Potser va ser culpa meva.- Ei – em va dir, i va apropar la mà al meu rostre. En un acte reflex, vaig allunyar-me del seu tacte.
L’aire es va tornar pesat i espès sobre les meves espatlles abans que ell es precipités i m’intentés empresonar sota la pressió del seu cos. L’adrenalina i el pànic van corroir els meus actes. Vaig intentar fugir, colpejant, esgarrapant i mossegant. L’únic que vaig aconseguir va ser una sonora bufetada que em va arribar fins als ossos i em va deixar amb el cap fent-me voltes.
El que va passar després no es podria haver evitat de cap de les maneres. Ni els plors ni les súpliques podrien haver-ho remeiat.
Encara que em vaig resistir amb totes les meves forces restants, va ser inútil. La roba va quedar pel terra i la pell, totalment descoberta; un límit infranquejable va ser creuat. En el mateix segon que ell es va apoderar absolutament de mi, vaig deixar de lluitar.
Un únic pensament em creuava la ment, rascant, trepant, excavant en la meva consciència.
Si no fos pel vidre... M’ho repetia una i una altra vegada, creient-la una oració que em pogués alliberar, ajudar, o fer-me oblidar.
Vaig aconseguir veure clarament la realitat, caient en la profunda tristesa i desgràcia. Durant aquells moments de dolor i total desesperança, em vaig trobar mirant més enllà del bosc. Pensant que en algun lloc llunyà hi podria haver algú que sabés que estava aquí, que m’estigués buscant en aquell mateix segon. Que no s’hagués rendit.
Que cregués en mi.Em sentia completament acabada, feta misèria. Com si estigués morta. Van morir totes les meves esperances, tots els meus records i sentits. Estava morta per al món i per a mi.
No era res.
No sentia res.Vaig desaparèixer. Tot el que em feia ser persona, ser l’Ailee, va deixar d’existir i vaig renéixer com un ésser miserable, condemnat, mort. Vaig acceptar que des d’aquell dia estava morta per dins, buida. Únicament era la closca d’un recipient que ja no guardava res, ni sentia res.
La closca podrida del que eres abans, vaig pensar.
La transparència dels meus ulls no em deixaven veure més enllà del bosc, de les muntanyes, de la meva presó. Vaig deixar que les llàgrimes caiguessin, lliures; aconseguint allò que jo no podia. Les vaig deixar anar i van trobar l’alliberament; i a canvi, jo, el meu infern.
Ho vaig acceptar, i em vaig deixar morir.
