Agarro l´ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s’ha esfumat des de fa molt temps en l’aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d’escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l’alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m’arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.



Perdoneu si estic resultant críptic. És el costum, supose. Sempre he tendit a un aire una mica grandiloqüent. No puc evitar-ho. I he d’admetre que em veig raonablement bé amb el meu abric llarg de cuir i un somriure misteriós. Què puc dir? Hom té la seua vanitat, i jo sempre he sigut un clàssic.



Però no, ho estic fent tot malament. No hauria d’avançar-me als fets. Jo vull contar una història i vull fer-ho bé.



Bé, provarem així. Imagineu un carrer fosc, tènuement il•luminat per faroles d’aspecte frèvol. La llum que fan és més simbòlica que útil, i donen un to somort a l’escena. El so del vent no ajuda a fer l’atmosfera més càlida, gemegant als racons com un gos famèlic. Està començant a nevar, els flocs de neu fan un ball boig al cel abans de caure plàcidament.



Ja tenim l’escenari preparat per a l’aparició dels personatges. Només falta ella, la nostra estrella. L’actriu principal, esperant entre bastidors el seu torn.



No haurà d’esperar molt. El so de passos lleugers trenca la monotonia del carrer, i una xica jove, envolta en un gros abric, dobla el cantó i entra a escena. Fixa’t en ella. Fixa’t bé, perquè ella serà la part més important de la nostra història. Sense ella, res seria igual.



Porta els cabells foscs en un tirant monyo al damunt del cap, i camina amb la vista baixa, encongida com si desitjara fer-se menuda, molt menuda, i desaparéixer. Potser és pel fred. O potser és per alguna cosa més.



A simple vista, no hi ha res més, però si es fixeu amb atenció, veureu que els peus de la xica no es recolzen completament a terra, com si li causara dolor el simple fet de caminar. I de la seua mà pengen dues sabates de ballet, tan gastades i plenes de rascades que semblen demanar un nou parell a crits.



El seu nom és Eliza Ionescu, i el carrer, un dels menys transitats d’un petit poble rural, prop de la gran ciutat de Bucarest, a Romania.



A mesura que s’aproxima a una casa que fa cantó al final del carrer, d’un blanc esvaït amb una porta de fusta que sembla del segle passat (d’eixes que encara porten picaporta de metall), els seus passos van perdent seguretat fins que gairebé va arrossegant els peus. Finalment sospira amb resignació i treu una clau de baix d’un test, al costat de la porta, que en obrir-la cruix com si fóra a partir-se per la meitat.



La rep el so amortit de la televisió i un teclat sent colpejat sense pietat. Tarda tot el que pot llevant-se l’abric al corredor, i recorre els pocs metres que la separen del despatx, al fons. La porta està oberta. Una dona de mitjana edat alça la mirada de l’ordinador quan l’escolta arribar.



Eliza no pot evitar que el seu cor bategue amb esperança, com cada vegada que passa el mateix. No pot evitar pensar que potser hui...



—Què fas ací? —demana la dona, absent. La seua atenció encara està a la pantalla paperejant, encara que els seus ulls la miren a ella.



—He... acabat a l’acadèmia —la vacil•lant espurna dels seus ulls s’apaga sense remei, morint una altra vegada.



—Tan prompte?



—Mare... he estat allí quatre hores.



La dona només alça una perfecta cella i torna la vista a l’ordinador. Eliza espera, perquè sap que no ha acabat. I té raó.



—Mai aconseguiràs anar a Moscou, ho saps, no?



Eliza pressiona les dents, però no diu res. Sap que està acomiadada.



De camí a la seua habitació, la mateixa fotografia capta la seua atenció. El mateix escenari cobert de flors. La mateixa ballarina. La mateixa dona que ara maltracta enrabiada un ordinador en lloc d'arrasar els escenaris de l’Acadèmia de Ballet de Moscou. El referent insuperable.



Eliza obre la porta de la seua habitació i tanca darrere d’ella. Amb els ulls plens de llàgrimes, deixa la motxilla i les sabates de ballet en un racó i fa un inventari de tot el que hi ha a la seua petita fortalesa inexpugnable. Acaricia la portada d’un llibre sobre l’escriptori amb un somriure nostàlgic. Mira un quadre a la paret, al costat de la finestra.



I quan la porta d’entrada s’obri de nou i escales avall comença una agra discussió que és el pa de cada dia, als seus ulls apareix una mirada especial, diferent. La determinació substitueix la vulnerabilitat. De davall del coixí treu una llibreta, l'obri i comença a escriure.



Amb aquestes paraules, quelcom comença. Amb aquestes paraules, una porta s’obri. Són el principi de tot.



I ara, silenci. La funció està a punt de començar.