Eliza baixà les escales amb pas lleuger, amb la motxilla carregada en un muscle i un somriure als llavis. Tractà d’arribar a la porta en silenci, però el soroll de les claus la delatà.

— Eliza, on vas?

La jove sospirà i tornà al saló, on els seus pares feien tots els possibles per ignorar-se i llançar-se mirades enverinades, tot al mateix temps.

— Vaig a l’acadèmia, mare —creuà els dits, però el seu to neutre no va sortir efecte.

— Hui és festiu, Eliza. No hi ha res obert —replicà Anna Ionescu, impassible.

— Aleshores aniré a la biblioteca. Tinc un examen molt important la setmana que ve.

Sense esperar resposta, donà un bes a cadascun i sortí del saló. El seu pare no va dir res. En la porta, Eliza se’l va quedar mirant, els seus ulls durs i implacables fixos al televisor, com si fóra l’única cosa real a l’habitació. Potser un dia havia sigut un home amable i rialler que la feia volar amb els braços oberts com un avió, però allí no quedava res d’aquell home.

Eliza sortí de casa i els deixà sumits en el seu silenci.



— A veure... tenim entrepans de formatge, suc de taronja natural —Vlad alçà una cella, llegint el bric del supermercat, i continuà traient coses de la cistella que havia portat al seu pícnic improvisat— Ah, i el millor: pastís de maduixa i xocolate de postres. Com a tu t’agrada —somrigué àmpliament.



Eliza arrufà les celles i el mirà amb confusió.

— Com...? Com ho has sabut? Jo mai t’he dit que era el meu preferit.

Vlad no va dir res, però el seu somriure prengué un matís de... compassió? Eliza sentí que alguna cosa desagradable s’agitava al seu pit i decidí oblidar-ho. No anava a fer malbé un dia tan perfecte com aquell. Per sort, Vlad canvià de tema i tornaren a riure una altra vegada.

Eliza era feliç. La primavera començava a fer-se notar amb timidesa, la neu es fonia amb els raigs de sol que travessaven els frondosos arbres, i la tranquil·la presència de Vlad feia meravelles amb el seu esperit.

“No m’exigeix res, no espera res de mi. Només la meua companyia”

Eliza s’havia acostumat ràpidament a Vlad. Ja no xafava la seua casa si no era absolutament necessari, passava totes les estones lliures al seu costat, i havia arribat a saltar-se més d’una classe de ballet per estar amb ell, encara que, quan Vlad s’assabentava, negava amb el cap amb reprovació mal dissimulada. Ell era tot el que necessitava.

“Quan somriu, em sent a casa”

La vesprada passà sense més fets remarcables que l’abella que va estar a punt de picar a Vlad, fent-lo córrer en cercles amb crits molt poc masculins, que van causar que Eliza rodara per terra entre riallades incontrolables.

“Sempre aconsegueix fer-me riure”

Tanmateix, quan els dos es relaxaven estirats a terra imaginant formes en els núvols, Vlad s’incorporà i tragué una rosa perfecta de la cistella.

— Pren —va dir, donant-li-la amb el seu mig somriure habitual.

— Gràcies —Eliza la va olorar i rigué de sobte— Però tu tens algun defecte?

Vlad torçà el cap i la mirà.

— Tu ho hauries de saber —pronuncià acuradament. I aquella mirada una altra vegada, com si ho sentira per ella. Com si haguera alguna cosa per lamentar.



La jove es va posar seriosa i s’alçà d’una revolada, amb els punys tancats.

— No t’entenc quan dius eixes coses —va dir entre dents— Per favor, para.

— Eliza... —la veu de Vlad sonava més trista que mai.

— No! No... vull escoltar-te.

— Eliza... —Vlad caminà al seu costat i li posà una mà al muscle. Els seus ulls eren més obscurs i càlids que mai— Ja ha passat un mes. No pots negar-ho per sempre.

Ella recollí la seua motxilla i començà a córrer. Vlad no la seguí.

Al seu dormitori, amb llàgrimes als ulls, Eliza abraçava el seu quadern mentre mormolava en veu baixa, com si estiguera rumiant els seus pensaments. Es negava a plorar. Recordà la mirada de Vlad, al bosc, i tremolà, ocultant el rostre en el coixí. No volia pensar. No volia pensar en on passava ell les nits, que mai l’havia vist menjar, que mai estava treballant... No volia pensar en el seu exemplar de “Dràcula”, de Bram Stoker, tan gastat per l’ús que tenia les pàgines grogues, en el seu quadre d’Eros i Psique, on un Eros alat prenia a Psique en els seus braços, despertant-la a la vida amb un bes. No volia pensar.

— Oh, Eliza... desitjaria que les coses foren diferents —el so de la seua veu, suau i melodiosa, no la sobresaltà, encara que la finestra estava tancada i ningú havia trucat a la porta— Però jo no pertany a ací, i tu ho saps. He d’anar-me’n.

— Per què? —les llàgrimes sortien sense obstacles mentre Eliza es deixava caure en els braços de Vlad, que l’acollí de bon grat.

— Tu ja no em necessites —mussità ell, besant-li els cabells.

— Sí que et necessite! —exclamà Eliza, abraçant-lo amb la força de la desesperació— Sense tu, tot és gris. No puc suportar-ho.

— Sí, sí que pots. Has canviat, Eliza, no ho notes? Camines amb el cap alçat, somrius més. —li acaricià la galta— Ets més forta que abans.

— Això és per tu!



— I és per això que he acabat la meua missió ací. No ho comprens? He vingut a ensenyar-te la llum, no a ser la teua llum. No pots substituir el món per mi.

— Aleshores, què demanes? El meu permís? —Eliza s’eixugà les llàgrimes, sense mirar-lo.

— Et demane que em deixes marxar, Eliza. Et demane que veges la veritat.

— Vlad —plorà ella.

— Sssh. La primavera està arribant —ell pressionà els llavis al seu front durant el minut més llarg de la seua vida. Després, Eliza es girà i quan tornà a mirar, Vlad ja no estava.



Ara, quan el sol ja il·lumina el bosc amb tota la seua força, m’alce per fi de la roca i respire profundament. Hui és el dia. El dia que desitge i anhele al mateix temps. El dia de la meua alliberació.

“Ell ha sigut la meua llum en el meu món d’obscuritat”

“M’ha mostrat el costat optimista de les coses”

Camine lentament, les meues passes no fan soroll en el terra cobert per una persistent capa de neu. Mentre camine, pense. En tot el que he sigut i en el que he fet. I somric, satisfeta, mentre comence a sentir la lleu calor del sol, que descogela a poc a poc la meua ànima.

“Gràcies a ell, he aprés a apreciar el que tinc, i no el que no puc tindre”

Òbric els braços i li done la benvinguda al sol mentre la pau m’inunda.

“El necessitava per a tornar a ser jo mateixa i no el que estic obligada a ser”

M’esvaís a poc a poc en l’aire fresc que anuncia l’inici de la primavera, sabent que, per fi, l’hivern ha acabat.

“És només un producte de la meua imaginació. És allò que sempre he desitjat sense saber-ho. Ell és el meu desig”

Eliza deixà d’escriure, tancà el quadern i plorà.





Epíleg

— Es pot saber què et passa, Eliza? —Anna Ionescu observà el somriure ensimismat de la seua filla amb desconfiança.

— No res, mare. És la primavera —Eliza deixà el seu abric a l’entrada.

— Has estat a l’acadèmia una altra vegada?

— No. He estat passejant al bosc —replicà la jove.

— Com? Eliza, si no practiques el suficient...

— Deixa’m dir-te una cosa, mare —la va tallar mentre desfeia el seu monyo amb tota tranquil·litat— Mai seré tan bona com tu. Ho sé, ho saps, i ho accepte. M’agrada el ballet, però no vull sacrificar la meua vida per ell. He estat pensant, saps? I crec que Moscou queda molt lluny. Així que he decidit que preferisc ballar ací. Pots vindre a veure’m a les funcions de Nadal. I sense entrada. —somrigué alegrement i començà a pujar les escales, deixant darrere una Anna sense paraules.

— El bosc? —va preguntar quan va treure la veu.

— Oh, es un lloc molt interessant. Mai se sap el que pots trobar allí —i, amb un brillant somriure, Eliza pujà a la seua habitació.